MENJA NACIONAL EMBLEMÀTICA

Coquetes fetes amb sang, farina i aromatitzades. Es mengen fregides.

Sessió XLVIII  (20 de gener de 2005)   Autor: EPA (Eicosa Pentaenoic Àcid)

Realment l’objectiu definit pel nostre excels President de buscar una MENJA EMBLEMÁTICA NACIONAL, comença malament, perquè dins de l’enunciat ja hi ha un problema: quan es mira la definició de la nació ens trobem amb què els límits polítics no coincideixen amb les zones que podem definir com ISOMENJA, aquest és un concepte sobre el qual voldria que al final ens donin la seva docta opinió per si la sistemàtica proposta és escaient.

Els límits de les zones ISOMENJA els defineixen els seus habitants, i són ells els que realment s’agrupen per costums similars que els permeten compartir sense esforç, tant hàbits com taula; evidentment no percebeixen diferències entre ells, és realment això el que marca uns límits identitaris més forts i mes ben delimitats que els polítics o geogràfics.

L’objectiu bàsic és trobar MENGES que permetin dotar de senyals d’identitat. Aquests límits els podem buscar per mitjà de diferents components alimentaris; podem començar per les begudes.

Pel que fa a les begudes fermentades, el món el podem classificar en la zona del Vi, zona de la Cervesa i zones amb altres begudes.

En aquesta primera classificació, tan sols aconseguiríem 2 grans grups i alguns altres més petits, que resultarien no aconseguir l’objectiu de trobar marques identitàries que poguéssin servir per identificar un col·lectiu de dimensions correctes.

El segon criteri, podria ser el dels hidrats de carboni, segons el seu origen sigui de: Blat, Blat de Moro, Arròs o altres, però les dimensions dels grups formats segueixen sent massa grans per ser considerades com identitàries, i ens tornem a trobar amb la mateixa limitació que en el cas de les begudes.

Els tercer criteri pot ser l’origen de les proteïnes: vegetals o animals; i dins de les proteïnes animals en funció de si són d’animals aquàtics o terrestres, però seguim sense obtenir senyals d’identitat suficientment específiques, perquè si ja tenim un origen una mica més diferenciat, considerant els peixos de tot origen (fluvial o marítim, amb closca, pell o escata), les carns de Be, Porc, Boví o Pollastre; permet discriminar una mica més però encara resulta clarament insuficient.

Per tant la forma d’obtenir els plats que permetin, igual que la bandera, himne, o qualsevol altre dels indicatius considerats com NACIONALS, serà el fet de combinar ingredients, i el resultat són plats coneguts de forma local que són els que realment donen senyals d’identitat, i podem començar de més pròxims a més llunyans com primers plats: Escudella (i carn d’olla), Paella, Migas, Gazpacho, etc.

Una vegada arribats a aquest punt, està clar que hem de seguir la deducció a la inversa, primer seleccionar un ingredient, i després les menges elaborades i finalment això ens definirà l’àrea geogràfica on està ubicada la comunitat corresponent.

L’ingredient que ens hem proposat analitzar es la SANG

La presencia de la Sang a l’alimentació la podem seguir des de diferents perspectives:

Com Ingredient:

• Botifarra negra. Tothom coneix que entre els ingredients dels embotits, un dels que dona una personalització pròpia és la Sang, li dona color, olor, gust, textura. Barrejada en la proporció correcta al mondongo, en coure’s, proporciona la personalitat pròpia.
• Sang fregida. Es por fregir directament en forma de discs fins o plegada com la truita a la francesa. (N.del Tr.: s’anomenen coquetes a la Ribagorça)
• Sang cuita. En motlles al bany Maria amb la forma de cons truncats com un flam, o amb altres amaniments que li donin característiques especials.
• Sang i fetge. Menja molt energètica i condensada

Nom aplicat per l’aspecte:

• Sangría. Es una beguda que encara que no contingui sang, la saviesa popular li dona propietats energetitzants, fent l’efecte a qui la consumeix que la sang circula més de pressa, i fa la sensació d’una major disponibilitat.

Nom aplicat pel donar imatge de potència:

• Sangre de Toro. Correspon a una marca de vi, que amb un cos dens i una textura avellutada recorda la mateixa sensació al paladar.

