LA DARRERA ENTRADA DEL BLOG

Panses i figues i nous i… ametlles i avellanes. Falten les olives.

Sessió III   17 de gener de 1990   Autor: Triptòfan

RECOMENDACIONES NUTRICIONALES PARA LA INFANCIA DURANTE EL SIGLO XIX

Las canciones populares, las romanzas, sirvieron durante muchos siglos para transmitir cultura y conocimientos. Todavía los más viejos del lugar recuerdan el sonsonete:

Dos por dooos, cuatro; dos por treees, seis… con que aprendían los rudimentos del Cálculo Finitesimal.

La Música, vehículo de Historia, de Artes Populares, de Ciencias y del Pensamiento en todas sus facetas, no podía soslayar la educación nutricional. Con la breve nota que a continuación expondré, pretendo iniciar un estudio más exhaustivo del tema.

La canción-ejemplo es la siguiente (en versión Joan Amades):

“¿Qué le daremos al chico de la madre? ¿Qué le daremos que le sepa bien?

Pasas e higos y nueces y aceitunas, pasas e higos y miel y requesón”

Parece, en principio, una dieta correctamente equilibrada: las proteínas que aporta el requesón; la grasa en forma de aceite de oliva (en clara opción por la dieta mediterránea) y los hidratos de carbono, fácilmente asimilables y naturales (glucosa de pasas e higos), obviando el azúcar refinado tan pernicioso para la infancia. Quizás, en todo caso, puede parecer baja en fibra, a menos que las nueces se las administraran sin pelar.

Pero la canción sigue y la siguiente estrofa introduce un elemento de inquietud:

“Tantarantán que los higos están verdes...”

No recuerdo cómo sigue la canción. La memoria (que es la inteligencia de los tontos) se me ha resistido a aflorar el texto completo que, sin duda, subyace bajo alguna de mis ya parpadeantes neuronas.

Ruego, pues, a esta Dignísima Academia, me ayude a recuperar el mutilado texto para bien de la Ciencia Nutriciosa.

 

FELICITACIÓN NAVIDEÑA DEL PRESIDENTE

Ya se acercan, ya se acercan las Pascuas de Navidad

los Académicos del APA le quieren felicitar.

Hay una profesión que obliga a vigilar sin descanso:

el Académico consciente no tiene Pascuas ni Ramos.

 

Mientras Vd goza tranquilo comiendo escudella o pizza

el Académico de APA sin descanso la analizza.

Lípidos, prótidos y glúcidos componen galets y pilota

¡Vd no sabe la Ciencia que se traga con la sopa!

 

Vigilamos muy atentos que no falte el aditivo

y calculamos los joules del grueso capón farcido.

Por eso en tan faustas fiestas en las que tragar es un rito

de turrones y champañas procure no quedar ahíto.

 

Que si la Química es ponzoña y, lo natural, bendito

como abuse de las viandas pasará la noche en grito.

Qué le daremos al chico de la madre qué le daremos que le sepa bueno..?

Pasas e higos y nueces y aceitunas pasas e higos y miel y matón.

 

“El Noi de la Mare” en un cançoner anglès

ISLAM I ALIMENTACIO

Data i autor desconeguts

Un dels segells per a la certificació halal d’un aliment

L’evolució dels coneixements politics, socials, religiosos i econòmics en el marc mediterrani, en la seva vessant sud, posa d’actualitat el coneixement d’aspectes del món islàmic que es relacionen amb el món alimentari. Aquest coneixement té interès per dos motius principals:

a) perquè cada cop més, com frontera amb el món islàmic, ens trobarem amb una influència més gran en els nostres hàbits de consum alimentari d’un possible i probable augment de la població influït per l’Islam.

b) perquè per ser l’Islam una religió total amb regles que governen les vides dels seus seguidors en els aspectes personal, social i públic, conèxier les regles d’alimentació (part important de la vida diària) també té un aspecte comercial d’interès pel món alimentari.

Aspectes generals 

La guia bàsica de les lleis alimentàries està revelada en el Corà (llibre diví) per Al·là (el creador) a Mahoma (el profeta). Les lleis alimentàries es donen en el Sunnah (vida, actes i consells del profeta) tal com s’expliquen en el Hadith (compilació de les tradicions del profeta). Aquestes regles són observades de manera estricta pels musulmans de tots els orígens ètnics i geogràfics.

Sobretot des d’un punt de vista de marketing cal tenir present que tant a la llar, com fora d’ella, les poblacions musulmanes d’Orient Mitjà, Nord d’Africa, Àsia (sud i sud-est), l’ex-Unió soviètica i la Xina representen un conjunt de 1.300 milions d’habitants. En un sentit més general, l’ús dels aliments permesos per la llei abarca 1.800 milions de persones repartides en 112 països.

Principis que governen la permissibilitat

Indicarem a continuació els onze principis generals que defineixen els aliments permesos (halal) i prohibits (haram).

1. El principi bàsic és que tot el creat per Déu està permès excepte unes poques excepcions prohibides.
2. Només Déu té el dret de determinar el que és legal i il.legal. Cap persona humana pot esmenar aquest dret, per més pietós i poderós que sigui.
3. Prohibir el permès i permetre el prohibit és el mateix: és voler equiparar-se a Déu.
4. Les raons per les quals es prohibeixen certes coses estan basades en llur impuresa i toxicitat. Un musulmà no necessita saber exactament el per què quelcom és impur o tòxic. Poden existir raons òbvies, però també poden existir raons misterioses.
5. El que està permés és suficient i, per tant, el prohibit és superflu. Déu prohibí només les coses innecessàries o quan existeixen millors alternatives.
6. Qualsevol cosa que porti a la “prohibició” també està prohibit.
7. També està prohibida la presentació de quelcom il.legal com legal. Es il.legal legalitzar les prohibicions de Déu amb excuses de poca consistència.
8. Les bones intencions no converteixen en acceptable el que és il.legal. Tot acte d’un creient fet amb bona intenció converteix aquest acte en un d’adoració. Si quelcom és haram (prohibit) aquesta característica es manté per bona que sigui la intenció, i honorable la finalitat. Aquí cal insistir que el fi no justifica els mitjans: el fi pot ser bo, però els mitjans també ho han de ser.
9. S’han d’evitar les coses dubtoses. Sempre hi ha un àrea grisa entre el que és clarament legal i il.legal. Es l’àrea del dubte i del qué és dubtós. L’Islam considera un acte pietós evitar les coses dubtoses. Mahoma deia: “El halal (permés) és clar i també ho és el haram. Entre les dues parts hi ha matèries dubtoses que el creient no sap com classificar. Qualsevol que evita el consum de les substàncies dubtoses a fi de salvaguardar la seva religió i el seu honor pot estar segur.“
10. Les coses il.legals estan prohibides per a tothom igual Es a dir, no existeix cap classe, raça, ni sexe privilegiat. Aquest principi s’aplica també als no musulmans.
11. La necessitat dicta les excepcions Les prohibicions són molt poques, però l’èmfasi en l’observància és molt fort. No obstant, es permet, quan existeix una necessitat, el consum de substàncies prohibides en quantitats suficients per a la sobrevivència.

La llei en la pràctica 

Els productes prohibits es citen explícitament en el Alcorà.

– (Cap. II, vers 173): prohibeix el consum d’animals morts, sang i carn de porc i tota altra substància inmolada a altres que Al·là.

– (Cap. V, vers 3): Insisteix en el mateix, específicament que la forma dels animals morts violentament. – (Cap. V, vers 9): Prohibeix l’ús d’alcohol i altres tòxics. – (Cap. VI, vers 119): Dóna instruccions de com procedir a la matança d’animals.

