UN CEL BLAU, UNS ROSERS FLORITS i UNA VOLADA D’ABELLEROLS

abellerol

Abellerols (castellà abejarucos)

Sessió XVI. Juliol  de 1994

Autor: Casseïna Kappa

Eren tres quarts de vuit del matí. Ja havia assistit a les laudes .

Em vaig aturar en un racó del claustre, lluny de les mirades dels meus companys. Al meu davant, uns rosers florits de roses grogues i vermelles i, al seu darrera, un mediterrani cel blau. Una volada d’abellerols jugava amb l’aire, tot atrapant els insectes que gosaven anar d’uns rosers als altres.

Pel meu cap passaven les escorrialles de la meditació sobre la lectura de la Regla de Sant Benet, escoltada poc abans al refectori. Després, tota la pantalla de la meva ment s’omplí amb la imatge d’una noia rossa amb ulls blaus, que era la meva veïna quan encara vivia a casa els pares. De sobte, una forta revifalla de les idees derivades dels estrictes principis de la vida monàstica, em va recordar que calia passar plana. Finalment, en el meu cap no hi va haver res; sols la percepció meravellosa dels abellerols maniobrant magistralment dins el cel blau.

Després d’una bona estona amb la ment totalment relaxada, vaig reemprendre el camí adreçant les meves passes cap a la gran cuina del monestir, on habitualment passo una bona estona al dia, doncs ja fa més de quatre anys que sóc el cuiner.  Vaig comprovar, amb el nas, que tothom estava fent la seva feina i, pressionant amb els dits, vaig constatar que les anguiles en salmorra ja estaven al seu punt.

Vaig descobrir en un racó, unes sis dotzenes de peres submergides en aigua, dintre d’un recipient de vidre tapat, que havien quedat oblidades ja feia més de tres setmanes. M’hi vaig acostar amb curiositat i el vaig obrir amb precaució. La tapa va cedir fàcilment, indicant la formació d’una certa quantitat de gasos. Les peres tenien un aspecte força bo_ Hi vaig posar el nas amb precaució i vaig rebre una olor suau, una mica picant, peró gens desagradable. Finalment, vaig gosar provar-ho: el gust no era dolent peró no era res del altre món i això, en un monestir, no es perdona.

Ja estava gairebé decidit a llençar-ho quan, impulsat pel principi que em va ensenyar la meva mare de que el menjar no es pot llençar, vaig decidir provar de destil.lar-ho amb aquell destil.lador d’aram que feia uns mesos ens havia construït el nostre ferrer.  Com que la idea no podia esperar en el meu cap, vaig procedir a destil.lar-ho aquella mateixa tarda. Al cap d’una hora començaven a sortir les primeres gotes de destil.lat i l’habitació es va omplir d’una olor extraordinària. Quan vaig haver recollit els primers destil.lats, els vaig barrejar i tastar. –

Santíssims redimonis! – En aquella ocasió calia saltar-se la norma que impedia citar el dimoni i agermanar-lo amb el cel. Aquell beuratge era boníssim encara que li calien uns retocs de dilució i barreja de les diferents fraccions per harmonitzar el seu gust. A l’hora de les completes tenia la sensació d’estar més content i tenir més son que de costum i aquella nit vaig dormir de forma especialment profunda.

Uns dies després, una vegada perfeccionat l’invent, el vaig oferir als meus amics del monestir. A tots els va semblar una beguda extraordinària que havia de ser reservada per a contades ocasions.  Passats uns dies, possiblement guiat pel pecat de la vanitat, vaig presentar la beguda al pare Prior. Aquest, investit amb l’autoritat que el caracteritzava, va dir que allò era molt dolent i afegí: – Amb la feina i qüestions pendents de resoldre que tenim a la cuina, sembla mentida que perdis el temps amb aquestes coses -.

Evidentment, aquest fet no va paralitzar mai la producció del beuratge per cobrir el consum personal.  Després del fracàs tingut amb el pare Prior, vaig decidir que era millor no molestar al pare Abat amb la presentació del producte, no fos que tampoc li agradés, o bé que la qüestió pogués enfrontar la “Potestas” amb la “Auctoritas” del nostre monestir.

Cinc anys després, el pare Prior ens va deixar, pensem que per anar-se’n al cel, encara que això no se sap mai del cert, ni en un monestir. El va succeir un dels meus amics que, a l’igual que jo, s’havia habituat, amb moderació, és clar, a gaudir de la beguda destil.lada. Inmediatament, em va autoritzar a millorar les instal.lacions per a la seva fabricació, a canvi d’escriure la recepta complerta i detallada de la seva elaboració, que va passar a ser el secret més ben guardat i custodiat del monestir.