Expressions:

• Sanguini: Es diu del caràcter irascible, i fàcilment inflamable)
• Sang i fetge. Es diu de les escenes o situacions en que hom pot sortir-ne esquitxat.
• Fer bullir la sang. Enfadarse fins a limits incontrolables.
• Ser com una sangonera. Ser com els animals que van descobrir que la sang alimenta, com els mosquits, vampirs,etc.

De tot aquest conjunt està clar que la zona que obtindríem podria ser considerada com una Transilvània Virtual, situada a un Romania Virtual, que a més d’un conjunt de menges emblemàtiques tindria una sèrie de complements que farien més completa la identificació de la MENJA EMBLEMÀTICA amb la zona a que pertany.

Esperem que aquest mètode de treball ens permeti obtenir un mapamundi complet de MENGES EMBLEMÀTIQUES.

Cassola de mondongo. El terme mondongo significa les tripes de l’animal, la massa que es prepara per fer embotits, o les tripes preparades per fer-ne plats, com els callos, la sopa de mondongo i molts altres plats. El terme deriva de Sudamèrica.

ENTREPANS INSÒLITS

Dia del Sandwich. El 3 de novembre és el Sandwich Day, i hi ha qui es disfressa de John Montagu, en una mà les cartes i a l’altra el sandwich.

SESSIÓ 22 de gener de 2015.  Autor: Triptòfan

 L’entrepà té moltes altres denominacions: emparedado, bocata, bocadillo, sandwich, pepito, panino….

Sempre, però, consisteix en algun queviure entre dues llesques de pa. L’aliment pot ser qualsevol cosa comestible però, si aquest aliment sempre és el mateix, el nom ja el defineix clarament: el “choripón” sudamericà, sempre amb xoriço. Un altre entrepà que sempre porta el mateix és el “frankfurt” (salsitxa dintre d’un cilindre de pa foradat i que en el Regne Unit anomenen toad in hole = gripau en el forat)

En la Història trobem entrepans des dels temps més remots (la pupusa precolombina o el bónh mi del Vietnam) i per tot el món. El sandwich el va crear John Montagu, IV comte de Sandwich, el 6 d’agost de 1762, emprenyat perquè el que menjava amb els dits li tacava les cartes de jugar, joc al que era molt aficionat. Alguns països americans el coneixen com sangocho. I el derivat bikini només es coneixia a Barcelona doncs era l’emparedat que servien al Bikini de la Diagonal. El farcit és de pernil dolç i formatge; es pot menjar fred o calent i, torrat per sobre, es va transformar en croque-monsieur (Paris, 1910)

L’hamburguesa (carn picada, xixina, dintre de pa rodó) la va presentar Charles Nagreen per primera vegada a Seymor Fair (Wisconsin 1851)

En aquesta sessió de l’APA s’han presentat entrepans extraordinaris com l’empàtic de pa d’àngel, el Bocatti de Carquinyolis, l’entrepà de Moebius, el supernutritiu de pèsols, eI musical, el pa d’APA, el de pa amb tomàquet liofilitzat amb caviar d’oli, el de mini-pa amb macro-xoriço (perquè hi ha més xoriços que pans)…

Triptòfan va presentar els següents:

–Entrepà de xinxetes: destinat a faquirs i masoquistes. Els faquirs mengen claus i vidre; van bé, doncs, de ferro i fibra mineral però els manca quelcom més nutritiu i el pa els dona l’energia suficient per levitar. Pel que fa als masoquistes, les xinxetes són només una llaminadura.

–Entrepà saciant: Ara s’estan proposant aliments que atipin de seguida, traient les ganes de seguir menjant i evitant l’obesitat. Presento un pa blau, doncs eI blau és l’únic color que rebutgem perquè no hi ha aliments amb aquest color (poquíssimes excepcions, com els nabius-arándanos, encara que son de color bleu foncé (que es deia dels segells) gairebé negre i aquest color sí que l’acceptem. Per acabar de donar-li força saciant l’he presentat amb bledes a les que ja vaig dedicar un argumentari convincent en la Sessió “Alimentos a prohibir” [+].

–FBSFTT (five basic savours for taste training): l’entrepà portava els dolç, el salat, l’àcid, l’amarg l l’umami, establerts com a “sabors bàsics”. N’hi ha més de sabors que no coincideixen amb aquells: estíptic, metàl·lic, fumat, empireumàtic (torrat), florit, greixós, agre, terròs, inclús neutre (gust a res).