D’una manera resumida, les categories alimentàries prohibides són:

– Carronyes i animals morts – Sang fluent o quallada – Porc i subproductes – Animals morts sense pronunciar el nom d’Alà – Animals morts de manera que no es pugui extreure tota la sang – Animals morts pronunciant altre nom que el d’Al·là – Tòxics de tots tipus (com alcohol i drogues) – Animals carnívors amb ullals (lleó, llop, guineu, gossos) – Ocells de presa (àguiles, falcons, voltors) – Animals terrestres sense orelles (serps, granotes)

Algunes particularitats que cal tenir en compte són: – No està permés l’esmorteiment abans del degollament – Cal que es segueixi en el degollament tot el procés

– Ous i llet d’animals permesos obtinguts de l’animal vivent estan permesos, però no es poden usar enzims com pepsina o quall animal en la fabricació de formatge

– Els derivats minerals  i del petroli són permesos

– S’està revisant els productes de la biotecnologia

Per a més informació: Islamic Food and Nutrition.

Primer àpat després del primer dia del Ramadà.

UNA CONTRIBUCIÓ ALIMENTÀRIA A LA SOSTENIBILITAT I EL RECICLATGE

Experiments científics previs. No amb ratolins sinó amb vaques.

Sessió  XXXIX   16 de gener de 2002. Autor: Àcid Glutàmic

A aquesta Académia, sempre preocupada per l’alimentació humana i el seu paper en el benestar i progrés de la civilització, em plau presentar els darrers estudis i projectes que donen un nou gir a la recerca per aprofitar tots els recursos disponibles, en un món de recursos limitats, i treure el suc de la nostra alimentació fins el punt final de màxim rendiment.

Be és sabut que actualment es busquen llegums, bàsicament mongetes seques, que siguin el menys flatoses possible. Però aquesta tendència de recerca està fora de temps i de lloc. És irreal i, per tant, obsoleta en una civilització que busca la rendibilitat de totes les coses. Avui, buscar mongetes menys flatulentes, és voler despreciar una capacitat productora de biogàs d’enorme volum, atés el potencial nombre d’unitats productives de que es pot disposar. A més, les investigacions de reduïr la flatulència, com que no busquen cap producció objectiva són poc quantitatives i poc repetibles, aspectes bàsics de tota ciència que es precii.

Per tot això volem que l’APA, l’Acadèmia més científica i boja a la vegada, assumeixi el lideratge de donar un tomb a aquest tema, canviant la metòdica de recerca i aplicant la producció a un reciclatge energètic sostenible.

Per la recerca es disposarà d’un conjunt de voluntaris estadísticament representatius en edat, sexe, condició social, etc. La recerca s’iniciarà amb una dosi mínima de 200 g de mongetes seques cuites. Evidentment es comprovarà si quantitats creixents augmenten el rendiment gasós i l’efecte sinèrgic d’altres aliments. No cal dir que, en la població catalana, caldrà considerar la botifarra amb mongetes com un concepte científic de recerca, sobre tot, amb la D.O. Botifarra (de La Garriga) i Mongetes (del ganxet).

S’ha desenvolupat un sistema d’actuar totalment quantitatiu per la mesura dels resultats. El muntatge es basa en el concepte teòric de “lavativa inversa”. Els fluids circulen en sentit contrari i el dipòsit es substitueix per una campana de recollida de gasos (un petit gasòmetre). El gasòmetre permet recollir quantitativament els gasos, mesurar el seu volum i convertir-lo en volum en condicions normals per aplicació de la llei dels gasos perfectes,  i també permet prendre mostra per valorar el seu poder calorífic (cal recordar que, com que la digestió és anaeròbica, no hi ha oxidació total i els gasos recollits són combustibles).

L’haver desenvolupat una metòdica tan exacta  ens permeterà enfocar el problema d’una forma correcta. L’eslògan de “produïu“, “produïu“…. és el correcte i es podràn definir quines són les mongetes seques més adequades, la seva dosi, dieta associada, etc….i el poder calorífic màxim del biogàs (metà i altres hidrocarburs).

Però aquesta no és una recerca teòrica. En un món cada vegada de recursos més escassos en productes energètics i tan preocupat pel  reciclatge, la cogeneració, etc., imaginem l’aplicació pràctica. Una casa familiar (parejada, és clar) a l’hivern, tota la familia a l’entorn de la TV, deglutint un snack de nova generació procedent de mongetes genèticament modificades per la màxima producció gasosa, i tots conectats amb la seva cànula al gran gasòmetre familiar que alimenta el cremador de la calefacció que els fa sentir a tots com ciutadans d’un món feliç.

*****************************************************************

Comentario al final de la sesión  Se indicó que, el màximo volumen de gas posible, sería de 22,4 litros por mol de judías. También se sugirió que la composición de los gases sería mayoritariamente metano inflamable…. excepto los gases producidos por la aristocracia que, evidentemente, serían “gases nobles“. incomburentes e inútiles para el fin propuesto.

Una via artística alternativa per al reciclatge. Joseph Pujol (Marsella), le Petomane. Actualment hi ha un altre petòman famón, Mr. Methane, que va sortir a TV3 amb el seu art cap als anys 90. https://www.mrmethane.com/

LA EDAD DEL APA Y EL EFECTO 2000

L’efecte 2000, el bluff

XXXIII SESIÓN  18 Gener de 2000 Autor: Tocoferol

Els il.lustres Académics de l’APA estaven convidats a proposar reflexions sobre alguns efectes que el canvi de totes les xifres de numeració del any ens ha portat, com per exemple:

 1.- A quina etapa de la seva vida es troba l’APA?

1.1- Som encara a la joventut expectant, en que tot és possible?

 1.2- Estem en la plenitud constructiva?

 1.3- Hem arrivat ja a una maduresa declinant, on les idees reflueixen de forma inacabable?

 2.- Les modificacions genétiques de les plantes i deis animals poden influir sobre l’APA?

 3.- És alimentós mossegar-se les ungles? Són les ungles un additiu? Un substarctiu? O un nutrient? 

A continuació l’aportació de Tocoferol

Excmo.Sr.Presidente, con o sin dimisión, amados y respetados Académicos, Cadémicos, Adémicos, Démicos y así hasta la S.

Pasemos a reflexionar sobre los apartados propuestos con su paticular objetividad y profundidad de pensamiento por el Sr.Secretario.

1- De acuerdo con lo que, a continuación, intentamos exponer, como siempre con una claridad meridiana y sobrecogedora, APA se encuentra la etapa de la INFANCIA – PUBERTAD. Está comenzando a despertar a la movida de los tiempos que nos rodean y que parece que no han tenido todos aquellos efectos temporales, parietales y occipitales vaticinados por renombrados predictores del futuro próximo y no tan próximo.

1.1 – APA es JOVEN. 33 cuatrimestres son 11 años; estamos en el 2° año del ESO APISTICO, estamos pues envueltos en el descubrimiento de mundos y conocimientos y, ¿por qué no? Experiencias nuevas y atractivas que haremos nuestras totalmente al final de la etapa ESO APISTICO o sea que, dentro de 5 años o 15 cuatrimestres, seremos totalmente responsables y capaces de enfrentarnos al mar turbulento que nos rodea con una carga docente positiva y plena.

1.2 – Depende de quién debe construir. Si somos nosotros, hemos de esperar acabar el ESO APISTICO e ir estructurando nuestras mentes de acuerdo con los conocimientos que habremos ido adquiriendo con las diversas asignaturas, optativas o no, parciales y/o totales que iremos desgranando durante los 15 cuatrimestres mencionados en el punto 1.1. Quizás entonces precisemos 21 cuatrimestres o 2+5 años más para optar a un certificado de técnico en construcción que nos proporcionará un primer paso para llegar a la plenitud constructiva adquirida con la experiencia de entre 40 a 60 cuatrimestres (10 a 20 años) más de vida activa, dedicada totalmente a la construcción operativa y/o funcional.