Jo, que sí que he anat al cel, d’aquí a dalt estant he pogut constatar que el producte es continua fabricant, que la recepta continua éssent secreta com llavors i que més de sis milions de persones en gaudeixen habitualment.

S’imaginen el que hagés succeït si aquell matí no hagués fet sol, els rosers no haguessin estat florits o els abellerols no haguessin triat el claustre del monestir per fer ei seu esmorzar?

alambí

Petit destil·lador de coure o aram

EL CELLERER i ÁGAPES MEDIEVALES MONÁSTICOS

Celler de Poblet

Celler de Poblet, sense el cellerer

Sessió XVI  Juliol de 1994.

EL CELLERER    Autor: Sodi

El càrrec de CELLERER fou un dels més importants en la vida dels monestirs de la baixa edat mitjana, sobretot en els de l’àrea mediterrànIa. Encara que menys conegut que els càrrecs d’Infermer i de Sagristà. La responsabilitat del frare CELLERER fou cuidar de les vinyes, de la elaboració del vi i del celler.

Al visitar els monestirs, sorprèn la dimensió dels seus cellers, que no està justificada per la necessitat de tenir vi per dir missa. Les raons són altres, evidentment.  Cal remontar-nos a l’alta edat mitjana en la que la gent sense descendència feia donació pietosa, a la vellesa, de les seves propietats als monestirs a canvi de ser protegits i cuidats per aquells monjos, més guerrers que contemplatius.

Així els monestirs passaren a administrar grans propietats de terres a través dels masovers, als que calia controlar. El “controller” dels conreus era el Fra Cellerer, doncs la major part de les propietats eren vinyes.  Les responsabilitats del Fra Cellerer foren moltes i diverses doncs a més de controlar la quantitat controlava la qualitat del vi i la valorització de la matèria primera a través d’elaborats; així, cada convent té una marca de licor o, dit al revés, cada licor té els seus frares adoptius.

La Química industrial moderna té part del seus orígens en els nombrosos Frares Cellerers que amb el seu pragmatisme iniciaren la sistematització de l’observació i explotació de les riqueses naturals.

ÁGAPES MEDIEVALES MONÁSTICOS. Autor: Tocoferol

Quien no trabaja no come; sudando y orando, los siervos obtienen los productos necesarios para subsistir ellos, a duras penas, y los grandes señores de los que dependen, como dice Don Juan Manuel, buscando el placer en el yantar. Este trabajo productivo se realiza en los dominios señoriales; éstos pueden ser laicos o eclesiásticos y, entre estos últimos, están los monasterios.

Para los siervos, los alimentos provienen de la tierra que cultivan (trigo, cebada, avena… y hortalizas: habas, nabos, cebollas y repollo..) o de la ganadería y cría de animales domésticos (ovejas, cerdos, aves).  Como la Iglesia admoniza contra los nefastos efectos de la gula, los señores (que velan por sus siervos) procuran que sus fuentes de alimentos sean las estrictas para que no caigan en el pecado y para ello les suministran lo mínimo para subsistir (pan de salvado y harina gruesa, queso, corruña (trigo mezclado con cebada), cebollas, nabos y vino malo y aguado).

Los grandes señores han de estar fuertes y preparados para la guerra y las incursiones en piélagos vecinos y por ello comen cinco veces al dia en ágapes que se denominan: Almuerzo (mañana) – Yantar (mediodía) – Merienda (tarde) –Cena (crepúsculo) – Zahorar (noche).

Un menú normal de yantar y cena podría diseñarse a base de:

  • Frutas aromáticas (sobre todo, ácidas)
  • Viandas adobadas (en dos servicios, uno de vianda “delgada y sutil”, como el pescado y otra de vianda “espesa y dura”, como la vaca
  • Verduras
  • Pasteles

y que el vino no falte, así como el pan que es de calidad óptima, obtenido a partir de la harina fina y tamizada.

El trabajo, sudor y oración, se traduce en los monasterios en el “ora y labora” (el  labora, porque hay que cumplir con el precepto bíblico establecido por el mismo Dios “ganarás el pan con el sudor de tu frente“. Aqu¡, el ora está en primer lugar porque para los monjes el espíritu es lo primordial y éste ha de desarrollarse en buenas condiciones lo que obliga a mantener lo material (léase el cuerpo) en estado óptimo y para ello hay que alimentarlo. Y estos alimentos se obtienen con el trabajo cotidiano, además de desarrollar otros trabajos que ayudan a activar y templar el espíritu.

Los monasterios se organizan a partir del dominio de los visigodos y fué San Isidro quien propuso esta organización. Iglesia adosada a huerta y a los lugares comunes; despensa y refectorio están juntos. En cuanto a la alimentación, existe el hortelano que cuida las tierras y colmenas y el celado (cillerizo) del que dependen los víveres (entre ellos, pan y vino) y la despensa.