Altres sensacions en boca com el picant o l’astringent ja no es poden considerar sabors perquè no estimulen la boca sinó que són captats pel trigèmin via quimiostesi.

Ara es troben centenars de sabors en el vi, en l’oli, en el cafè, en l’aigua…. Són els anomenats descriptors: a flors, a fruites, a espècies, a “sotobosque“, a “recuerdos minerales“, a “obrador de pastelería“, a “las enaguas de mi abuela” (autèntic!). En el vi, però, mai hi troben el raïm ni els sulfits, ambdós presents sempre.

Els sabors bàsics sembla que s’han perdut en aquest bosc de troballes imaginatives. Serà qüestió, doncs, d’afinar més les expressions ambigües com “amb molt de gust“, “tinc el gust de…“, “al gust de tothom” i descriure el “gust” amb exactitud. En “el gust és meu” jo hi poso el dolç que és el que promet empatia, energia i intel.ligència.

 

La història d’un entrepà que cau a terra i es va embrutant… (2014, ed. Jaguar)

LA SEGURETAT DELS ALIMENTS

Amanida de tomàquet i alfàbrega

XXXIX  Sessió.  16 de gener de 2002.

Autor: Sodi

La seguretat del aliments en els darrers anys es objecte de moltes actuacions des d’una perspectiva homocèntrica o egocèntrica. Fins i tot molts s’hi guanyen la vida, d’altres pretenen fer-ne un argument per justificar els seus projectes, o per cridar l’atenció dels consumidors.

Proposo que l’Acadèmia també es preocupi per la Seguretat dels Aliments,  amb la perspectiva generosa i oberta que ens caracteritza, perquè, qui millor que aquesta  Acadèmia per defensar als Aliments?

Qui vetlla per la seguretat del aliments?  Qui els defensa dels usos i abusos a que estan sotmesos? Per què no reben la consideració que es mereix tota criatura sortida de la mà de Déu?

Estan segurs els aliments? Són reconeguts els seus drets? Solament tenen obligacions de servilisme?

Penso que l’Acadèmia de Principals Alimentaris no pot inhibir-se d’aquestes i d’altres qüestions relacionades amb la Seguretat del Aliments, i per això proposo introduir una secció dedicada a la DEFENSA DELS ALIMENTS,  en la que posar en evidència  els perills als que estan sotmesos els aliments al llarg de la seva vida.

No cal confondre les coses i deixar ben clar que la raó de ser dels aliments és  convertir-se en nutrients, és el fi més digne de la seva vida aquí en la terra.

Cal fer compatible la llibertat del depredador a escollir els aliments que necessita, amb el dret d’aquests a la seva pròpia seguretat segons les lleis que marca la mare  naturalesa.

L’estudi ètic i jurídic  del marc en el que cal  situar la SEGURETAT DELS ALIMENTS  és una línia de recerca que  animo a aprofundir en aquesta acadèmia.

Avui faré unes breus consideracions sobre la SEGURETAT DELS TOMÀQUETS.

En els nostres costums mediterranis el tomàquet és un producte indispensable, però poc respectat pels productors, usuaris i consumidors. Són moltes les  accions que posen en evidència la falta de sensibilitat i fins i tot algunes ratllen la crueltat.

La tomaquera és una planta generosa, que s’adapta fàcilment al terreny i clima en el que es troba, fa flors oloroses, és esbelta,  molt generosa i fèrtil. Solament demana aigua, sol i una mica d’adob. La seva vida és curta, pocs mesos, però els seus fruits, els TOMÀQUETS,  es conserven fàcilment en un racó, sense més exigències fins a ser cridats per complir amb la seva funció nutritiva,  aportant  una llista molt llarga de principis alimentaris (vitamines, minerals, fibra, aigua, etc..) .

Cal doncs donar seguretat a la tomaquera i als tomàquets dels perills per accions abusives a la seva generositat.

Els perills més freqüents en el conreu de la Tomaquera són:

1.- Tallar part de les fulles de la tomaquera, despullant-la  sensa demanar permís,

2.- Obligar-la a que s’enfili per unes canyes o cordes que no ha triat, sense donar-li cap altra opció.

3.- Reduir el seu espai vital al mínim volum enclaustrant-les en els anomenats hivernacles, privant les plantes de tot contacte amb insectes i altres amics naturals.

