LIBRO BLANCO. BARCELONA SEDE ORGANISMO ALIMENTARIO UE

libro-blanco

El Llibre Blanc

SESSIÓ XXXVII   Juny de 2000. Autor: Tocoferol

Exmo. y Rdsimo. Presidente, Exmos/as Académicos/as; Cadémicos/as, Adémicos/as:

La UE quiere garantizar que lo que comamos y bebamos sea seguro, garantizado, fijo y sólido, nos de confianza y por ello se dedica de cuando en cuando a crear documentos; panfletos que incluyan planteamientos que garanticen “que los alimentos van bien” (quizás el Sr.Presi del gobierno central por esta causa asegure que “España va bien”).

Estos documentos son libros de colores. El primero fue “verde” (color ecológico por excelencia). Ahora el segundo es “blanco” (ya dificil de que entre por los ojos porque expresiones como “nos hemos quedado en blanco” significan que ni p— idea sobre el asunto que estamos tratando).

Según investigadores de talla merecida e internacional, el Libro Blanco es triunfalista, politiquísimo y hace albergar dudas transcendentes e intranscendentes sobre las propuestas que en él se presentan, ostentan, muestran, exhiben y a veces se ocultan, esconden, velan y disimulan.  Como los creadores del Libro Blanco no quieren ser innovadores, se han basado en el Libro Verde y casi todas las propuestas sobre seguridad se repiten hasta la saciedad, hartura, empacho, excepto una que parece nueva y encandilante: crear un ORGANISMO ALIMENTARIO EUROPEO que se encargue de garantizar, si le dejan, un nivel elevado de protección a los consumidores; que conduzca a que estos recuperen y mantengan la confianza que perdieron con las vacas locas, las dioxinas, las bebidas de cola y un largo etc. Que vale más no mentar por precaución.

Para llevar a cabo este control, el Libro Blanco (albo, cándido, níveo) pretende crear una Agencia Alimentaria en algún punto, lugar, emplazamiento, andurrial, comarca, paraje físico del territorio de la UE. Esta Agencia prepararía asesoramiento e informes científicos sobre seguridad alimentaria. Sería el único punto visible de contacto a disposición de los consumidores.Divulgaría información pata el bien y tranquilidad de estos consumidores en seguridad alimentaria.

Pero no: sería responsable de la gestión de riesgos que por motivos alimentarios o alimenticios pudieran producirse. ¿Dónde podría estar situada esta Agencia? He aquí el quid, el quos,  el tandem de este asunto. Si se lee (y hay que tener paciencia y haber comido bien) el Libro Blanco, la cosa está tan ambigua y heterodoxa que lo único que queda claro es que debería situarse dentro de los limites fronterizos de la UE y que se pueda acceder fácilmente a la misma.

Y es aquí donde aparece la capital de la comunidad catalana-parlante, que se cuestiona: Ya que somos uno de los puntos turísticos más conocido y visitado, ya que vamos a construir un centro de investigación biomédica importantísimo ¿por qué no aprovecharlo? Y aquellos técnicos , científicos, investigadores, lumbreras del campo de la alimentación, además de visitarnos pueden aprovechar para llevar a cabo temas de seguridad alimenticia en la sede de la Agencia que se podría pedir, solicitar, impetrar, rogar, instar se ubicara en la citada capital, conocida por el pueblo romano como Barcinono/Barcinonis.

Por ello, las diferentes entidades relacionadas con la cocina mediterránea, los alimentos, los nutrientes, los aditivos, los coadyuvantes, los PA1, los nutracéuticos, los ingredientes, los ingretivos (hermosa denominación creada con gran cariño por nuestro Exmo. y Rdsimo. Presidente) y un largo etc., han pedido, solicitado que la actual capital catalana-parlante acoja esta sede agencia, lo que se está estudiando porque hay otras peticiones de algunos paises de la Unión. Pero, sabiendo que APA está sedentada en Barcino, reconoce que esto le confiere una razón de mucho peso para que sea la sede de la Agencia alimentaria.

Como todo lo de este maravilloso mundo en el que estamos integrados, esta ubicación barcinonensis presenta sus ventajas e inconvenientes.

Ventajas: Todas las que nos podemos imaginar y, sobre todas ellas, la colaboración profunda, intensa, espectacular, intrínseca, genial, nobélica de todos los componentes de la Academia de Principales Alimentarios, ya sean Académicos ya sean Micos.