Las comidas las fija la regla y son dos prandium (mediodía) y coena (por la tarde); si son dias de ayuno, sólo se realiza esta última (monofagia). En ellas sólo se bebe agua; los sábados y domingos, en la cena se permite vino (como máximo 3 copas pequeñas). En las fiestas más importantes se permite carne de volátiles y peces con moderación. Esta actitud se debe a que San Isidro dice que “no se prohiben las carnes porque sean malas sino por engendrar lujuria y despertar todos los vicios. El pescado se puede tomar porque el Señor lo tomó después de resucitar“. En los dias normales, los platos son legumbres o berzas y fruta y se puede permitir beber leche aguada.

Existían tabúes alimenticios. Entre los negativos:

  • No comer carnes de aves muertas por milanos o de sed.
  • No beber agua donde ha caído estiércol de volátiles.
  • No beber vino donde ha muerto un insecto.
  • Producen melancolía: berzas, berenjenas, lentejas y aceitunas.
  • Dañan la vista y causan dolor de cabeza: la oruga (planta herbácea con la que se hacían salsas).
  • Pérdida de memoria: habas y judías.

Entre los positivos:

  • Mejoran memoria, oído y vista: orégano, hinojo, apio y berros.

A partir del siglo X se impone en los monasterios la reforma ciuniaciense. Con ello varían organización y comida. Se ayunaba desde mediados de Septiembre a Marzo. Se sirven cada dia 3 platos (dos calientes o de cocina y otro frio o de despensa), excepto los viernes y dias de Cuaresma en que, de los 3 platos, 2 son frios. En general, los platos son sopas, berzas, legumbres o cosas semejantes. Los domingos, martes, jueves y sábados se come pescado y sólo los enfermos pueden comer carne.

En el siglo XII se restaura la Regla de San Benito. La comida es un plato de legumbres con sal.

En el siglo XIII en Cataluña, los monjes comen un plato de pescado, potaje de coles o garbanzos. Otra comida descrita de esta época comprende: carnero, gallina, ensalada, salsa de pimientos y barquillos.

El Arcipreste de Hita señala como condumio monjil frecuente: sardinas, camarones, berzas pequeñas y cazón.

Como se desprende de estas disgresiones, la comida en los monasterios dependía de la zona ya que algunos obispos que visitan monasterios de su diócesis denuncian que están en ruinas, sin vino ni comida y sin dormitorio para el visitador.

En los monasterios de monjas, un arte incluido en el “labora” consiste en preparar una serie de golosinas que luego venden; entre ellas podemos enumerar: diacitran, codoñate, letuario de nueces, zanahorias raheces, cominada, alejandrías, diagargante, gengibrante, miel rosada, diacimibio diantroso, roseta novela, adraque, alfeñique, garriofflota, diamargaritas, diasanturios, tría sandalix, confites de azúcar, ciliatre, matalfalúa, piñonada, tartas de azúcar y, como colofón, en Cataluña, según el Arcipreste de Talavera indica, preparaban una bebida denominada alosa, hecha con miel, agua y especias.

Yantar en la Edad Media. Algunos platos y salsas:

  • Dobladura” : Carne de ternera, carnero, trozada y asada + Caldo carne, yemas huevo, avellanas, cebolla, migas pan, azafrán, granos granada, canela.
  • Timbal” : Aves (palominos) asados + Leche, almendras, azúcar, canela, pan rallado.
  • Capirotada” : Carnes cocidas cubiertas de huevos estrellados + Pan, queso rallado, nuez moscada, pimienta.
  • Manjar blanco“: Gallina cocida + Harina arroz, leche cabra, agua de rosas.
  • Manjar real” : Cordero cocido + Harina arroz, leche cabra, azafrán.
  • Sopa dorada” ; Caldo de carnes + rebanadas pan tostado +azúcar + granos de granada.
feria-del-alfenique-toluca-1200

Fira de l’Alfeñique de Toluca (Mèxic)

UNA HOMILIA DEL PRESIDENT

Pastís

Pastís variat, com l’APA

XIII Sessió  30-6-1993  Autor: Triptòfan, naturalment

Jalea facta est!

 He tornat a llogar aquesta històrica frase, patentada pel Cèsar quan va inventar el membrillo, per tal d’expressar el goig, la joia, el delit de veure finalment acomplert el numerus aureus d’aquesta Acadèmia.

Amb l’incorporació del, des d’ara, Àcíd Làctic es clou la llista dels ingredients d’aquest Gran Pastís. No podía ser d’altra manera que féssim la comparació alimentària dels elements que componen l’Acadèmia amb els elements que componen un producte alimentos, alimentari, nutritiu i nutritari.  l hem escollit el pastís como a més emblemàtic i versemblant perque es el més adient per culminar la sequència que, per curiós costum, hem fet habitual en els nostres àpats i que s’adapta rigorosament a la sequència de la Creació (versió bíblica).