1.3 – Como que actualmente no se estudian ni profundamente ni prolongadamente ni el latín ni el griego, no podremos declinar con precisión ni expertamente por falta de práctica y experiencia virtual. En cuanto a la madurez, los puntos 1.1 y 1.2 ya, si más no, muestran con claridad nuestra etapa juvenil en que nos encontramos actualmente.

2 – Por estar en pleno ciclo de adquisición de conocimientos, experiencias y cachondeo mental, como se ha demostrado en los puntos 1.1 y 1.2, cualquier cosa puede influir en nosotros, ya sean los GMO, el OMG o la GMO o la GOM o la MOG o la OGM (P3 = 3! = 3x2x1 =6) 3 –

Morderse las uñas produce una sensación de bienestar y tranquilidad en el sistema nervioso maravillosa; por eso creo y afirmo que, más que un producto alimenticio y/ o alimentario, las uñas son un fármaco tranquilizante con un poder de acción demostrado y reconocido por la FDA y la JEFCA sobre el sistema nervioso central y lateral. Ahora bien, antes de morderlas es preciso leer bien las instrucciones de uso y, en caso de duda, consultar con el farmacéutico más próximo.

Tocoferol dixit et signat.

Onicofàgia

LIBRO BLANCO. BARCELONA SEDE ORGANISMO ALIMENTARIO UE

El Llibre Blanc

SESSIÓ XXXVII   Juny de 2000. Autor: Tocoferol

Exmo. y Rdsimo. Presidente, Exmos/as Académicos/as; Cadémicos/as, Adémicos/as:

La UE quiere garantizar que lo que comamos y bebamos sea seguro, garantizado, fijo y sólido, nos de confianza y por ello se dedica de cuando en cuando a crear documentos; panfletos que incluyan planteamientos que garanticen “que los alimentos van bien” (quizás el Sr.Presi del gobierno central por esta causa asegure que “España va bien”).

Estos documentos son libros de colores. El primero fue “verde” (color ecológico por excelencia). Ahora el segundo es “blanco” (ya dificil de que entre por los ojos porque expresiones como “nos hemos quedado en blanco” significan que ni p— idea sobre el asunto que estamos tratando).

Según investigadores de talla merecida e internacional, el Libro Blanco es triunfalista, politiquísimo y hace albergar dudas transcendentes e intranscendentes sobre las propuestas que en él se presentan, ostentan, muestran, exhiben y a veces se ocultan, esconden, velan y disimulan.  Como los creadores del Libro Blanco no quieren ser innovadores, se han basado en el Libro Verde y casi todas las propuestas sobre seguridad se repiten hasta la saciedad, hartura, empacho, excepto una que parece nueva y encandilante: crear un ORGANISMO ALIMENTARIO EUROPEO que se encargue de garantizar, si le dejan, un nivel elevado de protección a los consumidores; que conduzca a que estos recuperen y mantengan la confianza que perdieron con las vacas locas, las dioxinas, las bebidas de cola y un largo etc. Que vale más no mentar por precaución.

Para llevar a cabo este control, el Libro Blanco (albo, cándido, níveo) pretende crear una Agencia Alimentaria en algún punto, lugar, emplazamiento, andurrial, comarca, paraje físico del territorio de la UE. Esta Agencia prepararía asesoramiento e informes científicos sobre seguridad alimentaria. Sería el único punto visible de contacto a disposición de los consumidores.Divulgaría información pata el bien y tranquilidad de estos consumidores en seguridad alimentaria.

Pero no: sería responsable de la gestión de riesgos que por motivos alimentarios o alimenticios pudieran producirse. ¿Dónde podría estar situada esta Agencia? He aquí el quid, el quos,  el tandem de este asunto. Si se lee (y hay que tener paciencia y haber comido bien) el Libro Blanco, la cosa está tan ambigua y heterodoxa que lo único que queda claro es que debería situarse dentro de los limites fronterizos de la UE y que se pueda acceder fácilmente a la misma.

Y es aquí donde aparece la capital de la comunidad catalana-parlante, que se cuestiona: Ya que somos uno de los puntos turísticos más conocido y visitado, ya que vamos a construir un centro de investigación biomédica importantísimo ¿por qué no aprovecharlo? Y aquellos técnicos , científicos, investigadores, lumbreras del campo de la alimentación, además de visitarnos pueden aprovechar para llevar a cabo temas de seguridad alimenticia en la sede de la Agencia que se podría pedir, solicitar, impetrar, rogar, instar se ubicara en la citada capital, conocida por el pueblo romano como Barcinono/Barcinonis.

Por ello, las diferentes entidades relacionadas con la cocina mediterránea, los alimentos, los nutrientes, los aditivos, los coadyuvantes, los PA1, los nutracéuticos, los ingredientes, los ingretivos (hermosa denominación creada con gran cariño por nuestro Exmo. y Rdsimo. Presidente) y un largo etc., han pedido, solicitado que la actual capital catalana-parlante acoja esta sede agencia, lo que se está estudiando porque hay otras peticiones de algunos paises de la Unión. Pero, sabiendo que APA está sedentada en Barcino, reconoce que esto le confiere una razón de mucho peso para que sea la sede de la Agencia alimentaria.

Como todo lo de este maravilloso mundo en el que estamos integrados, esta ubicación barcinonensis presenta sus ventajas e inconvenientes.

Ventajas: Todas las que nos podemos imaginar y, sobre todas ellas, la colaboración profunda, intensa, espectacular, intrínseca, genial, nobélica de todos los componentes de la Academia de Principales Alimentarios, ya sean Académicos ya sean Micos.

Inconvenientes: Aquellas derivadas de las distintas mentalidades en cuanto a la seguridad alimentaria/ticia que presentan distintos individuos (masculinos, femeninos o neutros) y/o grupos de a pie, patines, patinetes, bicicletas, motocicletas, motos, automóviles, transporte público, agrupados en diferentes colectividades, ONGS, Asociaciones, Fundaciones, etc. que como Cicero/onis recalcó a Catilina pueden increparnos con un: “Usque tandem Barcinonis sedentis alimentarium abutere patientia nostra”

Tocoferol dixit et signat at Barcinonis ¿calendas?  Décimo 2000

La seu de l’EFSA, a Parma

¿CESA EL APA?

Baixrelleu de Triptòfan, semideu romà. Efigie trobada a un altar de marbre negre del segle II dC  a Caldes de Montbui..

Sessió 22-1-2009.  Autor: Triptòfan

Ilustrísimos,

Desde que corrió la voz de que APA cesaba sus actividades estalló el entusiasmo entre los falsos profetas de la Ciencia Alimentaria y en la habitual chusma de “expertos” soi-disant: pájaros bobos, buitres carrofieros, chotacabras hurgabarros, cuclillos usurpadores y murciélagos chupasangres que vieron vía libre para lanzar como dogmas innúmeras nonadas.

Craso error, vituperable ignorancia. El Academicato de APA imprime carácter indeleble.

APA sigue viva y ha continuado con Sesiones anuales que no han tenido un cariz nostálgico sino preparatorio a lo que enseguida pasará a proponer este Presidente.

El Presidente tampoco ha caducado ni periclitado. Como sintagma central, el Presidente adscribe los casos de

• Nominativo: nominación perpetua al ser indimiso por indimisible
• Vocativo: indiscutible vocación demostrada
• Genitivo: es genial e infalible, hable cátedra o ex-cátedra
• Acusativo: acusa dolencias propias de la acción erosiva del tiempo que soporta con admirable estoicismo y sentido responsable
• Dativo: al que se puede y debe dar.