Inconvenientes: Aquellas derivadas de las distintas mentalidades en cuanto a la seguridad alimentaria/ticia que presentan distintos individuos (masculinos, femeninos o neutros) y/o grupos de a pie, patines, patinetes, bicicletas, motocicletas, motos, automóviles, transporte público, agrupados en diferentes colectividades, ONGS, Asociaciones, Fundaciones, etc. que como Cicero/onis recalcó a Catilina pueden increparnos con un: “Usque tandem Barcinonis sedentis alimentarium abutere patientia nostra

Tocoferol dixit et signat at Barcinonis ¿calendas?  Décimo 2000

efsa Parma

La seu de l’EFSA, a Parma

¿CESA EL APA?

Baixrelleu

Baixrelleu de Triptòfan, semideu romà. Efigie trobada a un altar de marbre negre del segle II dC  a Caldes de Montbui..

Sessió 22-1-2009.  Autor: Triptòfan

Ilustrísimos,

Desde que corrió la voz de que APA cesaba sus actividades estalló el entusiasmo entre los falsos profetas de la Ciencia Alimentaria y en la habitual chusma de “expertos” soi-disant: pájaros bobos, buitres carrofieros, chotacabras hurgabarros, cuclillos usurpadores y murciélagos chupasangres que vieron vía libre para lanzar como dogmas innúmeras nonadas.

Craso error, vituperable ignorancia. El Academicato de APA imprime carácter indeleble.

APA sigue viva y ha continuado con Sesiones anuales que no han tenido un cariz nostálgico sino preparatorio a lo que enseguida pasará a proponer este Presidente.

El Presidente tampoco ha caducado ni periclitado. Como sintagma central, el Presidente adscribe los casos de

  • Nominativo: nominación perpetua al ser indimiso por indimisible
  • Vocativo: indiscutible vocación demostrada
  • Genitivo: es genial e infalible, hable cátedra o ex-cátedra
  • Acusativo: acusa dolencias propias de la acción erosiva del tiempo que soporta con admirable estoicismo y sentido responsable
  • Dativo: al que se puede y debe dar.

Aquí renuevo mi agradecimiento a los obsequios que recibí en la última Sesión:

Libros, a cual más apreciado, la pipa nasciturus, el reloj de pulsera pesa-tiempo, la tesela griega (o fenicia pues su tamaño no ha permitido aún su ubicación) rescatada de un pecio arenoso, la caja de Schrödinger (felizmente sin gato), la droga rusa disfrazada de té, multicolor arco-iris floral (en mi infancia el arco-iris era todavía en blanco y negro) y otros que, no por no nombrados significan olvido.

Y he dicho obsequios pues hay que aplicar discernimiento en la clasificación:

  • Obsequio: algo que me gusta y sé que te va a gustar
  • Regalo: algo que no me gusta pero que confío en que te guste
  • Donación: algo que me regalaron y que no sabía dónde poner y que te coloco con la seguridad de que te acordarás de mí
  • Presente: algo que, si no te gusta, puedes ir a cambiar…. excepto en la ortopedia pues allí no admiten devoluciones ya que son piezas a medida
  • Entrega: reservado para Seur.

Este Presidente, pues, propone que las Sesiones pasen a la merecida categoría de Concilio. Concilio, no en el sentido de conciliar pues ningún Concilio consiguió conciliar nada sino para seguir ejercitando el “pensamiento paralelo” de cada Académico.

Las paralelas no son coincidentes aunque sí tienen la misma dirección y sentido.

Sobre este multigrama se irán situando las fusas e infusas de nuestras aportaciones en un andante mayestático que ha de captar nuevos iniciados que, si tienen méritos suficientes, podrán incorporarse al Concilio hasta completar el Concilio de Treinta.

Concilio et Labora

CONCILIO ET LABORE. Hauria estat un bon lema per a l’APA, però ja és el lema de Manchester.

 

 

 

 

ALIMENTS QUE CALDRIA PROHIBIR

alimentos-prohibidos

Prohibicions…

Sessió  XXXI   30-6-1996  Autor 1:  Tocoferol

¡Magnífica pregunta! ¿Qué alimentos deberían prohibirse? (el  ya, ya los dejaremos para otra ocasión, sesión, encuentro, milenio, etc.). Personalmente añadiría varias preguntas complementarias a esta general. Entre otras:

1- ¿A quién debería prohibirse? Persona, colectivo, población (regular, en tránsito), situación física, a veces política y las más religiosa.

