DISCURS D’INVESTIDURA DE SILICIUM

Silicium. Fes clic per ampliar.

XLIV SESSIÓ, 2 d’octubre de 2003,

De la Dictadura del Carbono al Renacimiento del Silicio

Discurso de orden para el ingreso en la Muy Ilustre Academia de Principales Alimentarios (APA) con ocasión de su XLIV reunión plenaria de 2 de Octubre de 2003, festividad de Nuestra Señora de la Academia.

Muy Doctos miembros de la Academia:

En primer lugar, permítaseme dar cumplido manifiesto de agradecimiento indefinido al Sr. Presidente el cual, en un acto de exquisito, fino y sensible autoritarismo ha tenido a bien concederme la gracia de tener la oportunidad de pasar del catecumenado a la titularidad de un sillón, butaca o, incluso, taburete en tan docta Academia. Probablemente, acto tan generoso haya sido motivado por mi reciente llegada al crono sexagenario en donde las luces pueden empezar a parpadear en cualquier momento inesperado.

Como pequeño apunte bio-histórico, según los cánones preceptivos del orden de la sesión, puedo decir que en plena Guerra Mundial aparecí de la mano de mi madre y, por sugerencia del inefable Don Francisco, fue allá en Caracas, pero podía haber sido perfectamente en La Habana o en Buenos Aires pero no en La Coruña de donde son mis ancestros.

Mi atracción por la Química se debe, primigeniamente, a dos sucedidos bastante intrascendentes.

Uno de ellos hace referencia a que mi padre, que había pertenecido al Cuerpo Técnico de Aduanas, y destinado también en Barcelona, me contaba alguna anécdota de la picaresca en el contrabando de productos químicos que había en los años 30. Uno muy típico era el de intentar pasar el Blanco de Titanio como Blanco de Zinc, pigmentos para pinturas, de arancel muy diferente y aspecto organoléptico y físico idénticos. Esto terminó cuando gracias a la colaboración con el entonces Catedrático de Análisis Inorgánico de la UB (Universidad de Barcelona) y muchos años después, rector, el Dr. Francisco Buscarons, se instaló el Laboratorio de Aduanas, uno de los primeros de España.

Otro se debe a que leyendo en aquellas enciclopedias para jóvenes de entonces (en aquella ocasión “El Tesoro de la Juventud“, colección de 20 tomos), en uno de los artículos que hablaba de la sangre, su composición, etc. daban la fórmula química la cual era, sencillamente Hb; y la de la Oxihemoglobina era HbO. Me pareció tan fascinante lo sencillo que era formular que decidí querer a la Química un poquito más. Ello, unido a aquellos efectos mágicos tan evidenciados en la Química recreativa (p. ej. los famosos juegos de Cheminova) me decidió definitivamente por estudiar aquella ciencia. Por cierto, en un experimento un tanto irresponsable acabó prendiéndose fuego en la oficina de mi padre lo cual terminó en una reprimenda de las de órdago a la grande. Mi llegada a Barcelona fue absolutamente casual, pues visto desde Venezuela la meca para estudiar Química era, naturalmente, yankilandia (expresión afectuosa que se da allá a los vecinos del Norte)  o Inglaterra. Pero a mi padre, a la sazón profesor en la UCAB (Universidad Católica Andrés Bello) regentada por jesuitas le dijeron que aquí había un centro llamado IQS (Instituto Químico de Sarriá) en el que se estudiaban estas ciencias de modo provechoso.

Años después se cruzaron en mi camino otros elementos (entre ellos el Silicio) que me subyugaron definitivamente hacia otros derroteros, tales como la empresa, la informática y las ONGs.

He decidido adoptar el nombre académico de SILICIUM porque existen poderosas razones históricas y de idiosincrasia en las que aparece tan noble elemento a lo largo de mi experiencia vital.

Quizá de las primeras haya sido en mi tierna infancia allá en Caracas, entonces tierra de frontera, en donde había que asegurar la supervivencia en las pandillas callejeras mediante procedimientos contundentes. Las piedras, compuestas de abundantes silicatos (también otras sales) solventaron numerosas papeletas. De muy niño alguien ya me anunció mi relación con el silicio; fue una vez en el kindergarten (a la sazón era el Instituto Escuela derivado de la Institución Libre de Enseñanza) en el que una niñita que al parecer le hacía gracia me dijo: tienes el corazón de piedra, lo cual me dejó muy intrigado.