Aquí renuevo mi agradecimiento a los obsequios que recibí en la última Sesión:

Libros, a cual más apreciado, la pipa nasciturus, el reloj de pulsera pesa-tiempo, la tesela griega (o fenicia pues su tamaño no ha permitido aún su ubicación) rescatada de un pecio arenoso, la caja de Schrödinger (felizmente sin gato), la droga rusa disfrazada de té, multicolor arco-iris floral (en mi infancia el arco-iris era todavía en blanco y negro) y otros que, no por no nombrados significan olvido.

Y he dicho obsequios pues hay que aplicar discernimiento en la clasificación:

• Obsequio: algo que me gusta y sé que te va a gustar
• Regalo: algo que no me gusta pero que confío en que te guste
• Donación: algo que me regalaron y que no sabía dónde poner y que te coloco con la seguridad de que te acordarás de mí
• Presente: algo que, si no te gusta, puedes ir a cambiar…. excepto en la ortopedia pues allí no admiten devoluciones ya que son piezas a medida
• Entrega: reservado para Seur.

Este Presidente, pues, propone que las Sesiones pasen a la merecida categoría de Concilio. Concilio, no en el sentido de conciliar pues ningún Concilio consiguió conciliar nada sino para seguir ejercitando el “pensamiento paralelo” de cada Académico.

Las paralelas no son coincidentes aunque sí tienen la misma dirección y sentido.

Sobre este multigrama se irán situando las fusas e infusas de nuestras aportaciones en un andante mayestático que ha de captar nuevos iniciados que, si tienen méritos suficientes, podrán incorporarse al Concilio hasta completar el Concilio de Treinta.

CONCILIO ET LABORE. Hauria estat un bon lema per a l’APA, però ja és el lema de Manchester.

 

 

 

 

ALIMENTS QUE CALDRIA PROHIBIR

Prohibicions…

Sessió  XXXI   30-6-1996  Autor 1:  Tocoferol

¡Magnífica pregunta! ¿Qué alimentos deberían prohibirse? (el  ya, ya los dejaremos para otra ocasión, sesión, encuentro, milenio, etc.). Personalmente añadiría varias preguntas complementarias a esta general. Entre otras:

1- ¿A quién debería prohibirse? Persona, colectivo, población (regular, en tránsito), situación física, a veces política y las más religiosa.

2- ¿Cuándo debería prohibirse?. En el tiempo (desayuno, comida, merienda, cena, tapeo y/o resopón). En el espacio (dentro del hogar, fuera del hogar, cerrado, abierto). En los viajes (terrestres, marítimos, aéreos, espaciales). A determinadas horas. En situaciones específicas.

3- ¿Dónde debería prohibirse? En casa. Fuera de casa (amigos, familiares, comidas oficiales, restaurantes, fast foods, lugares de tapeo, centros sanitarios)

4- ¿Cómo deberían prohibirse? Totalmente, en parte, específicamente, con reparos, con seguridad, contundentemente, para evitar plagios.

Como se puede comprobar, la cosa es complicada y la pregunta, tal cual se enunció, es puramente filosófica y conduce a tesis erróneas por desarticular el aspecto catastral del ente convulsivo que tome contacto con la realidad cáustica de una situación informal enfocada bajo un prisma de contrariedad arbitraria y compulsiva.

****************************************************

Sessió XXXI  ALIMENTS QUE CAL PROHIBIR.  Autor 2: Casseïna Kappa

El Rei d’un país Ilunyá, preocupat per la alimentació deis seus súbdits, decidí un bon día anomenar un ministre que se n’ocupes d’aquesta important qüestió. Buscà, entre la noblesa, quí podría ocupar-se d’aquesta delicada missió i, després de molt cavil.lar-hi, va anomenar en Norberto Morales com a Ministre deis Aliments. En Morales havia dedicat la seva vida a Ilegir tota mena de llibres sobre la reproducció i engreix deis conilis d’ulls vermelis, si bé cal esmentar que els seus coneixements no passaven de ser teórics, doncs feia més de set anys que no veía un conill d’ulls vermells a menys de 50 metres. Els seus coneixements sobre els altres tipus d’aliments eren més aviat escassos. El Rei va triar-lo perque un seu conselier, amic de la tieta d’en Morales, li havia presentat com el millor expert en aliments del regne.

En Morales, una vegada investit com a Ministre deis Aliments, envià els seus funcionaris per tot el regne amb l’encárrec de fer el cens deis aliments. Els funcionaris d’en Morales, després de tres anys d’elaborar i compilar complicats llistats, varen tenir confeccionat el cens.

Una vegada acabat, el Ministre Morales dictà un Decret en el que s’autoritzava, únicament, la comercialització i consum deis aliments enumerats en el cens.

Passades algunes setmanes, en Morales va assabentar-se  de que un súbdit comercialitzava aigua amb bombolletes que no era pas al cens. Inmediatament, el va fer cridar i portar a la seva presencia.  El súbdit, respectuosament, Ii digué – Excel.lentíssim Senyor, l’aigua amb bombolletes no pot ésser pas dolenta. Tots els veïns del poble en prenen des de fa més de 500 anys i sempre hem estat gent sana i forta.

En Morales, amb to de veu crispat, interrompí al súbdit 1 Ii digué:  Calleu, home ignorant, vos no sabeu que les bombolletes de la vostra aigua son produides per malignes microorganismes que poden posar en perill la salut de tot el nostre regne. Jo estíc aquí, precisament, per evitar que una cosa així pugui arribar a succeir. Us prohibeixo, des d’ara mateix, que seguiu venent aquesta aigua enmetzinada.

El súbdit, que d’aigua en sabia una mica, s’atreví a replicar – Perdoneu, il.1ustrissim Senyor, peró el gas que conté l’aigua no és de producció microbiana sinó que procedeix de la mateixa déu. Més concretament li puc dir que es tracta d’ácid carbónic dissolt en l’aigua de forma natural -.

En Morales tensà tot el seu cos i, amb veu indignada, sentencià – La funció d’aquest Ministre és fonamental pel regne. Tot el que dieu no está reconegut per la ciéncia i, per tant, com que la seguretat deis aliments és el primer, us reitero la prohibició de venda d’aquesta aigua i, us recordo que si no en feu cas sereu castigat públicament -.

El subdit, a mig camí entre la por i la indignació, digué – Senyor Ministre, no entenc el que m’esteu dient, us puc portar documents científics que avalen el que us dic -.

En Morales, amb l’entonació própia de les converses que han arribat a la seva fi, digué – Permeti’m que li recordi que únicament poden rebre la consideració de documents científics aquells que ha confeccionat, o que ha aprovat, aquest Ministeri. En conseqüència, tot el que vosté em diu no té cap mena de credibilitat científica i el seu producte és un perill potencial pels consumidors del nostre regne. Li recordo la prohibició de vendre’l i el càstig a que s’exposa, si incompleix aquesta decisió -.

El súbdit sortí del despatx d’en Morales trist i abatut, no entenia quina estranya justicia l’impedia vendre l’aigua de la seva font.  Just acabava d’enllestir l’assumpte de l’aigua amb gas quan en Morales, es va assabentar que als comerços del regne es comercialitzava un producte anomenat cafè, que es prenia de forma d’infusió i que, deien, treia la son.  En Morales va mobilitzar ràpidament tota la seva flota d’inspectors que tenia normalment avorrits, sense fer res, en previsió d’ocasions com aquesta.

Els dos mil inspectors a les ordres d’en Morales, amb l’ajut de la resta del sistema administratiu, van aconseguir, al cap de tres mesos, posar sobre la taula d’en Morales un total de cinc mostres de café.  En Morales va fer cridar, mitjançant un escrit, al responsable de la comercialització de tan perillós producte. Sis mesos després de l’inici de la recerca del producte, arribava l’escrit d’en Morales al responsable de la seva importació i venda, un tal Jordi Adormit. En l’escrit, en Morales recordava que el café era un producte totalment il.legal i que havia de ser retirat, inmediatament, de la venda.