2- ¿Cuándo debería prohibirse?. En el tiempo (desayuno, comida, merienda, cena, tapeo y/o resopón). En el espacio (dentro del hogar, fuera del hogar, cerrado, abierto). En los viajes (terrestres, marítimos, aéreos, espaciales). A determinadas horas. En situaciones específicas.

3- ¿Dónde debería prohibirse? En casa. Fuera de casa (amigos, familiares, comidas oficiales, restaurantes, fast foods, lugares de tapeo, centros sanitarios)

4- ¿Cómo deberían prohibirse? Totalmente, en parte, específicamente, con reparos, con seguridad, contundentemente, para evitar plagios.

Como se puede comprobar, la cosa es complicada y la pregunta, tal cual se enunció, es puramente filosófica y conduce a tesis erróneas por desarticular el aspecto catastral del ente convulsivo que tome contacto con la realidad cáustica de una situación informal enfocada bajo un prisma de contrariedad arbitraria y compulsiva.

****************************************************

Sessió XXXI  ALIMENTS QUE CAL PROHIBIR.  Autor 2: Casseïna Kappa

El Rei d’un país Ilunyá, preocupat per la alimentació deis seus súbdits, decidí un bon día anomenar un ministre que se n’ocupes d’aquesta important qüestió. Buscà, entre la noblesa, quí podría ocupar-se d’aquesta delicada missió i, després de molt cavil.lar-hi, va anomenar en Norberto Morales com a Ministre deis Aliments. En Morales havia dedicat la seva vida a Ilegir tota mena de llibres sobre la reproducció i engreix deis conilis d’ulls vermelis, si bé cal esmentar que els seus coneixements no passaven de ser teórics, doncs feia més de set anys que no veía un conill d’ulls vermells a menys de 50 metres. Els seus coneixements sobre els altres tipus d’aliments eren més aviat escassos. El Rei va triar-lo perque un seu conselier, amic de la tieta d’en Morales, li havia presentat com el millor expert en aliments del regne.

En Morales, una vegada investit com a Ministre deis Aliments, envià els seus funcionaris per tot el regne amb l’encárrec de fer el cens deis aliments. Els funcionaris d’en Morales, després de tres anys d’elaborar i compilar complicats llistats, varen tenir confeccionat el cens.

Una vegada acabat, el Ministre Morales dictà un Decret en el que s’autoritzava, únicament, la comercialització i consum deis aliments enumerats en el cens.

Passades algunes setmanes, en Morales va assabentar-se  de que un súbdit comercialitzava aigua amb bombolletes que no era pas al cens. Inmediatament, el va fer cridar i portar a la seva presencia.  El súbdit, respectuosament, Ii digué – Excel.lentíssim Senyor, l’aigua amb bombolletes no pot ésser pas dolenta. Tots els veïns del poble en prenen des de fa més de 500 anys i sempre hem estat gent sana i forta.

En Morales, amb to de veu crispat, interrompí al súbdit 1 Ii digué:  Calleu, home ignorant, vos no sabeu que les bombolletes de la vostra aigua son produides per malignes microorganismes que poden posar en perill la salut de tot el nostre regne. Jo estíc aquí, precisament, per evitar que una cosa així pugui arribar a succeir. Us prohibeixo, des d’ara mateix, que seguiu venent aquesta aigua enmetzinada.

El súbdit, que d’aigua en sabia una mica, s’atreví a replicar – Perdoneu, il.1ustrissim Senyor, peró el gas que conté l’aigua no és de producció microbiana sinó que procedeix de la mateixa déu. Més concretament li puc dir que es tracta d’ácid carbónic dissolt en l’aigua de forma natural -.

En Morales tensà tot el seu cos i, amb veu indignada, sentencià – La funció d’aquest Ministre és fonamental pel regne. Tot el que dieu no está reconegut per la ciéncia i, per tant, com que la seguretat deis aliments és el primer, us reitero la prohibició de venda d’aquesta aigua i, us recordo que si no en feu cas sereu castigat públicament -.

El subdit, a mig camí entre la por i la indignació, digué – Senyor Ministre, no entenc el que m’esteu dient, us puc portar documents científics que avalen el que us dic -.