Un segundo encuentro, que marcó mi devoción y respeto por tan abundante, pero a la vez discreto, elemento fue por allá a finales de los 50 también en América. Un día, al pasar ante un extraño escaparate de una empresa americana llamada Burroughs en el que había un inmenso artefacto en forma de armario lleno de bombillas que bailoteaban en sincopada danza, me atrevo a preguntar que de qué se trataba aquel misterioso artilugio. El experto, con gesto condescendiente pontificaba: “chico, esto es un cerebro electrónico; las células de este cerebro son a base de silicio“. El choque que ello me supuso fue demoledor. No era posible que el intelecto pudiera funcionar como un ectoplasma fuera de nuestras cabezas y enchufarse tranquilamente en un aparato de 3 o 4 metros cúbicos de volumen. Una cierta fascinación soterrada, digamos que “intelectual” empezó a producirme aquel dichoso silicio.

Tiempo después, ya mediados los estudios en el IQS ocurrió otro encuentro que devino en una entrega total

l. Acontecía que todos los años había en Junio la Feria de Muestras y, coincidiendo con el inicio del verano y el fin de los exámenes finales, era tradicional ir a la Feria a la llamada Plaza del Hambre a paladear tapitas, vinillos, cañas de cerveza y otras viandas de porte desenfadado y de coste al alcance de estudiantes. Ocurrió en el año de 1963, y entre los diversos aparatos novedosos que se mostraban al público, los americanos trajeron ese año un prodigio electrónico para enseñarlo orgullosamente al público asistente. Era, decían, un “cerebro electrónico” capaz de ganarle a cualquier oponente en una partida de cartas o hasta de ajedrez. Tal blasfemia la pronunciaban los señores de una compañía desconocida entonces en España llamada IBM. Presa de gran nerviosismo logré localizar al fin a la tal máquina que era como una mesa de escritorio y se “expresaba” con una máquina de escribir eléctrica. Estaba jugando al tres en raya y ganaba siempre o empataba; también a mi me ganó pero el flechazo se había producido; otra vez el Silicio me estaba enviando un mensaje, esta vez ya inapelable.

Así aconteció que, andando el tiempo, mis desvelos profesionales se fueron encaminando, cada vez más, por el mundo de aquellos artefactos en los que el silicio aparecía como el “soplo” vital. Tanto es así que aunque mi primer trabajo fue en el IQS como ayudante de laboratorio, el siguiente, gracias a la ayuda inestimable del Padre Montagut me nombraron Director del Centro de Cálculo que recién se estrenaba con una maravillosa máquina científica de la casa IBM, el sistema 1130.

Muchos años después y, para no aburrirles, descubrí otra faceta especial del silicio: la savia vitalista. Interesado por aspectos del uso armonioso de la Ciencia y la Tecnología en la cooperación con el Tercer Mundo desempolvé el estudio de las energías renovables. Como no, aquí en un parangón con el proceso de fotosíntesis descubrí las bondades beatíficas del silicio en la generación de energía eléctrica y luminosa limpia.

La versión del nombre adoptado, Silicium, proviene de que, aparte de ser el nombre latino también lo es en muchas otras lenguas, incluido el esperanto.

La heráldica que he escogido gira alrededor de los pensamientos anteriores. Como se puede apreciar en un primer merodeo, existe un contenido de abigarrada simbología. Se trata  de escudo partido y flanqueado con jefe de gules y letras góticas de sable. El escudo partido hace referencia a un pasado o predecesor a siniestra con fondo blanco insulso y monótono, y flanco siniestrado gris taciturno; representa el mundo agotado del carbono; el corte axial abrupto explica una migración o metamorfosis radical a diestra con fondo adiestrado en oro radiante, luminoso y salpicado con estrellas en sable que simbolizan el futuro hacia las estrellas arropado por el Silicio el gran elemento transformador del universo que viene. Este concepto se refuerza en la leyenda con la palabra latina Sidereus que recalca el espíritu intergaláctico.

