XII SESSIÓ, 22 de gener de 1993
L’ÀCID GLUTÀMIC
Àcid glutàmic. Fes clic per ampliar
Il·lustríssims Sres. i Srs. Acadèmics, benvolguts companys: És un honor per a mi el poder, per la vostra benevolència, dirigir-me a tan selecte auditori sobre el tema de l’ÀCID GLUTÀMIC.
No vull, per innecessari, explicar-vos que és químicament l’àcid glutàmic i el molt que se’n ha parlat. Crec que a l’ACADÈMIA no s’ha de parlar del que es troba als llibres a disposició de qualsevol mortal. La feina de l’ACADÈMIA és interpretar i preveure el futur, tal com correspon a la seva funció.
Ja sabem el que diuen els llibres: C5H904N, dos grups àcids i un amino en posició α, estructura amb un C assimètric, per tant isomers D i L (o R i S), caràcter amfòter (per tant ja amb un caràcter maquiavèl·lic en la seva estructura), aminoàcid amb dos grups àcids, (i per tant amb dues K de ionització), punt isoelèctric 3,2, present, en totes les seves formes, lliure i combinat, en la matèria viva, etc, etc.
Però això és el que saben tots els mortals.
L’ACADÈMIA té el deure de conèixer les funcions d’aquesta molècula en la interpretació dels dirigismes del més enllà. La recerca del misteri, és reservat, ho diu Umberto Eco (“El pèndol de Foucault“. Ed. Destino, pàg. 625 a 628, edició catalana) als que porten l’anagrama RC, des dels Rosa-Creu, Renè des Cartes (creador del racionalisme matemàtic de la ciència moderna), Rainieri de Calzahigi, Reny de Chateaubriand (de gran influència en els nostres bons costums gastronòmics), Renè Clair i ei model que ens ha marcat a tots, de Rick de Casablanca. Per això distingits Acadèmics, vosaltres també teniu l’honor, la oportunitat única i l’exclusiva d’escoltar-me, jo un R.C.
Entre nosaltres, l’ÀCID GLUTÀMIC és la molècula de la intel·ligència. El DNA es la informació però la progressió cap el punt omega que deia Teilhard de Chardin es mou a través de l’àcid Glutàmic. És la molécula de la “cervellització” (T. de Chardin “La visión del pasado“). Tots els integrismes i també els defensors de “Viva la Muerte” són els enemics de l’ÀCID GLUTÀMIC, i, a fe que n’hi ha.
La història de l’home com a ésser pensant i la història de la cultura ha anat lligada a la disponibilitat d’ÀCID GLUTÀMIC. Com més ÀCID GLUTÀMIC més nivell intel·lectual.
¿D’on treia l’home primitiu l’ÀCID GLUTÀMIC? Fins a la nostra època la recerca ha estat intensiva, pel tanteig i l’error. Els llibres fa temps que ens diuen que la proteïna més rica en ÀCID GLUTÀMIC és el gluten, proteïna que dóna unes propietats inconfusibles al pa, fruit evidentment de la seva estructura terciària, que a la vegada, es funció de la seva estructura primària on hi juga l’alt contingut en ÀCID GLUTÀMIC (26,5%) que amb el seu -COOH lliure dóna possibilitats específiques als plegaments terciaris. Un altra font rica en ÀCID GLUTÀMIC es la soia fermentada típica de les cultures orientals. Mediterrani i Llunyà Orient: dos focus de desenvolupament intel·lectual al llarg de la història de l’home. Ja com a mínim 6.700 anys a C. a Jarmo (Kurdistan) cultivaven el blat, i ha estat el blat (i el pa) el que ha conformat la història i no altres fonts d’aliments. Carlemany (segle X) ja en regulava el comerç i només per donar-vos uns punts, l’expansió catalana a Sardenya i a Sicília i les lluites contra els turcs va ésser per buscar més graners, així com les revoltes dels Comuneros de Castilla, (1520), la Revolució Francesa (1789) i els Rebomboris del Pa (Barcelona, Vic, Mataró, 28 de febrer i 1 i 2 de març de 1789) van ésser degudes a dos anys seguits de males collites a Europa (1787/1788). Es a dir “l’intel·lectual” Revolució Francesa va esser deguda a la necessitat vital d’ÀCID GLUTÀMIC per progressar. Aquesta ciutat que ens acull, Barcelona, va tenir al segle XIV el privilegi que consistia en poder requisar, en cas de necessitat, tot el blat de tot vaixell que passés per les seves aigües. També Ferran II va donar al Consell de Cent el privilegi de tenir cura del forniment del blat. Ja al segle XVI es va projectar el Canal d’Urgell per augmentar la producció cerealista però les forces retrògrades ho van impedir fins a començaments del segle XX.
