Prohibicions…
Sessió XXXI 30-6-1996 Autor 1: Tocoferol
¡Magnífica pregunta! ¿Qué alimentos deberían prohibirse? (el ya, ya los dejaremos para otra ocasión, sesión, encuentro, milenio, etc.). Personalmente añadiría varias preguntas complementarias a esta general. Entre otras:
1- ¿A quién debería prohibirse? Persona, colectivo, población (regular, en tránsito), situación física, a veces política y las más religiosa.
2- ¿Cuándo debería prohibirse?. En el tiempo (desayuno, comida, merienda, cena, tapeo y/o resopón). En el espacio (dentro del hogar, fuera del hogar, cerrado, abierto). En los viajes (terrestres, marítimos, aéreos, espaciales). A determinadas horas. En situaciones específicas.
3- ¿Dónde debería prohibirse? En casa. Fuera de casa (amigos, familiares, comidas oficiales, restaurantes, fast foods, lugares de tapeo, centros sanitarios)
4- ¿Cómo deberían prohibirse? Totalmente, en parte, específicamente, con reparos, con seguridad, contundentemente, para evitar plagios.
Como se puede comprobar, la cosa es complicada y la pregunta, tal cual se enunció, es puramente filosófica y conduce a tesis erróneas por desarticular el aspecto catastral del ente convulsivo que tome contacto con la realidad cáustica de una situación informal enfocada bajo un prisma de contrariedad arbitraria y compulsiva.
****************************************************
Sessió XXXI ALIMENTS QUE CAL PROHIBIR. Autor 2: Casseïna Kappa
El Rei d’un país Ilunyá, preocupat per la alimentació deis seus súbdits, decidí un bon día anomenar un ministre que se n’ocupes d’aquesta important qüestió. Buscà, entre la noblesa, quí podría ocupar-se d’aquesta delicada missió i, després de molt cavil.lar-hi, va anomenar en Norberto Morales com a Ministre deis Aliments. En Morales havia dedicat la seva vida a Ilegir tota mena de llibres sobre la reproducció i engreix deis conilis d’ulls vermelis, si bé cal esmentar que els seus coneixements no passaven de ser teórics, doncs feia més de set anys que no veía un conill d’ulls vermells a menys de 50 metres. Els seus coneixements sobre els altres tipus d’aliments eren més aviat escassos. El Rei va triar-lo perque un seu conselier, amic de la tieta d’en Morales, li havia presentat com el millor expert en aliments del regne.
En Morales, una vegada investit com a Ministre deis Aliments, envià els seus funcionaris per tot el regne amb l’encárrec de fer el cens deis aliments. Els funcionaris d’en Morales, després de tres anys d’elaborar i compilar complicats llistats, varen tenir confeccionat el cens.
Una vegada acabat, el Ministre Morales dictà un Decret en el que s’autoritzava, únicament, la comercialització i consum deis aliments enumerats en el cens.
Passades algunes setmanes, en Morales va assabentar-se de que un súbdit comercialitzava aigua amb bombolletes que no era pas al cens. Inmediatament, el va fer cridar i portar a la seva presencia. El súbdit, respectuosament, Ii digué – Excel.lentíssim Senyor, l’aigua amb bombolletes no pot ésser pas dolenta. Tots els veïns del poble en prenen des de fa més de 500 anys i sempre hem estat gent sana i forta.
En Morales, amb to de veu crispat, interrompí al súbdit 1 Ii digué: Calleu, home ignorant, vos no sabeu que les bombolletes de la vostra aigua son produides per malignes microorganismes que poden posar en perill la salut de tot el nostre regne. Jo estíc aquí, precisament, per evitar que una cosa així pugui arribar a succeir. Us prohibeixo, des d’ara mateix, que seguiu venent aquesta aigua enmetzinada.
El súbdit, que d’aigua en sabia una mica, s’atreví a replicar – Perdoneu, il.1ustrissim Senyor, peró el gas que conté l’aigua no és de producció microbiana sinó que procedeix de la mateixa déu. Més concretament li puc dir que es tracta d’ácid carbónic dissolt en l’aigua de forma natural -.
En Morales tensà tot el seu cos i, amb veu indignada, sentencià – La funció d’aquest Ministre és fonamental pel regne. Tot el que dieu no está reconegut per la ciéncia i, per tant, com que la seguretat deis aliments és el primer, us reitero la prohibició de venda d’aquesta aigua i, us recordo que si no en feu cas sereu castigat públicament -.
El subdit, a mig camí entre la por i la indignació, digué – Senyor Ministre, no entenc el que m’esteu dient, us puc portar documents científics que avalen el que us dic -.
En Morales, amb l’entonació própia de les converses que han arribat a la seva fi, digué – Permeti’m que li recordi que únicament poden rebre la consideració de documents científics aquells que ha confeccionat, o que ha aprovat, aquest Ministeri. En conseqüència, tot el que vosté em diu no té cap mena de credibilitat científica i el seu producte és un perill potencial pels consumidors del nostre regne. Li recordo la prohibició de vendre’l i el càstig a que s’exposa, si incompleix aquesta decisió -.
El súbdit sortí del despatx d’en Morales trist i abatut, no entenia quina estranya justicia l’impedia vendre l’aigua de la seva font. Just acabava d’enllestir l’assumpte de l’aigua amb gas quan en Morales, es va assabentar que als comerços del regne es comercialitzava un producte anomenat cafè, que es prenia de forma d’infusió i que, deien, treia la son. En Morales va mobilitzar ràpidament tota la seva flota d’inspectors que tenia normalment avorrits, sense fer res, en previsió d’ocasions com aquesta.