El símbolo químico del Silicio preside ambos campos en donde se distinguen  claramente una numerología separable en tipos distintos: el número atómico, 14, entero, muy entero diría yo; y el peso atómico que por su propia naturaleza proviene de medidas experimentales y es, por su propia naturaleza, aproximado; 3 decimales han parecido suficientes para subrayar este hecho.

En descendimiento aparece un objeto mixto: cerebro en salmón-oro con excrecencia en forma de chip de silicio de gules. Hace referencia a la transformación que presidirá nuevos tiempos en los que, partiendo de la inteligencia basada en el carbono, se pasará a una inteligencia basada en el silicio. En la leyenda, esta percepción se resume en la palabra sapiens.

En posición basal se encuentra otro objeto híbrido que quiere representar el zumo de la vida que se expresa mediante la fotosíntesis, hasta hoy en manos de las plantas verdes, y en el futuro anticipable a través de placas fotovoltaicas que generan energía electrónica pura. Vitalis es el lema de esta parcela.

Finalmente, en el flanco frontal aparece el lema Semper idem. Se quiere reflejar con ello el espíritu de estabilidad y de pervivencia.

 

REIVINDICACIÓN DEL SILICIO

La Química de nuestros tiempos está protagonizada por la omnímoda presencia del Carbono en todas sus manifestaciones. El Carbono, al que no le negamos méritos suficientes, ha tenido secuestradas durante los últimos doscientos años la inmensa mayoría de las noticias relevantes a la aparición de nuevas moléculas y a la formulación de nuevos productos. La promiscuidad y personalidad narcisista de dicho elemento han alcanzado cotas inimaginables de desvergüenza. El Carbono tiene fama y larga trayectoria de ligarse con todo lo que encuentra a su paso, sea radical libre, elemento, ion, protón u otras partículas de dudosa reputación.

Según se ha podido evidenciar a través de diversas investigaciones de Carbo-Psicología, la enorme labilidad de dicho elemento se halla en las circunvoluciones de sus orbitales atómicos, especialmente su último orbital que tiene una constelación de 4 electrones muy inquietos, a los cuales les atraen de modo casi patológico los átomos de Hidrógeno; hay otros átomos, tales como el nitrógeno, el cloro y el oxígeno, que al menor descuido también son engullidos sin la menor contemplación, formando extraños engendros estructurales. No entramos ya en posibles consideraciones de patología moral pues a los carbonos les gustan mucho otros carbonos y se unen en combinaciones en largas cadenas y retículas francamente obscenas llegando al paroxismo en los llamados polímeros.

Esta introducción al problema que queremos someter a la consideración de tan docta audiencia quiere llamar la atención sobre la marginación que la Química del Carbono y sus popes han mantenido a lo largo de los tiempos con muchos otros elementos cuyos orbitales y energías de enlace han hecho mucho por mantener la cohesión molecular en este planeta. Se les ha ninguneado hasta tal punto que hasta se les menciona de modo colectivo tales como trazas, oligoelementos, Tierras Raras y otras lindezas.

Pero hay un caso particularmente injusto y sangrante que es el referente al Silicio. Resulta que el Silicio es el segundo elemento más abundante sobre la corteza de la Tierra y se encuentra ampliamente desperdigado por las diversas capas que configuran su mundo animado (a veces animadísimo, otras más bien desanimado ) y el mundo inanimado. Sin embargo las fuerzas carbo-totalitarias lo han ido manteniendo en las mazmorras de la penumbra y del olvido.

La razón es muy simple, el carbono es el primer valedor de la sustentabilidad de la vida en el planeta Tierra y su posición dominante es, indudablemente holgada y cómoda. El carbono siempre está a la mesa allá donde se exhiban atributos vitales. Pero la envidia y el temor a perder el poder también se dan entre las partículas y entes más elementales de la materia y es particularmente más notorio cuando hay consanguinidad. Esto es lo que ocurre con el Silicio, el cual pertenece a la misma estirpe (Grupo IV) del Carbono en la Tabla Periódica y, además, es el vecino del piso de abajo. No hay más que verlo en la galería de elementos ilustres. A primera vista se ve muy centrado con una personalidad muy equilibrada. Al igual que el carbono que forma con facilidad moléculas simples combinándose con el hidrógeno, por ejemplo el contratipo del Silicio en el caso del metano CH₄, es el silano, SiH₄; los silicatos son análogos de los carbonatos, silicocloroformo del cloroformo, etc. Ambos elementos pueden formar moléculas de largas cadenas de polímeros alternándose con átomos de oxígeno.