En Jordi es va indignar en rebre la carta, doncs el seu producte era consumit de forma habitual a la resta de paisos, ja feia més de dos anys que es venia en el seu país sense que ningú s’hi oposés, les vendes superaven les mil tones/any, el producte es podia trobar en més del 80% deis comerços, i havia iniciat una costosa campanya de promoció. No havien passat encara 48 hores, des que en Jordi havia rebut la carta, que ja es trobava assegut dins del despatx d’en Morales, acompanyat per dos deis millors experts mundials en cafè.

En Morales els va rebre amb la forçada amabilitat de que feia gala en aquestes ocasions. Sense deixar obrir boca als seus interlocutors, els va dir – Com ja sabran els seus assessors, els seu producte és totalment il.legal al nostre país, doncs no es troba dintre de la !lista deis productes considerats aliments i, en conseqüéncia, cal retirar-lo inmediatament de la venda -.

Un deis experts va gosar interrompre i digué – Perdoni , senyor,  peró com vosté sabrà el café és un producte que es consumeix Iliurement en molts altres paísos. Li podem ensenyar abundant bibliografía que descriu les seves propietats com a aliment, així com el seu consum secular en determinades contrades

Quins són els nutrients que conté el café? – interrompi crispadament en Morales.

Doncs veurà – va respondre un deis experts – El café és básicament una infusió que es pren després de dinar, o bé amb l’esmorzar barrejat amb la Ilet, i té un gust agradable. A més, com que conté cafeïna, estimula l’activitat de les persones que en prenen.

Veu, vosté mateix ho reconeix. El café conté cafeïna que és una substáncia farmacológica que només es pot administrar sota rigorós control médic. El café és un greu perill per a tota la població del regne – Va replicar de forma vehement en Morales.

En Jordi i els dos experts van intentar replicar els arguments d’en Morales aportant-li dades básiques que aquest desconeixia totalment, peró tot va ser en va. La reunió es va acabar per esgotament deis dos experts, cansats que els seus raonaments científics i rigorosos topessin inútilment contra una paret, com si de vulgars pilotes de frontó es tractés.

En Jordi va sortir de la reunió mig convençut de que el seu producte potser sí que era dolent per a la salut. En Morales potser tenia raó. El seu cap anava rumiant cóm finalitzar la comercialització del café amb un mínim de pérdues.

El Rei estava molt content amb la política d’alimentació del regne, i amb en Morales, els seu Ministre deis Aliments. Val a dir, que la suposada delicada gestió d’aquesta política es resumía en l’aplicació, sense cap mirament, deis dos principia següents:

• a) els aliments de la !lista del cens eren els permesos, els demés estaven totalment prohibits;
• b) la ‘lista del cens no es podia modificar.

Passats els anys, el Rei va viatjar a un país veí. En el transcurs del viatge va visitar beliíssims i edificis monumentals, peró el que més va sorpendre al Rei va ser el carácter simpátic i emprenedor de les persones amb les que va estar. També el varen sorprendre la varietat d’aliments que li van oferir, molts deis quals desconeixia; entre aquests li varen causar molt grata sensació una aigua amb bombolletes i una beguda negra i forta que li oferien cada día després del dinar 1 sense la qual ja no sabía passar.

Quan el viatge arribava a la seva fi, el Rei preguntà a un heme savi que tenia cura d’un ramat de xais – Digueu-me, bon home, quina és la raó que fa que la gent del vostre pobie sigueu tant simpática i emprenedora? – El savi Ii respongué – Som gent senzilla, confiem els uns en els altres, no cobdiciem més d’alló que precisem i mengem poc peró de tot.

De tornada al seu regne el Rei va tornar a la dieta Morales i va notar com, dia rera dia, anava perdent la simpatía i empenta de carácter que havia assolit durant el viatge. L’enyorança d’alguns deis ápats va fer que manés al seu majordom que els hi preparés. El majordom va topar amb que alguns deis ingredients no els podia trobar en el mercat. Per poder complir l’ordre del seu Rei, els va demanar a un proveïdor del regne veï, peró els agents de duanes, a les ordres d’en Morales, en varen impedir l’entrada. Posada la situació en coneixement del monarca, aquest va cridar en Morales.

Arribat a la sala del tron, va estar quaranta minuts pontificant sobre la perillositat d’alguns aliments fins que, cansat de tanta Ilauna, el Rei manà que el retiressin de la seva preséncia. Aleshores, el Rei va recordar les paraules del savi:  som gent senzilla, confiem els uns en els altres, no cobdiciem més que allá que precisem i mengem poc peró de tot.  El Rei va fer cridar de nou en Morales i el condemná a seguir menjant els aliments de la seva llista fins a la fi deis seus díes, com a cástig pel dany causat a tots els seus súbdits. A la vegada va dictar una Ilei en la que es prohibia prohibir aliments. Es seus súbdits eren prou madurs per saber què era el que els calia menjar. L’alegria i la prosperitat varen arribar al regne. L’aigua amb gas, el cafè i els altres nous aliments que van passar a gruixir les !listes de compra, i segur que hi van jugar un paper important.

Aliments prohibits per a gossos. No garanteixo la veracitat de la informació.

UN ENCÀRREC DEL PRESIDENT

Pans integrals

Sessió XXXI  30 Juny 1999.  Autor: Casseïna kappa

Benvolguts amics, Acadèmics tots, em perdonareu que avui no un expliqui cap conte – Tanmateix, confio que el canvi en la rutina no us impedirà conciliar el son.  M’haureu de permetre que us faci partícips d’un passatge atzarós de la meva vida. Un bon dia – si fóssim més rigorosos amb els qualificatius de ben segur n’hauriem de cercar un altre per referir-nos al dia en qüestió – el nostre President em va demanar que fes una llista amb els aliments que calía prohibir. Conscient que aquesta era una responsabilitat que superava en molt la meva capacitat per emetre opinió, vaig decidir copsar l’estat de la qüestió preguntant a diferents persones, que jo entenia que tenien un parer qualificat.

En primer lloc, em vaig adreçar a un alt responsable del Ministeri de la Sanitat i dels Aliments. Em va dir que tenia una llarga llista d’aliments per prohibir, entre els que hi havia: els aliments enriquits amb vitamines i minerals; els que tenien ingredients transgènics; els que portaven aromes artificials; els que portaven polialcohols i edulcorants intensos; els que portaven antioxidants i, per suposat, tots els que provenien de Bèlgica. Peró diverses qüestions de política interior i exterior, no feien aconsellable actuar, en aquell moment, sobre els aliments esmentats. Malgrat tot, em va dir que la situació del segó de blat no admetia espera i que ja tenia preparat l’esborrany per decretar-ne la seva prohibició. La urgència venia condicionada pel notable increment del consum d’aquest producte, com a conseqüència de determinades campanyes enganyoses que afirmaven que era fonamental per al funcionament del sistema digestiu. EI problema, segons l’alt responsable, es derivava del fet que el segó de blat era un aliment amb un gran contingut d’àcid fitic i que aquest àcid podia bloquejar l’absorció i assimilació del calci. Segons ell, no era pas veritat que la fibra que aportava fos tan necessària, però la manca d’absorció de calci sí que podia dur a greus problemes. Vaig sortir de la trobada, convençut de la inadequació alimentària del segó de blat, i disposat a fer-lo fora de la meva dieta.

