Abellerols (castellà abejarucos)
Sessió XVI. Juliol de 1994
Autor: Casseïna Kappa
Eren tres quarts de vuit del matí. Ja havia assistit a les laudes .
Em vaig aturar en un racó del claustre, lluny de les mirades dels meus companys. Al meu davant, uns rosers florits de roses grogues i vermelles i, al seu darrera, un mediterrani cel blau. Una volada d’abellerols jugava amb l’aire, tot atrapant els insectes que gosaven anar d’uns rosers als altres.
Pel meu cap passaven les escorrialles de la meditació sobre la lectura de la Regla de Sant Benet, escoltada poc abans al refectori. Després, tota la pantalla de la meva ment s’omplí amb la imatge d’una noia rossa amb ulls blaus, que era la meva veïna quan encara vivia a casa els pares. De sobte, una forta revifalla de les idees derivades dels estrictes principis de la vida monàstica, em va recordar que calia passar plana. Finalment, en el meu cap no hi va haver res; sols la percepció meravellosa dels abellerols maniobrant magistralment dins el cel blau.
Després d’una bona estona amb la ment totalment relaxada, vaig reemprendre el camí adreçant les meves passes cap a la gran cuina del monestir, on habitualment passo una bona estona al dia, doncs ja fa més de quatre anys que sóc el cuiner. Vaig comprovar, amb el nas, que tothom estava fent la seva feina i, pressionant amb els dits, vaig constatar que les anguiles en salmorra ja estaven al seu punt.
Vaig descobrir en un racó, unes sis dotzenes de peres submergides en aigua, dintre d’un recipient de vidre tapat, que havien quedat oblidades ja feia més de tres setmanes. M’hi vaig acostar amb curiositat i el vaig obrir amb precaució. La tapa va cedir fàcilment, indicant la formació d’una certa quantitat de gasos. Les peres tenien un aspecte força bo_ Hi vaig posar el nas amb precaució i vaig rebre una olor suau, una mica picant, peró gens desagradable. Finalment, vaig gosar provar-ho: el gust no era dolent peró no era res del altre món i això, en un monestir, no es perdona.
Ja estava gairebé decidit a llençar-ho quan, impulsat pel principi que em va ensenyar la meva mare de que el menjar no es pot llençar, vaig decidir provar de destil.lar-ho amb aquell destil.lador d’aram que feia uns mesos ens havia construït el nostre ferrer. Com que la idea no podia esperar en el meu cap, vaig procedir a destil.lar-ho aquella mateixa tarda. Al cap d’una hora començaven a sortir les primeres gotes de destil.lat i l’habitació es va omplir d’una olor extraordinària. Quan vaig haver recollit els primers destil.lats, els vaig barrejar i tastar. –
Santíssims redimonis! – En aquella ocasió calia saltar-se la norma que impedia citar el dimoni i agermanar-lo amb el cel. Aquell beuratge era boníssim encara que li calien uns retocs de dilució i barreja de les diferents fraccions per harmonitzar el seu gust. A l’hora de les completes tenia la sensació d’estar més content i tenir més son que de costum i aquella nit vaig dormir de forma especialment profunda.
Uns dies després, una vegada perfeccionat l’invent, el vaig oferir als meus amics del monestir. A tots els va semblar una beguda extraordinària que havia de ser reservada per a contades ocasions. Passats uns dies, possiblement guiat pel pecat de la vanitat, vaig presentar la beguda al pare Prior. Aquest, investit amb l’autoritat que el caracteritzava, va dir que allò era molt dolent i afegí: – Amb la feina i qüestions pendents de resoldre que tenim a la cuina, sembla mentida que perdis el temps amb aquestes coses -.
Evidentment, aquest fet no va paralitzar mai la producció del beuratge per cobrir el consum personal. Després del fracàs tingut amb el pare Prior, vaig decidir que era millor no molestar al pare Abat amb la presentació del producte, no fos que tampoc li agradés, o bé que la qüestió pogués enfrontar la “Potestas” amb la “Auctoritas” del nostre monestir.
Cinc anys després, el pare Prior ens va deixar, pensem que per anar-se’n al cel, encara que això no se sap mai del cert, ni en un monestir. El va succeir un dels meus amics que, a l’igual que jo, s’havia habituat, amb moderació, és clar, a gaudir de la beguda destil.lada. Inmediatament, em va autoritzar a millorar les instal.lacions per a la seva fabricació, a canvi d’escriure la recepta complerta i detallada de la seva elaboració, que va passar a ser el secret més ben guardat i custodiat del monestir.
Jo, que sí que he anat al cel, d’aquí a dalt estant he pogut constatar que el producte es continua fabricant, que la recepta continua éssent secreta com llavors i que més de sis milions de persones en gaudeixen habitualment.
S’imaginen el que hagés succeït si aquell matí no hagués fet sol, els rosers no haguessin estat florits o els abellerols no haguessin triat el claustre del monestir per fer ei seu esmorzar?
Petit destil·lador de coure o aram
APAPRINCIPALS 