Ya en el Siglo XIX algunos sagaces investigadores (por ejemplo, Julius Scheiner en 1891 y James Emerson Reynolds en 1893) evidenciaron que había indicios conceptuales como para pensar que había una alternativa a la Química del Carbono; esa única alternativa era, naturalmente, el Silicio. Esta alternativa pasaba por la posibilidad en que pudieran darse, en circunstancias de transformación del planeta Tierra o en otros objetos celestes, las condiciones de generación y existencia estable de ecosistemas con vida inteligente.

En 1894 el mismísimo H. G. Wells escribía al respecto:

“Uno no puede quedar menos que fascinado por la sugestiva idea de la vida basada en el Silicio: visiones de organismos de silicio-aluminio (¿incluso porqué no seres antropoides?) deambulando a través de una atmósfera de azufre gaseoso por una playa a la que arriban olas de hierro fundido quizá un millar de grados por encima de la temperatura de un alto horno”

Algún otro científico imaginativo, tal como J. B. Haldane en los años 30 del Siglo XX veía que la mencionada posibilidad de vida podría encontrarse en el interior profundo de nuestro planeta en grandes sustratos de silicatos semi-fundidos utilizando la oxidación del hierro como suministrador básico de energía.

Ciertamente, el silicio es un elemento que está preparado para intervenir en la construcción de piezas vitales en astros y planetas sometidos a situaciones extremas. La Xenobiología es la ciencia que intenta explorar estas alternativas a la vida basada en el Carbono.

En apoyo a las labores de esta ciencia, muy recientemente, especialistas de renombre han vuelto a revisitar la posibilidad de formas de vida basadas en otros elementos, silicio particularmente.  El Profesor Tom Gold de la Universidad de Cornell es un firme convencido de la existencia de formas estrambóticas que viven a varios kilómetros debajo de nuestra superficie terráquea. En su libro “The Deep Hot Biosphere” analiza todos estos procesos que han sido desdeñados hasta ahora. Entre sus diversas afirmaciones hay unas primeras que apuntan que, de momento, estas formas pueden adoptar estructuras de una especie de microorganismos capaces de resistir enormes presiones y temperaturas viviendo en pequeñas oquedades en el interior de las rocas, extrayendo energía a partir de gases en disolución y de minerales circundantes. Estos microorganismos no clasificados pueden dar nuevas explicaciones a la generación de material petrolífero y mineral.

Donde está más reforzada la idea de la vida basada en la Química del Silicio es en territorio alienígena y en los mundos extraterrestres. Algunos guionistas de cine han demostrado su visión de futuro imaginativo. A título de ejemplo podemos mencionar: de la Saga de La Guerra de las Galaxias en “El Imperio Contraataca” en el que una especie de babosas espaciales son capaces de engullir las naves interestelares. También en la clásica serie Star Trek aparecieron alienígenas rocosos atacando a la tripulación del Capitán Jim Kirk. Y no se diga en la serie “Expediente X” en donde parásitos asesinos de contextura y estructura silícea se enfrentaban a los científicos que exploraban el interior de un volcán.

Diversos científicos (tal como David Noever del Instituto Astrobiológico de la NASA) están urgiendo a los burócratas de la ciencia internacional a que empiecen a preparar instrumentos de medición en las sondas espaciales futuras para el estudio de organismos no basados en el carbono. En reuniones de prospectiva científico-tecnológica ya se oyen voces que se atreven a opinar, sin que por ello sean lapidados o escarnecidos por los cancerberos de la ciencia oficial, que, en los espacios estelares resulta limitante el pensar que todas las manifestaciones vitales deben ser carbo-centrípetas. Pero ya se han adelantado algunos rudimentos basados en silicio y fósforo. En la vida “alterplanetaria” basada en el Silicio, por ejemplo, ya no habrá efecto invernadero, el CO₂ gaseoso pasará a preciosos cristales hexagonales de SiO_2.