En Morales, amb l’entonació própia de les converses que han arribat a la seva fi, digué – Permeti’m que li recordi que únicament poden rebre la consideració de documents científics aquells que ha confeccionat, o que ha aprovat, aquest Ministeri. En conseqüència, tot el que vosté em diu no té cap mena de credibilitat científica i el seu producte és un perill potencial pels consumidors del nostre regne. Li recordo la prohibició de vendre’l i el càstig a que s’exposa, si incompleix aquesta decisió -.

El súbdit sortí del despatx d’en Morales trist i abatut, no entenia quina estranya justicia l’impedia vendre l’aigua de la seva font.  Just acabava d’enllestir l’assumpte de l’aigua amb gas quan en Morales, es va assabentar que als comerços del regne es comercialitzava un producte anomenat cafè, que es prenia de forma d’infusió i que, deien, treia la son.  En Morales va mobilitzar ràpidament tota la seva flota d’inspectors que tenia normalment avorrits, sense fer res, en previsió d’ocasions com aquesta.

Els dos mil inspectors a les ordres d’en Morales, amb l’ajut de la resta del sistema administratiu, van aconseguir, al cap de tres mesos, posar sobre la taula d’en Morales un total de cinc mostres de café.  En Morales va fer cridar, mitjançant un escrit, al responsable de la comercialització de tan perillós producte. Sis mesos després de l’inici de la recerca del producte, arribava l’escrit d’en Morales al responsable de la seva importació i venda, un tal Jordi Adormit. En l’escrit, en Morales recordava que el café era un producte totalment il.legal i que havia de ser retirat, inmediatament, de la venda.

En Jordi es va indignar en rebre la carta, doncs el seu producte era consumit de forma habitual a la resta de paisos, ja feia més de dos anys que es venia en el seu país sense que ningú s’hi oposés, les vendes superaven les mil tones/any, el producte es podia trobar en més del 80% deis comerços, i havia iniciat una costosa campanya de promoció. No havien passat encara 48 hores, des que en Jordi havia rebut la carta, que ja es trobava assegut dins del despatx d’en Morales, acompanyat per dos deis millors experts mundials en cafè.

En Morales els va rebre amb la forçada amabilitat de que feia gala en aquestes ocasions. Sense deixar obrir boca als seus interlocutors, els va dir – Com ja sabran els seus assessors, els seu producte és totalment il.legal al nostre país, doncs no es troba dintre de la !lista deis productes considerats aliments i, en conseqüéncia, cal retirar-lo inmediatament de la venda -.

Un deis experts va gosar interrompre i digué – Perdoni , senyor,  peró com vosté sabrà el café és un producte que es consumeix Iliurement en molts altres paísos. Li podem ensenyar abundant bibliografía que descriu les seves propietats com a aliment, així com el seu consum secular en determinades contrades

Quins són els nutrients que conté el café? – interrompi crispadament en Morales.

Doncs veurà – va respondre un deis experts – El café és básicament una infusió que es pren després de dinar, o bé amb l’esmorzar barrejat amb la Ilet, i té un gust agradable. A més, com que conté cafeïna, estimula l’activitat de les persones que en prenen.

Veu, vosté mateix ho reconeix. El café conté cafeïna que és una substáncia farmacológica que només es pot administrar sota rigorós control médic. El café és un greu perill per a tota la població del regne – Va replicar de forma vehement en Morales.

En Jordi i els dos experts van intentar replicar els arguments d’en Morales aportant-li dades básiques que aquest desconeixia totalment, peró tot va ser en va. La reunió es va acabar per esgotament deis dos experts, cansats que els seus raonaments científics i rigorosos topessin inútilment contra una paret, com si de vulgars pilotes de frontó es tractés.

En Jordi va sortir de la reunió mig convençut de que el seu producte potser sí que era dolent per a la salut. En Morales potser tenia raó. El seu cap anava rumiant cóm finalitzar la comercialització del café amb un mínim de pérdues.

El Rei estava molt content amb la política d’alimentació del regne, i amb en Morales, els seu Ministre deis Aliments. Val a dir, que la suposada delicada gestió d’aquesta política es resumía en l’aplicació, sense cap mirament, deis dos principia següents:

  • a) els aliments de la !lista del cens eren els permesos, els demés estaven totalment prohibits;
  • b) la ‘lista del cens no es podia modificar.

Passats els anys, el Rei va viatjar a un país veí. En el transcurs del viatge va visitar beliíssims i edificis monumentals, peró el que més va sorpendre al Rei va ser el carácter simpátic i emprenedor de les persones amb les que va estar. També el varen sorprendre la varietat d’aliments que li van oferir, molts deis quals desconeixia; entre aquests li varen causar molt grata sensació una aigua amb bombolletes i una beguda negra i forta que li oferien cada día després del dinar 1 sense la qual ja no sabía passar.