4.- Empeltar-la, o condicionar la continuïtat de les varietats amb decisions unilaterals dels consumidor, fins i tot modificant la seva intimitat més íntima com és manipulant els seus gens.

5.- Donar prioritat a la uniformitat dels fruits, inhibint la creativitat  i diversitat de formes capricioses.  Fins i tot arriben a ser més apreciats els  Tomàquets petits, d’”una sola queixalada”, exclusivament per raons estètiques, decoratives, per sobre de la funció noble d’alimentar.

El perills més frequents en la utilització del Tomàquet, són:

6.-  Ajuntar-lo  amb altres ingredients sense advertir-lo  ni demanar-li  permís.  És conegut que el tomàquet ja està acostumat a ajuntar-se amb les cebes, però quina és la seguretat de que sempre sigui així? I si demà algun restaurador “innovador” decideix emparentar-lo amb la figa de moro? Algú ha de donar seguretat al tomàquet de que això no passarà.

Algú ha preguntat als ingredients d’una pizza la conformitat per compartir el mateix llit?  Segur que no,  ja que per una altra decisió unilateral d’un “creatiu” sense massa escrúpols, els components han estat col·locats en una espècie de circ romà (sobre la pizza), en el que el tomàquet  ha de lluitar  per defensar la seva aportació sensorial

I en les salses? Les receptes recomanen afegir el tomàquet ben talladet a trossets,  o d’altres, més maquiavèlics, aconsellen escaldar-lo i pelar-lo, però ¡amb quin permís??

I el pa amb tomàquet? Quina bestiesa, diria el tomàquet¡ doncs és el perill d’acabar esclafat amb més o menys violència sobre una llesca de pa, refregat i espremut, i finalment llençat amb la resta a la brossa.  És com morir per accident!. Ben pensat, és una manera cruel d’utilitzar un aliment que ofereix una textura, un color, una aroma ben característics. Ben segur que si fos pel Tomàquet no ho permeteria. Però encara hi ha tomàquets que ho passen pitjor, quan el pa ha estat torrat prèviament, fent que la superfície sigui molt abrassiva i evidentment més desagradable per al tomàquet.

Sres. i Srs. Acadèmics, vetllem per la Seguretat dels Aliments. protegint-los dels perills de caure en les mans de desaprensius, i prediquem les bones pràctiques per una utilització respectuosa i digna per als aliments.

Pizza Margarita, en honor de la reina d’Itàlia Margarita de Saboia. Té els colors de la bandera italiana, i va ser la primera pizza a incorporar formatge.

EL QUIXOT I ELS ALIMENTS

Un salpicón actual, de marisc. Res a veure amb els del Quixot.

IL SESSIÖ. 27 de juny de 2005. Autor: Alcohol pelargonílic.

Seran un conjunt de 10 idees esparses.

1. A tot el Quixot hi ha gran interès pels aliments, ja que molt al principi descriu els hàbits dietètics del protagonista: “Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lentejas los viernes, algún palomino  de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda”

2. Es pot ser de l’APA sense saber què són “duelos y quebrantos” (precursors de les “vaques boges”)?  “DUELOS Y QUEBRANTOS. Olla que de los huesos quebrantados y de los extremos de las reses que se morían o se desgraciaban entre semana, se hacía en algunos lugares de la Mancha y en otras partes para comerla los sábados, cuando en los reinos de Castilla no se permitía comer en tales días las demás partes de ellas, ni grosura, cuya costumbre derogó Benedicto XIV en 1748” (Enciclopedia Espasa).

GROSURA: Substancia crasa o mantecosa o jugo untuoso y espeso // Comida de carne, por oposición a la de abstinencia.

SALPICÓN. Fiambre de carne picada, compuesto y aderezado con pimienta, sal, aceite, vinagre y cebolla, todo mezclado // Cualquiera otra cosa hecha de pedazos menudos.

3. Com indica el crític gastronòmic Pedro Plasencia (“A la mesa con don Quijote y Sancho”) “aquesta obra de Cervantes no és una d’aquelles novel·lotes en què els personatges semblen no experimentar cap mena de necessitat fisiològica, excepte la satisfacció dels instints primaris del sexe”.

Com ha assenyalat Jordi García Soler, Vázquez Montalbán també ho deia i obrava en conseqüència en les seves obres, fent “menjar” els seus personatges.

També passa a “Tirant lo Blanc”, com diu el capellà en l’escrutini de la biblioteca del Quixot “aquí comen los caballeros, y duermen en sus camas y hacen testamento antes de su muerte”.