Pel el poble el pa era “l’aliment”. Hi havia altres coses, i altres cereals que avui els dietistes ens dirien que eren igualment bones i fins i tot més equilibrades. í Ah! però el seu contingut en ÀCID GLUTÀMIC és baix (i nutrició es diferent d’alimentació}.
Expressions corn:
“més llarg que un dia sense pa”
“més bo que el pa”
“és un tros de pa”
“és pa i mel”
“malaguanyat el pa que es menja”
“per sucar-hi pa”
“porta el pa sota l’aixella”
parlen per si soles.
I finalment vull citar:
“negar el pa i la sal“
dos productes fortament atacats avui per les forces regressives. Mentrestant el Llunyà Orient feia també el seu desenvolupament.
Les noves dosi acumulades d’ÀCID GLUTÀMIC al cervell col·lectiu de la humanitat, van donar una nova empenta a la ciència, i ens acostem al any de gràcia de 1866 en el que un col·lega alemany, Ritthausen, en un treball publicat al J. Prakt. Chem. 99 454, aconsegueix aïllar el principi actiu del gluten, i apareix per primera vegada als ulls de l’home la molècula responsable de la “cerebració”: l’ÀCID GLUTÀMIC. A partir d’aquí la història, per més propera, ens esdevé apassionant. Fins a la meitat del Segle XX tot són dades positives.
Els químics troben gran contingut d’ÀCID GLUTÀMIC als teixits cerebrals i per exemple en la insulina (21% dels aminoàcids). Comença a confirmar-se que és una molècula especial. Els bioquímics i fisiòlegs de la nutrició ens diuen que, per a l’home, l’ÀCID GLUTÀMIC no és un aminoàcid essencial i això s’interpreta en general, que és poc important en alimentació. Greu error! La natura és sàvia i l’evolució no deixaria que un producte fonamental pel desenvolupament de la intel·ligència (un dels pocs trets diferencials que es dóna en l’home) depengués de l’aportació exterior. Degut a la seva importància, el cos humà ha d’assegurar-ne la presència i per això crea vies bioquímiques internes per produir-lo en qualsevol circumstància. Així doncs, no essencial, vol dir, en realitat, estrictament indispensable. Essent així que què millor per avançar que reforçar la nostra producció en aportacions externes, com més millor.
Entre els anys 1955-1960, la Ciència, mitjançant la indústria farmacèutica intenta augmentar el coeficient intel·lectual a través d’un producte: el FOSGLUTEN: Àcid Glutàmic ajudat per l’Àcid Fosfòric, la molècula inorgànica amb més personalitat, dins la bioquímica. Fixeu-vos en la història d’aquesta època i veureu la gran quantitat d’eminències mundials que van prendre FOSGLUTEN: Einstein consta que en prenia i també el nostre President i altres membres de l’APA, tots ells predestinats a ésser coneixedors dels grans secrets de la Ciència.
La indústria alimentària, governada en aquella època pel sector científic/tecnològic i no per l’economia/màrqueting va intentar fer arribar la combinació meravellosa a tota la humanitat: Una combinació perfecta: una beguda popular (rica en fosfòric) més els brous i sopes preparades (riques en ÀCID GLUTÀMIC), tots dos productes de consum diari.
Aquesta possibilitat d’un augment del coeficient intel·lectual i crític de les masses va espantar als grans grups de pressió retrògrads: els polítics i els publicitaris espantats que en el futur tothom passés els seus missatges pel cedaç de la intel·ligència. La reacció no es va fer esperar.