Quan el viatge arribava a la seva fi, el Rei preguntà a un heme savi que tenia cura d’un ramat de xais – Digueu-me, bon home, quina és la raó que fa que la gent del vostre pobie sigueu tant simpática i emprenedora? – El savi Ii respongué – Som gent senzilla, confiem els uns en els altres, no cobdiciem més d’alló que precisem i mengem poc peró de tot.

De tornada al seu regne el Rei va tornar a la dieta Morales i va notar com, dia rera dia, anava perdent la simpatía i empenta de carácter que havia assolit durant el viatge. L’enyorança d’alguns deis ápats va fer que manés al seu majordom que els hi preparés. El majordom va topar amb que alguns deis ingredients no els podia trobar en el mercat. Per poder complir l’ordre del seu Rei, els va demanar a un proveïdor del regne veï, peró els agents de duanes, a les ordres d’en Morales, en varen impedir l’entrada. Posada la situació en coneixement del monarca, aquest va cridar en Morales.

Arribat a la sala del tron, va estar quaranta minuts pontificant sobre la perillositat d’alguns aliments fins que, cansat de tanta Ilauna, el Rei manà que el retiressin de la seva preséncia. Aleshores, el Rei va recordar les paraules del savi:  som gent senzilla, confiem els uns en els altres, no cobdiciem més que allá que precisem i mengem poc peró de tot.  El Rei va fer cridar de nou en Morales i el condemná a seguir menjant els aliments de la seva llista fins a la fi deis seus díes, com a cástig pel dany causat a tots els seus súbdits. A la vegada va dictar una Ilei en la que es prohibia prohibir aliments. Es seus súbdits eren prou madurs per saber què era el que els calia menjar. L’alegria i la prosperitat varen arribar al regne. L’aigua amb gas, el cafè i els altres nous aliments que van passar a gruixir les !listes de compra, i segur que hi van jugar un paper important.

aliments prohibits per a gossos

Aliments prohibits per a gossos. No garanteixo la veracitat de la informació.

UN ENCÀRREC DEL PRESIDENT

pa integral

Pans integrals

Sessió XXXI  30 Juny 1999.  Autor: Casseïna kappa

Benvolguts amics, Acadèmics tots, em perdonareu que avui no un expliqui cap conte – Tanmateix, confio que el canvi en la rutina no us impedirà conciliar el son.  M’haureu de permetre que us faci partícips d’un passatge atzarós de la meva vida. Un bon dia – si fóssim més rigorosos amb els qualificatius de ben segur n’hauriem de cercar un altre per referir-nos al dia en qüestió – el nostre President em va demanar que fes una llista amb els aliments que calía prohibir. Conscient que aquesta era una responsabilitat que superava en molt la meva capacitat per emetre opinió, vaig decidir copsar l’estat de la qüestió preguntant a diferents persones, que jo entenia que tenien un parer qualificat.

En primer lloc, em vaig adreçar a un alt responsable del Ministeri de la Sanitat i dels Aliments. Em va dir que tenia una llarga llista d’aliments per prohibir, entre els que hi havia: els aliments enriquits amb vitamines i minerals; els que tenien ingredients transgènics; els que portaven aromes artificials; els que portaven polialcohols i edulcorants intensos; els que portaven antioxidants i, per suposat, tots els que provenien de Bèlgica. Peró diverses qüestions de política interior i exterior, no feien aconsellable actuar, en aquell moment, sobre els aliments esmentats. Malgrat tot, em va dir que la situació del segó de blat no admetia espera i que ja tenia preparat l’esborrany per decretar-ne la seva prohibició. La urgència venia condicionada pel notable increment del consum d’aquest producte, com a conseqüència de determinades campanyes enganyoses que afirmaven que era fonamental per al funcionament del sistema digestiu. EI problema, segons l’alt responsable, es derivava del fet que el segó de blat era un aliment amb un gran contingut d’àcid fitic i que aquest àcid podia bloquejar l’absorció i assimilació del calci. Segons ell, no era pas veritat que la fibra que aportava fos tan necessària, però la manca d’absorció de calci sí que podia dur a greus problemes. Vaig sortir de la trobada, convençut de la inadequació alimentària del segó de blat, i disposat a fer-lo fora de la meva dieta.