És un llibre que dona paraula i cuina a tots els estaments socials.

4. Cal normalitzar el Quixot  S’hi usen vells sistemes de mesura “preISO”:

a) Faneca (cat):

Fanega (cast) = 55,5 litres Castella

S’utilitza per a àrids, es divideix en 8 a 12 almuds (o “·celemines”), variable:

País Valencià 33,5 l ; al Priorat 42,50 l; a Àger (Noguera) 10 l; a Aragò 22,4 o 42,8 l.

També hi ha la faneca de terra o fanecada

b) arroba (cast) / arrova o rova (cat)

25 lliures a Castella = 11,5 kg

26 lliures a Catalunya = 10,4 kg = ¼ de quintà

36 lliures a Aragó = 12,5 kg

c) celemín (cat: almud o quartó)

Mesura per àrids = 4 “cuartillos” i a Castella = 4.625 ml (aprox 4 litres i mig). També té un equivalent en superfície de terra (537 m², on es pot sembrar un “celemín” de blat)

Tot plegat, poc normalitzat però molt autonòmic.

5.  Aliments funcionals mediterranis al Quixot

No han estat els japonesos els inventors dels funcionals.

Bàlsam de Fierabràs per curar ferides i nyanyos:

Vi, oli, sal i romaní (antioxidants).  Cal preparar-lo dient més de 80 parenostres i altres tantes salves i credos.  Es vomita i un queda alleujat (Quixot) encara que a vegades causa malestar abans de guarir (Sancho).

Cal destacar que els funcionals ja es troben al Quixot

6.  El Quixot i els envasos de begudes

Poc modern.

“Cueros de vino” (Cuirs de vi)

Es podria tornar a introduir el cuiro com envàs (segurament va ser emprat abans que la terrissa), producte natural?, amb permís dels  “protectors dels animals”.

S’han fet les proves de cessió? Cedirien tannins antioxidants que es sumarien als del vi.

Seria un envàs actiu o intel·ligent “avant la lettre”

7.  Visió restrictiva de la dieta

Quan Sancho, com a governador de l’Insula de Barataria, és portat davant d’una taula proveïda de “opípars” menjars, experimenta la primera decepció sobre les limitacions del poder: un metge encarregat de vetllar per la salut del governador, Pedro Recio de Agüero, li prohibeix, per raons de salut, que mengi el que més li agrada i li redueix el menjar a una dieta limitada i sana. Sancho s’enfada perquè “ofici que no dona de menjar al seu amo no val dues faves”.

I de l’olla podrida i perdius ni parlar-ne. El metge només li deixa menjar fruita (ben actual). Cervantes ja va introduir l’estratègia NAOS. Això sí, li recomana: “para conservar su salud y corroborarla…, un ciento de canutillos de suplicaciones (neules de pa àzim) y unas tajadicas sutiles de carne de membrillo, que le asienten el estómago y le ayuden a la digestión”

No és mediterrani del tot. “No comas ajos ni cebollas, porque no saquen por el olor tu villanería”

8. Sancho Panza i l’anàlisi sensorial

Es vanta que només d’olorar un vi, n’encerta “la patria, el linaje, el sabor y la dura y las vueltas” (és a dir “anyada i trafegament)

9. Cuina exòtica

Descriu un “manjar negro…hecho de huevos de pescados, gran despertador de la colambre (és a dir del desig de beure vi)

10. Relacions alimentació / salud 

“La salud de todo el cuerpo se fragua en la oficina del estómago”

 Podria ser aquest el lema d’aquesta docta Acadèmia?

*****************************************************

En homenatge a qui va dir de Barcelona: 

“Arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats i en lloc i bellesa única”

León Felipe:

Por la manchega llanura

se vuelve a ver la figura

de Don Quijote pasar.

Sancho Panza abans del seu frustat dinar a la Ínsula Barataria. Pintura de José Moreno Carbonero (1860-1942) que no se sap on es conserva.

DON QUIJOTE. CAPÍTULO INCUNABLE E INCUNADO

Un pingulín, animal fictici inventat per un tal Juan Camilo Navarro. Segur que Triptòfan no coneixia que algú se’ls havia imaginat.

IL SESSIÓ.  27 de juny de 2005. Autor: Triptòfan

(Encontrado entre las páginas del “Tratado de urbanidades y buenas costumbres” (Fray Celemín de Brihuega, 1764), libro que no se había abierto nunca todavía.