Señoras y señores, hemos llegado al punto medular, al meollo discursivo, al cogollo conceptual, al pivote estructural y al paradigma tecnoplástico al que pretendía dirigirme sin despertar demasiadas sospechas ni generar una desbandada en tan dilecta audiencia al estilo de lo que le ocurrió a H. G. Wells con el síndrome de “La Guerra de los Mundos“. Estoy en condiciones de afirmar que, después de largos años de pacientes observaciones percibiendo sutiles y numerosos indicios, mensajes, gestos, movimientos y otros elementos disponibles a la aguda percepción de trabajos de prospectiva de largo alcance, nos hallamos en el umbral de unas transformaciones planetarias de consecuencias extraordinarias en esta Era de Acuario (que nació oficialmente el 4/2/1962 en la reunión de todos los planetas solares en dicha constelación bajo el presídium de Urano) o del Conocimiento Universal.

En nuestro caduco e insostenible planeta, plagado de enfermedades tanto de la materia como del intelecto y del espíritu, algunas especies consideradas “poco inteligentes” están preparando discretamente la metamorfosis y la evolución que les permita estar en condiciones óptimas para emigrar ectoplasmáticamente a planetas más serios y fiables cuando el “catacrack” final (versión ligera de cataclismo, debacle o hecatombe) se produzca. Estamos, pues, asistiendo a los inicios de una SILIFICACION generalizada. Algunas especies provistas de eco-sabiduría, han ido adelantándose a los acontecimientos venideros. Sin ir más lejos, las sencillas diatomeas que conocemos de nuestros experimentos de juventud (la famosa tierra de diatomeas) son organismos unicelulares fuertemente dotados de estructura silícea aunque están atados todavía a la dictadura del carbono.

Según se ha sabido, el Silicio ya participó activamente allá en los albores de la vida terrestre para encauzar el reinado del Carbono por medio del artificio denominado “quiralidad“. Todas las moléculas orgánicas se pueden encontrar en conformaciones izquierdosas o derechosas, pero aquellas relacionadas con el ejercicio vital utilizan de modo grupal sólo una tendencia.

Así, los aminoácidos que conforman los pilares estructurales de las proteínas son izquierdosos, mientras que los azúcares componentes de la estructura del ADN son derechosos. Pues bien, ciertas formas izquierdosas del SiO₂ del caldo prebiótico actuaron como sustrato para preparar los tirabuzones y ricitos de las primeras moléculas vitales de carbono; se demostró pues, la “mano izquierda” de la que ha sabido hacer gala el Silicio en momentos cruciales del establecimiento del Universo.

Señoras y señores académicos, visto lo visto y, en aras de la supervivencia de la especie humana o similar y ante la llegada inevitable del gran “catacrack”, hemos de tomar iniciativas contundentes para participar también de los mencionados procesos de silificación. Para ello, una de las mejores medidas es intervenir en modificaciones progresivas de los esquemas de nutrición. Si tal como se dice se es de lo que se come, entonces la Dieta del Silicio es la solución de obligado cumplimiento para preparar la emigración intergaláctica futura.

El contenido total medio de Silicio en nuestros cuerpos es de unos 20 g., cantidad a todas luces mínima para los objetivos de la silificación. Se presenta típicamente en los mucopolisacáridos en forma de silanolatos que son derivados de éteres del ácido silícico. Se encuentra concentrada principalmente en la piel, huesos y tejido conectivo (aorta, tráquea, tendones, etc.). En la piel se concentra en la parte dura de la epidermis y en la cutícula del cabello. En la dentadura se encuentra en el esmalte.

Forma complejos entre proteínas y polisacáridos ácidos (glucosaminoglucanos); éstos forman parte del material gelatinoso que mantiene unidas las células. Su carencia está relacionada con un metabolismo distorsionado del tejido conectivo y de los huesos. Con la edad, el contenido de silicio va disminuyendo, lo cual es particularmente acusado en la aorta, la piel y el timo (no el de la estampita); la incorporación oral e intravenosa de dosis de Silicio reduce la incidencia y severidad de arterioesclerosis. Se considera en ciertos sectores de la nutrición como agente antienvejecimiento por su papel en la regeneración de tejidos.