Uns dies després, vaig anar a dinar amb un antic company de col.legi que, amb el pas dels anys, havia esdevingut un important industrial farinaire. -“Jordi, què en penses del segó de blat?”  li vaig demanar.  “Finalment s’ha fet justicia a aquesta part tan important, nutricionalment parlant, de la llavor del blat” – em va dir i, amb la satisfacció dels oradors que els és demanat el seu tema preferit, va continuar:  “Això del pa blanc va ser una moda de la noblesa del segle passat que va acabar imposant-se a tota la societat. Però per sort, no fa massa anys, un metge anglès que treballava a l’Africa va descobrir la importància de la fibra en la nutrició i ha tornat a posar de moda quelcom que mai no hauria hagut de deixar de ser consumit, el pa integral. Ara, a més, els cientifics han descobert que la major part de les vitamines i els minerals del blat es troben en el segó, i que menjar pa blanc és una espècie de pecat nutricional”.

EI cambrer, equipat amb unes pinces i amb una safata amb diferents tipus de pa, es va adreçar a la nostra taula i, interrompent el discurs d’en Jordi, em va preguntar:  “El senyor prefereix pa blanc, o integral?”  No ho vaig dubtar gens: “Integral, si us plau“.

També vaig posar la qüestió de la conveniència de prohibir el segó de blat, a un altre bon amic, gran expert en nutrició. El primer que em va dir, va ser:  “El que de veritat caldría prohibir és prohibir” . I va afegir:  “En nutrició hi ha una màxima que diu “cal menjar de tot amb moderació i de res en excés”. Als productes elaborats a base de cereals lliures de les seves cobertes els manca una part important dels micronutrients, d’aquests aliments bàsics de la nostra cultura. El segó de blat, pres sol i a qualsevol hora, pot causar transtorns i desequilibris funcionals. En resum”  em va dir  “tu fes cas del que t’he dit abans: menja de tot però en quantitats moderades”  “Fantàstic,” – vaig pensar – “cercava una resposta i ja en tinc tres“.

Aprofitant un d’aquests horribles dinars que s’organitzen entre els pares dels nois que practiquen un esport d’equip, vaig preguntar a una de les mares què és el que en pensava del segó de blat. La resposta va ser contundent:  “En el “super”, en el que compro, no en tenen pas d’això però, si me’n dius la marca, els diré que en demanin per poder-lo provar“.  Aleshores, em vaig veure obligat a explicar-li que el segó de blat no es venia com a tal sinó que era un ingredient que formava part de diferents aliments com, per exemple, el pa integral. – “Uff! Del pa integral no en vull ni sentir parlar. La meva filla sempre me’n demana, perquè sembla ser que aprima, però alguna vegada que li n’he comprat se l’ha pres el meu marit i, acte seguit, ha començat a queixar-se tot dient que el pa no valia res. A continuació, com pots comprendre, la meva filla també ha descarregat sobre mi totes les culpes per haver-se quedat sense el seu pa integral. Per tant, de productes amb segó, no en penso comprar més, donat que només em porten disgustos i discussions familiars“.

Uns díes després vaig plantejar la qüestió a un amic que militava en un grup ecologista. – “EI segó de blat” em va dir “és un ingredient molt perillós doncs en ell s’acumulen tots els pesticides i demés contaminants presents en el deteriorat entorn natural que ens envolta“.

Una vegada superada l’angoixa que em va produir l’experiència viscuda, em vaig tranquil.litzar i, reflexionant sobre la mateixa, em vaig adonar de que no vivia en un món, sinó en molts móns que convivíen, amb més o menys fortuna, entre ells. La veritat absoluta de ben segur no existia. Però jo continuava tenint et pes del compromís acceptat. Havia de donar resposta a l’encàrrec fet pel meu President. Després de pensar-hi una bona estona, i tenint en compte el món en el que jo mateix vivia i tot el que havia descobert amb les enquestes realitzades, vaig pendre la decisió de donar al President la meva pròpia opinió sobre la qüestió plantejada. Em va semblar el més honest.

N’estic content. He complert amb el meu compromís. Perà com que estic convençut de que, en aquests temes, la veritat no és única, haureu de convèncer al President per a que us doni ell la llista dels aliments prohibits.

pa integral 2

Pa integral envasat. Recordo les traduccions, que sempre ballen… Blat: trigo. Civada: avena.  Sègol: centeno.  Ordi: cebada.