Orient amb una cuina tradicional en l’ús de l’ÀCID GLUTÀMIC va ésser el primer atacat. Va sorgir la Síndrome del Restaurant Xinès, atac frontal a l’ÀCID GLUTÀMIC. Síndrome de descripció tortuosa i indefinida però que va ésser atribuït immediatament al ÀCID GLUTÀMIC sense cap mena de demostració racional ni de cap judici just.
Posteriorment, i vista la burditat de l’atac, se li va voler donar un caire més científic i sensible dient que l’ÀCID GLUTÀMIC atacava el sistema nerviós del fetus humà i dels neo-nats.
La Ciència veritable, com sabem, ha demostrat la falsedat d’aquestes impugnacions, i avui, totes les FAO/OMS, FDA, CEE, etc. admeten l’ÀCID GLUTÀMIC com un component “quantum satis” sense IDA valorable. Però encara hi ha més: l’Orient ha descobert que la acceptació al gust de l’ÀCID GLUTÀMIC (e1 gust umami) es genètic, és a dir, que és un gust fonamental. E1 nou nat necessita fisiològicament ÀCID GLUTÀMIC i per això està preparat per desitjar-lo. Complementant això, Occident descobreix que la llet humana és la més rica entre tots els mamífers en ÀCID GLUTÀMIC lliure (22 mg/100 mL enfront de 2 mg/100 mL en la llet de vaca) i que aquesta molècula és un transmissor neurològic important.
Què mes volen per demostrar que estem en front la molècula de la “cervellització”!
Però malgrat els fets, les masses continuen manipulades pel falsos profetes, i els productes “MSG free” augmenten espectacularment. Resultats: A USA, país capdavanter de la campanya, el nivell intel·lectual dels escolars baixa vertiginosament. En el moment més baix de consum, sols el 5% dels alumnes de les escoles saben situar el seu país en un mapamundi i el seu President no sap escriure correctament “potato“. Tampoc entenen les cerimònies inaugurals dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Per altre banda, el Japó, gran consumidor d’ÀCID GLUTÀMIC es confirma com a líder tecnològic mundial i les seves masses arriben a un nivell intel·lectual capaç d’entendre en Gaudi. Sortiu al carrer i observeu un turista americà versus un japonès i compareu el seu nivell intel·lectual amb la dosi acumulada d’ÀCID GLUTÀMIC en tota la seva vida. Aquí trobareu una correlació de regressió 0,99999 entre intel·ligència i ingesta d’ÀCID GLUTÀMIC.
Finalment, un secret que els més fins comentaristes polítics han callat. En la recent ensulsiada del comunisme, ha quedat una forma que sembla que té possibilitats: el comunisme xinès. Poseu la ingesta d’ÀCID GLUTÀMIC lliure per habitant de la Xina i de la resta de països comunistes fracassats. La diferencia us explicarà la història. Però aquest fet ha de mantenir-se secret entre els membres de l’Acadèmia. Això ens dóna poder. Ara sabem què cal fer perquè qualsevol moviment intel·lectual i de masses triomfi.
De totes maneres la humanitat té les seves forces que l’impulsen subconscientment a buscar ÀCID GLUTÀMIC encara que hi hagi una pressió dels “mass-media” en contra. I si no, com us expliqueu aquest renaixement en menjar grans quantitats de pasta? No ens deixen menjar pa, obeïm, però mengem pasta (i així mantenim la ingesta d’ÀCID GLUTÀMIC).
Amics Acadèmics, aquesta és la veritable història de l’ÀCID GLUTÀMIC que avui us ha estat revelada i que continuarà fins l’eclosió final de l’intel·ligència humana. Guardeu-ne el secret com correspon a una Societat que coneix els fets que governen el món. Aquest és el nostre poder.
Moltes gràcies per escoltar-me. Utilitzeu personalment aquesta informació per mantenir-vos intel·ligents dins la mediocritat, i aixa podreu comprendre que vindran temps millors per a l’ÀCID GLUTÀMIC. Jo crec en el seu poder i per això em poso sota la seva protecció.
Àcid L-glutàmic.
APAPRINCIPALS 