La recomendación dietética en humanos está en 20-50 mg/día; la edad es un factor de absorción más ineficiente del silicio. Las fuentes más ricas en Silicio son los cereales no refinados con alta proporción de fibra (pueden llegar a contener 3-6% de sílice). Los alimentos de origen vegetal contienen mayores proporciones de silicio que los de origen animal. De hecho, el contenido en fibra mantiene una proporcionalidad con el contenido en Silicio. Así, se encuentra en “abundancia” en las cáscaras del trigo, avena y arroz, en la pulpa de la remolacha azucarera y en la caña de azúcar, en la alfalfa y en diversas hierbas (cola de caballo y ortiga). La cola de caballo, Equisetum arvensa, es una de las fuentes habituales de suplemento de Silicio en la dieta. El Silicio también se encuentra en la lechuga, aguacate, pepino, fresa, cebolla, diente de león y similares. La pectina de los frutos cítricos y el ácido algínico en las algas marinas contienen también pequeñas cantidades de silicio. El silicio también se encuentra frecuentemente en las aguas duras. En los procesos de manipulación alimentaria se pierde con facilidad.

A buen seguro, estas propuestas de enriquecimiento silícico de la dieta pueden dar mucho juego hacia una gastronomía creativa acerca de la cual propongo la exploración de posibilidades entre nutrólogos y cocineros de firma. Nótese que el silicio ya se encuentra en todas las mesas pero sólo en los contenedores, es decir, en vasos, botellas y platos.

La toxicidad en humanos es más bien reducida si se ingiere por vía oral, aunque ha habido un azote espoleado por la ambición industrial del Siglo XX conocido genéricamente como silicosis.

Los procesos silicóticos se producen por inhalación o ingestión durante largo tiempo y han tenido relación directa con el mundo de la construcción y la corrupción inmobiliaria. Existen pocos casos conocidos de cálculos renales de procedencia silícea.

Finalmente y, a modo de distensión, podemos ver algunos vocablos que merodean fonéticamente alrededor del Silicio en diversos formatos, biotipos y manifestaciones a nuestro alrededor, aunque semánticamente puede haber ciertas distancias. Así, tenemos, entre otros:

• las siliconas tan de moda hoy día, especialmente en relación al mundo del famoseo.

• los silicatos obreros que son organizaciones humanas que intentan proteger los derechos de los trabajadores pero con una movilidad muy cuestionable.

• el cilicio es un instrumento de tipo sacrificante muy en boga en la Edad Media (y hasta después).

• Sicilia es una transliteración de una zona muy rica en el elemento aunque allí abunda más el Plomo que el Silicio.

• Suplicio es una degeneración del nombre, que se aplica a una versión antigua de los malos tratos.

• Silencio es lo que transmite el Silicio

• Cecilio es el nombre de un señor muy simpático que vive en La Coruña.

 

Señoras y señores académicos, después de las espectaculares revelaciones que se han presentado en esta sesión plenaria sólo puedo aspirar a una de dos decisiones por parte de la presidencia y el corpus académico aquí presente: 1) llamar discretamente por teléfono a los servicios de salud mental para que acudan urgentemente a esta dirección, o 2) recibir el beneplácito y aceptación de tan Magna Asamblea por los aportes científicos presentados, cosa que secretamente este servidor espera obtener de su magnanimidad altamente acreditada.

He dicho.

Trozo de silicio metálico

 

 

 

DISCURS D’INGRÉS DE CASEÏNA KAPPA

 

Caseïna Kappa. Fes clic per ampliar

II SESSIÓ. 2 d’octubre de 1989

UN PLANETA PECULIAR

Va existir, en una altra galàxia, un planeta anomenat Marqui; en ell convivien un bon nombre de països que tenien diferent història, cultura i nivell de desenvolupament. Un petit nombre d’ells, que s’autoanomenaven països avançats, fomentaven en el seu sí una gran activitat científica i elaboraven el que se’n venia a dir doctrina científica.