Uns dies després, vaig anar a dinar amb un antic company de col.legi que, amb el pas dels anys, havia esdevingut un important industrial farinaire. -“Jordi, què en penses del segó de blat?”  li vaig demanar.  “Finalment s’ha fet justicia a aquesta part tan important, nutricionalment parlant, de la llavor del blat” – em va dir i, amb la satisfacció dels oradors que els és demanat el seu tema preferit, va continuar:  “Això del pa blanc va ser una moda de la noblesa del segle passat que va acabar imposant-se a tota la societat. Però per sort, no fa massa anys, un metge anglès que treballava a l’Africa va descobrir la importància de la fibra en la nutrició i ha tornat a posar de moda quelcom que mai no hauria hagut de deixar de ser consumit, el pa integral. Ara, a més, els cientifics han descobert que la major part de les vitamines i els minerals del blat es troben en el segó, i que menjar pa blanc és una espècie de pecat nutricional”.

EI cambrer, equipat amb unes pinces i amb una safata amb diferents tipus de pa, es va adreçar a la nostra taula i, interrompent el discurs d’en Jordi, em va preguntar:  “El senyor prefereix pa blanc, o integral?”  No ho vaig dubtar gens: “Integral, si us plau“.

També vaig posar la qüestió de la conveniència de prohibir el segó de blat, a un altre bon amic, gran expert en nutrició. El primer que em va dir, va ser:  “El que de veritat caldría prohibir és prohibir” . I va afegir:  “En nutrició hi ha una màxima que diu “cal menjar de tot amb moderació i de res en excés”. Als productes elaborats a base de cereals lliures de les seves cobertes els manca una part important dels micronutrients, d’aquests aliments bàsics de la nostra cultura. El segó de blat, pres sol i a qualsevol hora, pot causar transtorns i desequilibris funcionals. En resum”  em va dir  “tu fes cas del que t’he dit abans: menja de tot però en quantitats moderades”  “Fantàstic,” – vaig pensar – “cercava una resposta i ja en tinc tres“.

Aprofitant un d’aquests horribles dinars que s’organitzen entre els pares dels nois que practiquen un esport d’equip, vaig preguntar a una de les mares què és el que en pensava del segó de blat. La resposta va ser contundent:  “En el “super”, en el que compro, no en tenen pas d’això però, si me’n dius la marca, els diré que en demanin per poder-lo provar“.  Aleshores, em vaig veure obligat a explicar-li que el segó de blat no es venia com a tal sinó que era un ingredient que formava part de diferents aliments com, per exemple, el pa integral. – “Uff! Del pa integral no en vull ni sentir parlar. La meva filla sempre me’n demana, perquè sembla ser que aprima, però alguna vegada que li n’he comprat se l’ha pres el meu marit i, acte seguit, ha començat a queixar-se tot dient que el pa no valia res. A continuació, com pots comprendre, la meva filla també ha descarregat sobre mi totes les culpes per haver-se quedat sense el seu pa integral. Per tant, de productes amb segó, no en penso comprar més, donat que només em porten disgustos i discussions familiars“.

Uns díes després vaig plantejar la qüestió a un amic que militava en un grup ecologista. – “EI segó de blat” em va dir “és un ingredient molt perillós doncs en ell s’acumulen tots els pesticides i demés contaminants presents en el deteriorat entorn natural que ens envolta“.

Una vegada superada l’angoixa que em va produir l’experiència viscuda, em vaig tranquil.litzar i, reflexionant sobre la mateixa, em vaig adonar de que no vivia en un món, sinó en molts móns que convivíen, amb més o menys fortuna, entre ells. La veritat absoluta de ben segur no existia. Però jo continuava tenint et pes del compromís acceptat. Havia de donar resposta a l’encàrrec fet pel meu President. Després de pensar-hi una bona estona, i tenint en compte el món en el que jo mateix vivia i tot el que havia descobert amb les enquestes realitzades, vaig pendre la decisió de donar al President la meva pròpia opinió sobre la qüestió plantejada. Em va semblar el més honest.

N’estic content. He complert amb el meu compromís. Perà com que estic convençut de que, en aquests temes, la veritat no és única, haureu de convèncer al President per a que us doni ell la llista dels aliments prohibits.

Pa integral envasat. Recordo les traduccions, que sempre ballen… Blat: trigo. Civada: avena.  Sègol: centeno.  Ordi: cebada.

HACCP in the bread with tomato manufacture

Pa amb tomàquet de cullera. Restaurant el Castell, la Floresta

Sessió XXV  1 de juliol de 1997  Autor: Tocoferol

El “pa amb tomàquet ” y el Sistema ARCPC OBJETO DEL DESEO

llustrisimae et dignisimae Academicus/as y distinguido público que nos honráis con vuestra paciencia y presencia en general:

En este nuestro XXV aniversario, permitidme que os transmita parte de la información que llegó a mi intríngulis vital , como altamente secreta y clasificada … y que Deus Gratias, no tuvo continuidad ni operatividad, por lo cual es desconocida en toda su amplia gama de implicaciones por el gran público.

Concentraos, cerrad los ojos y con vuestro pensamiento académico o no imaginaos:

una sala rectangular, espaciosa y dotada de un mobiliario austero, pero correcto, para su función, en la que una gran Empresa Multinacional cuya actividad era ” EL PAN Y LOS PRODUCTOS DERIVADOS “, tenía las reuniones de su Consejo Directivo … Es un martes y 13 de un año acabado en 7 (todos, como veis, números esotéricos y mágicos, que aconsejaban tiento y concentración, en lo que se refiere a toma de decisiones ).

La palabra estaba en posesión del Marketing Manager y un silencio profundo, que se podía cortar con lo que fuera o fuese, reinaba en el ambiente.

La oscuridad rodeaba a todos los asistentes y sólo una pantalla, iluminada por un proyector de Día (o Noche) positivas, atraía la atención de todos los asistentes.

En ella se leía:  EL PA AMB TOMAQUET Y SU PROYECCIÓN UNIVERSAL

Debajo de este título completaban la proyección tres mapas:

El de la izquierda de Catalunya. El del centro del resto de la Península Ibérica y a la derecha un Mapa Mundi en el que no figuraban las Baleares ni las Canarias, incluidas en el mapa central.

Dos dardos de colores vivos se dirigían: Uno de Catalunya a la Península y otro de la Península al Planisferio. Sobre cada flecha había unas fechas: en la primera “DECADA DE LOS NOVENTA” . En la segunda “PRIMERA DECADA DEL SEGUNDO MILENIO “. El poderhabiente de la palabra estaba sentenciando en aquel momento: ” y como verán ustedes y pueden constatar a finales del 2010 , en todo el mundo conocido, estará implantado el consumo del PA AMB TOMAQUET “. ¡Gracias por su atención !.

Después de una pausa, que se podía pesar y contractualmente analizar, estalló una gran salva de aplausos y gritos de: ¡Nos ha convencido ! Empecemos sin demora, antes que alguien se nos avance ! ¡ Qué están haciendo aún aquí los de 1+D, el Production Manager y el QA, en vez de estar trabajando, ya, en el proyecto ? !.

 A la vista de estas espontaneas, vivas y multitudinarias manifestaciones, el Consejo aprobó por unanimidad la propuesta.

Un salto de la imaginación (siempre tomando precauciones) nos lleva al Meeting (o como se llame) que debía planificar la realidad del proyecto aprobado por el Consejo.  Sólo cuatro personas integran el grupo: una de i+D, otra de Production, una tercera de QA y la cuarta un observador neutro, externo y especialista en brainstorming  (quizás más en storming que en brain).

El brainstorming ya se ha realizado y las conclusiones a que se ha llegado, se pueden resumir en:

1- Las porciones de PA AMB TOMAQUET deben ser de dimensiones y características: uniformes, repetitivas y clásicas.

2- El proceso de su fabricación deberá ser automático.

3- Deberán aplicarse técnicas de Reengineering para reducir gastos.

4- El Control de Calidad mediante un sistema HACCP debe ser básico y prioritario.

Todo ello condujo con el tiempo, espacio y círculos de calidad consiguientes, al siguiente diagrama de proceso:

– Utilización como materia prima de panes iguales en tamaño y forma.