De primer, la sopa: aigua amb coses flotant; el Caos primigeni. Després, surt el regne vegetal: la verdureta i ramanida. Seguidament, l’aparició dels peixos finalment, de les carns, aus i mamífers. Aquí s’acaba el paral.lelisme. Però la creació de l’home no esgota les creacions divines i éll mateix, l’home, aporta la més sublim: les postres dolces, el pastís. (El prendre la fruita al final no es més que en record de la poma del Paradís que ens portà a l’Éxode, al desterrament i al cant de l’emigrant).

Certament, poden fer-se moltes interpretacions de la recepta que, entre tots, constituïm. (Paréntesi cultural-etimològic: Recepta vé de resceptum que significa “recepció” o “que pot rebre” (“poca-solta” també es qui pot rebre però en un altre sentit, més punyent) Recordem “receptor” (rep ones hertzianes), “recepció” (punt de trobada de tiralevitas), “receptangle” (angle format per la uniò voluntària d’altres angles), “receptàcul” (el que rep….), “receptiu”‘ (línea que separa dues rectes conflictives), etc.

Però la recepta és solament la primera fase: rebre els elements, reunir-los. Després cal la elaboració, la sàvia transformació i fins la transfiguració en un tot sinèrgic i de propietats exponencials. Això és el que hem fet a l’APA i sort que no som àtoms d’urani doncs, amb aquesta concentració d’energía viva, ja hauríem fet un pet como un agla.

Deia que es poden fer moltes interpretacions. Permeteu-me la meva:

. AIGUA: Naturalment! No formem un cos sec, eixut, àrid i estéril sinó xop de possibilitats vivificadores pels que necessiten apaivagar la sed de coneixements.

. CASSEÏNA KAPPA: Component nutritiu per excel.lència, la proteïna més noble i, a més, reactiva.

. LECITINA: El fòsfor assimilable, imprescindible per encendre el llumí que inicii aquest castell de focs naturals i que, per si fos poc, ens fà gaudir del efecte “instant”.

. ÀCID GLUTÀMIC: La sapidesa, que és el mateix que saviesa: sapiente, sabia, sabiduría… La dita “el saber no ocupa lugar” és falsa si veiem aquest traç de savi inter pares.

. CAFEÏNA i TEOBROMINA: Aporten l’estímul, el nervi, (“esperonament, l’empenta.

. SODI: El més reactiu dels elements, capaç de combinacions universals, tant inorgàniques com orgàniques. La sal de la vida.

. ÀCID ALGÍNIC: L’aglutinant en potència. No té la eixelebrada reactivitat dels alginats alcalins que així que oloren calç s’hi llencen de cap a gelificar. L’àcid algínic té independéncia de criteri: no es mulla.

TOCOFEROL: El doble efecte, antioxidant i vitamina, evitarà que ens arribem a enranciar i estimularà el nostre creixement i maduració.

. ALCOHOL PELARGONFLIC: L’aroma idéntic-natural, el flaire i el record dels orígens; l’interdicto pueri a que obliga l’alcohol: no apte per criatures i curts de gambals.

. HESPERIDINA: Es presenta amb la humilitat de no lluir la seva nobilíssima dihidrochalconositat i ens aporta el punt entre dolç i amarg de la contínua insatisfacció pel ja assolit. (Dolç-amarg que depén de la rotació eólica o sigui que depén de on bufa el vent).

. LACTIL: Contracció de Estearoil-2-lactilat, coherent amb la contractura cervical que ha patit I’ll.lustríssim Académic. Assegura l’homogeneitat del conjunt a travès de la emu(l)sionada compatibilitat dels contraris.

. TRIPTÓFAN: ,Qué podem dir de Triptófan que no fereixi els altres?. L’essència de lo essencial.

. 1, finalment, ÀCID LÀCTIC, aporta la seguretat de conservació, fent innecesària la por de qualsevol data de caducitat.

De ben segur que algún dietista poca-solta, trapacer i sapastre faría escarafalls: No hi ha greixos insaturats, manca la fibra, no hi ha glúcids lents, sobra sodi…!  Seria una anàlisi tan malafanyada com nècia, propia d’aquests tótiles que tot ho han aprés per fascicles.

Som el Nutrient Universal; els altres, sols hi han de posar la gana… o les ganes d’aprendre. I, sobre tot, tenim la IDA més alta mai assignada (IDA = inteligència demostrada abastament).

anonymous

Reunió de membres Anonymous, com anònims són els membres de l’APA fora de les seves reunions