Els dos mil inspectors a les ordres d’en Morales, amb l’ajut de la resta del sistema administratiu, van aconseguir, al cap de tres mesos, posar sobre la taula d’en Morales un total de cinc mostres de café. En Morales va fer cridar, mitjançant un escrit, al responsable de la comercialització de tan perillós producte. Sis mesos després de l’inici de la recerca del producte, arribava l’escrit d’en Morales al responsable de la seva importació i venda, un tal Jordi Adormit. En l’escrit, en Morales recordava que el café era un producte totalment il.legal i que havia de ser retirat, inmediatament, de la venda.
En Jordi es va indignar en rebre la carta, doncs el seu producte era consumit de forma habitual a la resta de paisos, ja feia més de dos anys que es venia en el seu país sense que ningú s’hi oposés, les vendes superaven les mil tones/any, el producte es podia trobar en més del 80% deis comerços, i havia iniciat una costosa campanya de promoció. No havien passat encara 48 hores, des que en Jordi havia rebut la carta, que ja es trobava assegut dins del despatx d’en Morales, acompanyat per dos deis millors experts mundials en cafè.
En Morales els va rebre amb la forçada amabilitat de que feia gala en aquestes ocasions. Sense deixar obrir boca als seus interlocutors, els va dir – Com ja sabran els seus assessors, els seu producte és totalment il.legal al nostre país, doncs no es troba dintre de la !lista deis productes considerats aliments i, en conseqüéncia, cal retirar-lo inmediatament de la venda -.
Un deis experts va gosar interrompre i digué – Perdoni , senyor, peró com vosté sabrà el café és un producte que es consumeix Iliurement en molts altres paísos. Li podem ensenyar abundant bibliografía que descriu les seves propietats com a aliment, així com el seu consum secular en determinades contrades
Quins són els nutrients que conté el café? – interrompi crispadament en Morales.
Doncs veurà – va respondre un deis experts – El café és básicament una infusió que es pren després de dinar, o bé amb l’esmorzar barrejat amb la Ilet, i té un gust agradable. A més, com que conté cafeïna, estimula l’activitat de les persones que en prenen.
Veu, vosté mateix ho reconeix. El café conté cafeïna que és una substáncia farmacológica que només es pot administrar sota rigorós control médic. El café és un greu perill per a tota la població del regne – Va replicar de forma vehement en Morales.
En Jordi i els dos experts van intentar replicar els arguments d’en Morales aportant-li dades básiques que aquest desconeixia totalment, peró tot va ser en va. La reunió es va acabar per esgotament deis dos experts, cansats que els seus raonaments científics i rigorosos topessin inútilment contra una paret, com si de vulgars pilotes de frontó es tractés.
En Jordi va sortir de la reunió mig convençut de que el seu producte potser sí que era dolent per a la salut. En Morales potser tenia raó. El seu cap anava rumiant cóm finalitzar la comercialització del café amb un mínim de pérdues.
El Rei estava molt content amb la política d’alimentació del regne, i amb en Morales, els seu Ministre deis Aliments. Val a dir, que la suposada delicada gestió d’aquesta política es resumía en l’aplicació, sense cap mirament, deis dos principia següents:
- a) els aliments de la !lista del cens eren els permesos, els demés estaven totalment prohibits;
- b) la ‘lista del cens no es podia modificar.
Passats els anys, el Rei va viatjar a un país veí. En el transcurs del viatge va visitar beliíssims i edificis monumentals, peró el que més va sorpendre al Rei va ser el carácter simpátic i emprenedor de les persones amb les que va estar. També el varen sorprendre la varietat d’aliments que li van oferir, molts deis quals desconeixia; entre aquests li varen causar molt grata sensació una aigua amb bombolletes i una beguda negra i forta que li oferien cada día després del dinar 1 sense la qual ja no sabía passar.
Quan el viatge arribava a la seva fi, el Rei preguntà a un heme savi que tenia cura d’un ramat de xais – Digueu-me, bon home, quina és la raó que fa que la gent del vostre pobie sigueu tant simpática i emprenedora? – El savi Ii respongué – Som gent senzilla, confiem els uns en els altres, no cobdiciem més d’alló que precisem i mengem poc peró de tot.
De tornada al seu regne el Rei va tornar a la dieta Morales i va notar com, dia rera dia, anava perdent la simpatía i empenta de carácter que havia assolit durant el viatge. L’enyorança d’alguns deis ápats va fer que manés al seu majordom que els hi preparés. El majordom va topar amb que alguns deis ingredients no els podia trobar en el mercat. Per poder complir l’ordre del seu Rei, els va demanar a un proveïdor del regne veï, peró els agents de duanes, a les ordres d’en Morales, en varen impedir l’entrada. Posada la situació en coneixement del monarca, aquest va cridar en Morales.
Arribat a la sala del tron, va estar quaranta minuts pontificant sobre la perillositat d’alguns aliments fins que, cansat de tanta Ilauna, el Rei manà que el retiressin de la seva preséncia. Aleshores, el Rei va recordar les paraules del savi: som gent senzilla, confiem els uns en els altres, no cobdiciem més que allá que precisem i mengem poc peró de tot. El Rei va fer cridar de nou en Morales i el condemná a seguir menjant els aliments de la seva llista fins a la fi deis seus díes, com a cástig pel dany causat a tots els seus súbdits. A la vegada va dictar una Ilei en la que es prohibia prohibir aliments. Es seus súbdits eren prou madurs per saber què era el que els calia menjar. L’alegria i la prosperitat varen arribar al regne. L’aigua amb gas, el cafè i els altres nous aliments que van passar a gruixir les !listes de compra, i segur que hi van jugar un paper important.
Aliments prohibits per a gossos. No garanteixo la veracitat de la informació.
APAPRINCIPALS 