S’anomenava ciència a les conclusions a que arribaven els científics després d’observar la realitat. No obstant, no tots els científics que es dedicaven a observar la realitat i a treure’n conclusions, opinaven el mateix en les diferents èpoques de la historia del planeta. En conseqüència, el pensament científic anava evolucionant amb el pas del temps i estava subjecte a certes modes. Ambdós aspectes estaven bastant relacionats amb l’evolució del pensament i amb la aparició de noves possibilitats d’observació de la realitat.

En un determinat moment de la història del planeta, els científics varen observar que una bona part de les malalties eren causades per uns éssers extraordinàriament petits que, després d’una sèrie de doctes conclusions, varen anomenar microorganismes. Posteriorment, comprovaren que, una part d’aquest microorganismes, infectaven els habitants del planeta a través dels aliments ingerits.

A partir d’aquesta sèrie de coneixements, va aparèixer el que se’n podria anomenar Escola de Pensament Higienista. El màxim objectiu dels científics que formaven aquesta escola era el d’aconseguir que els aliments ingerits pels habitants del planeta fossin estèrils i, en conseqüència, no continguessin cap mena de microorganisme patogen.

Els científics varen pressionar i convèncer als polítics que eren els que tenien el poder i aquest, finalment, van prohibir el consum d’aliments no esterilitzats. Al principi, gràcies a la utilització de les mesures coactives habituals en aquest casos i d’un element de persuasió que consistia en una pantalla situada a totes les cases, a la que els habitants tenien una incomprensible i incorregible tendència a mirar un bon nombre d’hores cada dia, es va aconseguir que la majoria dels habitants acceptessin la nova disposició legal.

Però aviat, van aparèixer els primers dissidents i el seu nombre va anar augmentant dia rere dia, malgrat el risc de patir fortes sancions i de la dificultat d’obtenir aliments no estèrils. Al grup de dissidents s’hi van afegir alguns científics que ràpidament van ser apartats de les institucions científiques oficials i, en especial, de l’Escola del Pensament Higienista. Aquest científics afirmaven que en els aliments no estèrils s’hi trobaven una sèrie de principis nutricionals que desapareixien en els aliments esterilitzats. Entre els dissidents també s’hi trobaven un bon nombre de gastrònoms que no volien renunciar al plaer dels diferents menjars tradicionals que havien estat creats i perfeccionats al llarg de milers d’anys d’història evolutiva d’aquella espècie. Hi havia, també, un grup certament curiós i era els dels caçadors de maduixetes silvestres, donat que la nova llei, encara que no prohibia específicament aquesta activitat, sí que prohibia el consum d’aquest producte en estat natural. Finalment, entre els dissidents s’hi trobaven una bona part d’aquells habitants que estan sempre disposats a oposar-se a qualsevol disposició que limiti la seva llibertat.

El grup dissident va arribar a ser tan nombrós i la seva ideologia tan popular que els polítics van témer perdre el poder. Davant d’un problema tan important per a ells com podria ser la pèrdua del poder, van decidir no fer cas a les indicacions del científics oficials i varen derogar la llei, permetent de nou el consum d’aliments no estèrils i per tant contaminants amb microorganismes.

Malgrat que les estadístiques evidenciessin que la implantació del consum obligatori d’aliment estèrils havia reportat una disminució sensible del nombre de persones afectades per molestes diarrees i altres malalties, els científics havien perdut la batalla per imposar aquest tipus d’aliments. Com a solució alternativa, es va proposar, per part d’alguns representants de l’Escola del Pensament Higienista, la implantació d’un control exhaustiu de la presencia de microorganismes patògens en tots els aliments, amb la finalitat de garantir-ne la total absència, en el moment de la seva ingesta.

La nova proposta, ambiciosa però poc brillant, va fracassar en intentar ser posada en pràctica. Per un costat, no va ser possible fer una relació exhaustiva de tots el microorganismes patògens que podien ser transmesos pels aliments i, per l’altre, no era possible, a la pràctica, el control de tots els microorganismes patògens a cada lot de cadascun dels innombrables aliments que es consumien, degut a que aixó representava una feina de molt de temps i un cost econòmic molt elevat. La implantació d’aquest rigorós sistema de control comportaria que, un cop superat, una bona part del aliments estarien ja deteriorats i, els altres, tindrien un preu poc assequible per als consumidors. Per això, en cas de posar-se en marxa aquest sistema, el seu èxit seria relatiu, donat que, si bé seria cert que disminuirien les malalties transmeses pels aliments, també ho seria l’increment de malalties per inanició, degut a l’escassetat i elevat cost dels aliments controlats.