En el que se narra el encuentro con el Celador Verde y lo que aconteció en el mismo con otros sucesos de felice recordación para el que los leyere o para el que los oyere leer.

Tropezaba ya la noche (aunque no llegaba a caer) cuando Don Quijote y Sancho buscaron cobijo, a falta de posada o figón, en un bosquecillo. “Descansaremos en este encinar”, dijo Don Quijote. A lo que Sancho replicó: “Alcornoques son, mi buen caballero, que no veo las ricas bellotas que acostumbran a aplacar los rumores de mis tripas y sí abundante corcho como el que rellena mi caletre, según opináis”. “Corcho o bellotas – amoscó el hidalgo – se me dan cien higas pues vengo molido del último descalabro y sólo busco reparo para mis güesos”.

La noche se anunciaba más que fresca por lo que Sancho acopió unas ramitas y se dispuso a encender una fogata. Prendía ya la yesca cuando, de entre la foresta, apareció una figura vociferante que, entre grandes aspavientos, clamó: “¡Ténganse vuesas mercedes! ¡No prendan fuego en el bosque pues una chiribita puede quemarlo y el bosque es de todos!”. “Si es así – arguyó Sancho – dejad que queme mi parte del bosque”. “Digo nones y no permitiré tal desmán! “– jadeó al tiempo que, con el pie, esparcía los branquillones.

Terció Don Quijote: “Pero si no podemos guarecernos del frío que se avecina ni calentar el parco condumio que tenemos dispuesto para la frugal cena, al menos la lumbre alejaría a las alimañas asilvestradas que, sin duda, han de acecharnos durante la noche”.

“¿Alimañas decís? – recalcó con sarcasmo –  Bestezuelas desvalidas a las que hay que proteger y mimar. Y ¡poned cuido! porque veo que os habéis sentado sobre el sendero que transitan los pingulines”.

“¡Voto a bríos! – se encolerizó Don Quijote – decidme quiénes son esos pingulines y, ante todo, quién sois vos que tanta destemplanza mostráis”.

“Yo, señor hidalgo, soy ecologista titulado horroris causa por la Universidad de la Sobrona y, como pesquisidor de atentados contra la Naturaleza, estoy aquí para evitar desmanes. En cuanto a los pingulines, sabed que son unos roedores, semejantes a los mirmilones aunque más pequeños y ágiles que se encuentran en trance de extinción. De hecho, hace ya más de diez décadas que no se ha visto ni uno pero hay que preservar sus caminos habituales por si acaso. Y pues veo que no estáis muy versado en la Natura item más os digo que todas las avecillas, mamiferillos, reptilillos, insectillos y aún las miasmas son dignos de respeto pues ellos, con las fanerogamillas y las criptogamillas del Reino (reparad en eso: el Reino) vegetal conforman la espléndida biodiversidad de la Naturaleza natural”.

Don Quijote se levantó amostazado y se acercó a un regato cercano con intención de tomar un sorbo de agua. “¡Vade retro! – tonó el celador de la pureza – no haréis tal, pues vais a polucionar esta agua límpida, alterando el equilibrio de la biota”. “¡Biota lo seréis vos! Que os veo de escasas luces y aún ésas mortecinas. Pero tengamos la velada en paz y compartid nuestra cena. Ea, Sancho, mira qué queda en las alforjas”.

Sancho sacó un pan ya terciado y unas rajas de cecina. “¿Cecina? – malició el invitado – curada sin duda con salnitro, ponzoña usada por desaprensivos tablajeros y que abocan a consecuencias funestas como el mal de San Vito o la alferecía. Y el pan ¿es de trigo?”.

“De maíz o de borona, como suelen llamar los que moran en tierras de Galicia”. “¡Transgénico entonces” – rechazó horrorizado como si le hubieran ofrecido un bocata   e alacranes. Sancho se amoscó: “El tragédico lo sois vos pues ni aún las chinches que colonizan mi rucio resultan tan encocorantes y ved de salir corriendo más presto que los pingulines esos porque os voy a descrimar con la garrota si mi señor Don Quijote me da licencia”.

Y Don Quijote se la dio y San Pedro se la bendijo.

Blat de moro transgènic Mon810, de Monsanto. És l’únic cultiu transgènic autoritzat a Europa.