• 1ª fase: corte del pan en rebanadas y/o lonchas de 15 mm de espesor.
• 2ª fase: colocación de las rebanadas en moldes que sólo dejen a la vista una cara de la misma
• expresión dels tomàquets e introducción de lo expresado en un recipiente idóneo.
• 3ª fase: inmersión de la rebanada, sólo 3 mm, en el baño de expresado.

– Sistema de pulverización de sal.

• 4a fase: pulverización salina de la parte de rebanada que ha sido inmersionada en la expresión de tomàquet.

– Sistema de pulverización de aceite.

• 5ª fase: pulverización aceitina sobre la superficie inmersionada y salada.
• 6ª fase: tiempo para la penetración en la rebanada de los tres ingredientes y secado del conjunto.
• 7ª fase: envasado en atmósfera controlada de 02 + CO2 + N2 +…  y

FINES CORONAT OPUS

Visto el diagrama del proceso y dejando a un lado, por banales y sencillas, las tres primeras conclusiones del grupo diseñador de las estrategias de actuación. el QA se vio inmerso en el diseño de un sistema HACCP que se adaptara  al producto a fabricar, al proceso que lo fabricaría, y al entorno donde estaría ubicado el conjunto.

Para ello introdujo en el Programa diseñado para Ordenador: los datos, pros, contras y especificaciones que se habían establecido para todas las fases del proceso. Al cabo de un tiempo prudencial y programado apareció en la pantalla la siguiente respuesta:

KONICHIUA, MINASAMA-PAN NI TOMATO.  Diagrama del sistema HACCP.

A- Etapa del proceso: Panes.

A.1- Riesgo: Tamaño y forma sin parangón

A.2- Medidas preventivas: . Apartarlo del proceso.

A.3- Tipo de PCC: 1,5

A.4- Tolerancias: 0,05 mm para arriba o para abajo

A.5- Variables a vigilar: . Dimensiones y geometría descriptiva

A.6- Medidas correctivas: . Acordar con proveedor lo que sea

A.7- Registros: . Vocal agudo y bajo extrafino.

B- Etapa del proceso: Corte en lonchas y colocación en moldes.

B.1- Riesgo: Grosor oportuno y satisfactorio.

B.2- Medidas preventivas: Evitar grosores inoportunos.

B.3- Tipo de PCC: 1/2

B.4- Tolerancias: 1 nanómetro más o menos.

B.5- Variables a vigilar: El espacio y sus circunstancias

B.6- Medidas correctivas:  Vigilar el instrumento cortador y su ciclo vital así como los vértices del molde

B.7- Registros:  Aquellos directa o indirectamente relacionados con los nanos o con los metros

C- Etapa del proceso: Baño de expresiones tomatiles.

C.1- Riesgo: Expresiones malsonantes e impactantes

C.2- Medidas preventivas: . Tapones en pabellones auriculares

C.3- Tipo de PCC: 2,1

C.4- Tolerancias: 4 decibelios más o menos.

C.5- Variables a vigilar: Longitud de onda provocada

C.6- Medidas correctivas: Atemperación fonética experimental

C.7- Registros: Del como, del cuándo y del por qué

D- Etapa del proceso: Inmersión rebanada, con molde incluido en baño de expresiones.

D.1- Riesgo: Polvos y condensados ambientales

D.2- Medidas preventivas: Preservar con seguridad y métodos reconocidos como seguros

D.3- Tipo de PCC: 6,9

D.4- Tolerancias: Depende tamaño y composición de los polvos

D.5- Variables a vigilar: Color y resonancia.

D.6- Medidas correctivas: Las indirectas.

D.7- Registros: Pasados por agua y polvos.

E- Etapa del proceso: Pulverizado de la sal.

E1- Riesgo: Sal gorda.

E.2- Medidas preventivas: Dieta

E.3- Tipo de PCC: Na ( 11,23 )

E.4.- Tolerancias: Las aconsejadas y aconsejables

E.5- Variables a vigilar: Indice de rugosidad ± 3.

E.6- Medidas correctivas: Las que se puedan en el momento

E.7- Registros: Sin sal ni canela

F- Etapa del proceso: Sal pulverizada sobre loncha de pan.

F.1- Riesgo: Poca uniformidad y repartimiento

F.2- Medidas preventivas: Que no arribe más de lo que ha de arribar

F.3- Tipo de PCC: a + b

F.4- Tolerancias: Concentración inferior a 3 moles/m3

F.5- Variables a vigilar: Las que convengan y una más

F.6- Medidas correctivas: Desalado precoz

F.7- Registros: Los necesarios pero poco salados

G- Etapa del proceso: Pulverizado del aceite.

G.1- Riesgo: Manchas en uniformes y similares

G.2- Medidas preventivas: Desnudez básica y púdica

G.3- Tipo de PCC: 3/4

G.4- Tolerancias: 1 mancha/m2

G.5- Variables a vigilar: Densidad e intensidad

G.6- Medidas correctivas: Quitamanchas

G.7- Registros:  Familiares

H- Etapa del proceso: Aceite pulverizado sobre rebanada de pan.

H.1- Riesgo: Procedencia aceite

H.2- Medidas preventivas: Vigilar etiqueta envase

H.3- Tipo de PCC: 0,4

H.4- Tolerancias: pH menor a 1,175

H.5- Variables a vigilar: Acidometría alcalina

H.6- Medidas correctivas: Aplicar el CAP de la UE

H.7- Registros. Automáticos y de denominación de origen

I- Etapa del proceso: Tiempo penetración y secado.

I.1- Riesgo: Poca penetración interojal.

I.2- Medidas preventivas: Modificar tamaño ojos.

I.3- Tipo de PCC: 7/13.

I.4- Tolerancias: Diámetro menor a 0,16 mm, profundidad no mayor a 106 Angstrom

I.5- Variables a vigilar: Los Amstron sin trompeta y el Taste Test

I.6- Medidas correctivas: Ingerir otro tipo de Pan Ni Tomato

I.7- Registros:  Los del Tastaolletas.

Conclusiones : 

De acuerdo con los datos introducidos en el programa y debido a la gravedad, peligros y consecuencias nefastas que derivan del estudio del sistema HACCP, aplicado al proceso de fabricación del pa amb tomàquet, único, de acuerdo con los estudios y análisis realizados, capaz de conseguir una distribución eficiente y eficaz a nivel del planisferio terráqueo y para evitar un descrédito y posible descenso de ventas de otros de nuestros fabricados, así como, un impacto sobre el prestigio de nuestra empresa a nivel mundial:

NO ES ACONSEJABLE VIABILIZAR EL PROYECTO

DOMO ARIGATO GOSAIMASHITA, SAYONARA. 

A la vista de estas conclusiones el Consejo Directivo decidió, en una sesión tensa y maratoniana, olvidar el proyecto y concentrarse en sus negocios habituales.

Gracias a ello, Dignísimos Académicos/as de esta venerable Academia, asistentes en general, así como, también TU i Oh Pater amantissimus et reverendísimus Praesidente … per in illo tempore et nunc et semper per in secula seculorum amen.

El clàssic llibre del Pa amb tomàquet

UN DINAR I MOLTS OCELLS

La fredeluga

Sessió XXIV  23 de gener de 1997.    Autor: Casseïna Kappa

 

Eren les deu d’un matí del mes de desembre. A l’Empordà hi bufava una feble tramuntana que havia netejat l’atmosfera. El Canigó, tot nevat, presidia un paisatge dominat pels verds dels camps i el blau del cel mediterrani. Semblava que s’hi pogués arribar tot passejant. En un dels camps, a la sortida de Vilopriu, s’hi havia instal.lat un vol de dues-centes fredelugues. En el camp del costat, quatre esplugabous vigilaven que cap cuc gosés treure el cap fora de la terra. En un pal de telèfon, i com si en fos la prolongació natural, una àliga contemplava l’espectacle meravellós que oferia la natura aquella matí.

A l’interior de la fàbrica de crema de cacau, en Toni Picanyol, el seu director, totalment aliè a l’espectacle que la natura oferia, es disposava a anar a esmorzar, tot pensant que aquell era un matí prou tranquil.

De sobte, el so del servei de megafonia va trencar la pau dels mil sorolls diferents que feien les màquines en plena producció. – Senyor Picanyol, el demanen al telèfon; Senyor Picanyol truqui a la centraleta si us plau

En Toni Picanyol es va dirigir resignadament, però amb pas decidit, cap el teléfon del laboratori que era el que tenia més a prop. El trucava la cap de control de qualitat d’un dels clients més importants. Estava força esverada i nerviosa. – Tenemos un problema grave, Antonio; los clientes nos estan devolviendo la crema de cacao. Si no lo solucionais inmediatamente dejaremos de gastar vuestro producto,  li va dir com a tot bon dia.

En Toni, que ja tenia una certa experiència en aquestes situacions, va respondre: – Bueno, María, no te preocupes, cuéntame qué es lo que està pasando, seguro que lo vamos a solucionar .

 Trenta minuts després, penjava el telèfon. Havia aconseguit calmar a la seva interlocutora i conèixer les dades bàsiques del problema. El resum era que dos clients s’havien queixat de que el producte s’esquerdava i que no tenia el sabor habitual. En Toni es va comprometre a donar una resposta abans de la tarda d’aquell mateix dia.

El director va oblidar el seu esmorzar i va demanar en Jaume, el  cap de Control de Qualitat, que anés urgentment al seu despatx. Aquest es va empassar, amb dues queixalades, el  trosset d’entrepà, fet amb coca de Can Palica i anxoves de l’Escala que tenia a les mans. Abans de dos minuts arribà al despatx d’en Toni. Plegats van anar al magatzem i van aconseguir localitzar un palet ple de crema de cacau de la mateixa partida que els havien reclamat. EI fet era tan cert com sorprenent. El producte presentava un aspecte que ells abans no havien vist mai; estava totalment esquerdat, com si es tractés del  fons argilós d’un llac acabat de dessecar.

Es van mirar l’un a l’altre, buscant una explicació que cap d’ells tenia. En Toni va intentar improvisar algunes teories que donessin raó a l’estrany fenomen però ni en Jaume, ni ell mateix, les van creure possibles.

Durant les dues hores que van seguir a la trucada ja relatada, en Toni i en Jaume no van estar de res més que per intentar trobar explicació de l’estrany fenomen. De forma improvisada van revisar totes les dades que els podien donar informació. El resultat va ser:  el fenomen només es presentava en una partida; les dades, aproximades i poc fiables, en relació a les matèries primeres o a les condicions particulars del procés d’elaboració, no indicaven res d’anormal; els operaris implicats no recordaven que res estrany passés durant l’elaboració de la partida; els controls realitzats no mostraven res atípic. En resum, cap de les dades de que disposaven ajudava els nostres amics a resoldre l’enigma.

En Toni i en Jaume van repassar els tres llibres que tenien a mà. Tampoc van trobar res que els ajudés a resoldre el greu problema que tenien al davant.

No sabien què fer, ni quina explicació donar. Estaven decidits a trucar al seu client i dir-li que aquell problema era molt estrany  i que de segur no es tornaria a produir; que els tornés la partida afectada, la reposarien per una de nova sense cap defecte. Malgrat tot, sabien que aquella explicació no podia ser massa convincent.

De sobte, en Jaume va trobar la solució. Aquesta es deia Albert Sabater. Segur que ell coneixeria la causa i la solució del problema. Van localitzar el seu telèfon i el van trucar. Després de parlar amb el telefonista i d’escoltar la música de rigor, va aparèixer la veu segura i bromista d’Albert Sabater. – Vol dir que no hi han posat fang en lloc de cacau? – va dir l’Albert en escoltar la síntesi del problema. I va acabar dient: – No es preocupin,en una hora estaré a casa de Vostès i veurem què s’hi pot fer

60 minuts després, ja que en Albert Sabater no ha passat en va més de 25 anys prestant els seus serveis en una empresa alemanya, va entrar en el despatx d’en Toni. Anava ben vestit i pentinat, i amb el somriure que sempre l’acompanya. Va saludar en Toni i després en Jaume, que no estaven tan somrients. Va examinar el producte, demanar totes les dades sobre el problema i visitar les instal.lacions. Al cap de tres quarts, en Albert Sabater ja havia trobat la causa del problema i, en conseqüència, la seva solució. L’operari que preparava la formulació havia utilitzat, per error, un greix altament hidrogenat que es trobava dins d’uns contenidors sense identificació, en lloc del greix habitual.

L’Albert va estar una estona més parlant amb els nostres amics i donant-los bons consells, que en Jaume apuntava en un full i en Toni intentava retenir a la memòria. Els va parlar dels principis bàsics que regeixen el comportament físic dels greixos; els va insinuar, mitjançant dues gracioses anècdotes, que era convenient treballar amb proveïdors de confiança i els va dir que la fixació d’objectius clars, la planificació, la organitzaciò, l’ordre i el fet de que totes les persones empentin amb ganes cap a la mateixa direcció, ajudaven a que fets com aquell no s’arribessin a produir.

Eren tres quarts de tres. En Toni, de sobte, es va adonar que encara no havia esmorzat i que la gana ja no el deixava pensar. Va interrompre la conversa tot dient – us proposo que en seguim parlant a la fonda de ca la Magda, l’Albert segur que ja deu tenir gana i avui s’ha ben guanyat un bon dinar

 A l’hora del cafè, després d’haver fet un d’aquells dinars que es recorden durant força temps, i aprofitant que en Toni i en Jaume estaven saludant a un company de cacera, l’Albert va fer un repàs de la seva vida. Recordà: els bons moments que aquell xicot de tretze anys havia gaudit muntant amperímetres i imantant trossos de metall a cop de descàrrega elèctrica; o, uns anys després, muntant els primers televisors espanyols; l’època dedicada a la preparació de barreges de colorants perquè a les tintoreries poguessin tenyir la roba; després, els anys a la universitat; i finalment els 30 anys dedicats al mon dels greixos alimentaris. En tots aquests records hi havia un denominador comú: feina feta amb il.lusió, honestedat i iniciativa pròpia. – potser sí que me l’he guanyat aquest dinar! va pensar en Albert, ironitzant sobre ell mateix.

De tornada, l’Albert va gaudir amb la contemplació d’un bernat pescaire que presidia palplantat un gran camp d’alfals, del vol de fredelugues que just s’havia aixecat, tenyint d’intermitents blancs i negres el cel; d’un vol de més de mil estornells que feia i desfeia infinites figures; dels quatre esplugabous, amb els seus temibles becs grocs, que seguien vigilant els cucs; i de l’àliga que, amb la seva parella, volava majestuosament sobre els camps empordanencs. L’escenari havia canviat totalment en relació al del matí però continuava sent d’una extraordinària bellesa. El Canigó havia desaparegut, com si de màgia o de teatre es tractés. Els diferents tons de verd dels camps, i un cel uniformement gris, oferien un paisatge difícil d’oblidar.

En Albert conduia relaxadament mentre el paisatge anava ficant-se dintre de la seva retina. El somriure seguia presidint el seu semblant i la seva ment es preguntava com era possible que, en una fàbrica com aquella, passessin fets d’un cost tan elevat i tan senzills d’eliminar.

El seu somriure, amb una forta càrrega irònica, va assolir la màxima intensitat quan va endevinar que, en les persones i l’organització que les agrupa, estava la resposta.

El Canigó des de Vilopriu