La segona proposta feta pels científics tampoc havia funcionat però, evidentment, no es podia permetre que un problema, tan estudiat i ben plantejat, quedés sense resposta i solució.

La tercera proposta que varen fer els científics tenia un caràcter més pragmàtic i no recollia els punts de vista del grups més radicals de l’Escola del Pensament Higienista. La proposta era la següent: es cercaria un grup microbià relacionat amb els microorganismes patògens, de forma que no es pugués donar la presència de cap microorganisme patogen en un aliment sense que els microorganismes del grup microbià triat hi fossin també presents. El control analític d’aquest grup hauria de ser senzill, ràpid i fiable.

La base del control dels microorganismes patògens en els aliments, seria la següent: si un aliment contenia microorganismes del grup indicador triat, existiria una certa, encara que remota, possibilitat de presència de microorganismes patògens en ell i, en conseqüència, l’aliment en qüestió no podria ser consumit. Si l’aliment no contenia microorganismes del grup indicador triat, la probabilitat de que dugués microorganismes patògens seria nul·la i, en conseqüència, es podria considerar un aliment de risc nul per a la salut.

Després d’intenses recerques, no es va trobar cap grup microbià que complís a la perfecció les condicions descrites. Només es varen trobar quatre grups que, salvant algunes deficiències o limitacions, complien amb les condicions establertes. D’entre els quatre grups n’hi va haver un, anomenat colibacils, que va adquirir gran ressò i popularitat. Aquest grup reunia a microorganismes pertanyents a quatre gèneres i, només, contenia una espècie que presentava una certa, però ambigua, patogeneitat pels habitants del planeta.

Els científics de l’Escola del Pensament Higienista varen desencadenar una forta campanya de promoció de la seva teoria que en podia resumir en “mengem aliments sense colibacils”.

Després de cinquanta anys de forta campanya de promoció, que es va iniciar en el països més rics i es va anar expandint, per la via de la exportació, als més pobres, es va assolir, finalment, l’objectiu anhelat: “tota la població del planeta menjava aliments sense colibacils”. El planeta, per fi, podia respirar, dormir i menjar tranquil·lament.

En el planta en gaudia d’un període de gran tranquil·litat, per el que feia a la seguretat higiènica del aliments que es menjaven. Els habitants, per fi, podien anar a qualsevol bar o restaurant i menjar el plat més estrany i atrevit, en matèria sanitària, de la carta, fins i tot maonesa, pastissos de nata o de crema, sense témer després que l’intestí pugués patir una activitat tumultuosa i descontrolada, a la nit o els dos dies següents. En els laboratoris de control de les industries, les administracions i els Independents, sempre disposats a tafanejar per l’interior dels aliments, hi havia una intensa activitat relacionada amb el control de la presència de colibacils. Però la situació a que s’havia arribat, feia que la majoria de tècnics de control ja no recordessin el preciós aspecte de les campanetes del senyor Durham plenes d’anhídrid carbònic i hidrogen, degut al creixement dels colibacils. Fins hi tot, sembla ser que alguns científics havien proposat la inclusió del colibacils entre els éssers en vies d’extinció en el planeta. Quan en un laboratori es detectava la presència de colibacils, ràpidament, la partida era precintada i incinerada. Aquestes activitats eren dirigides i presenciades personalment pels més alts executius dels departaments de producció i control de qualitat de les empreses.

Algunes dècades desprès del feliç esdeveniment, un grup de científics es varen adonar que la resistència mitja del habitants, enfront de determinades malalties, havia disminuït en relació amb els temps en el que encara en consumien aliments amb una certa càrrega de colibacils. En una primera instància, tal com imposava la tradició, no es va donar cap importància al suposat descobriment ni als científics que el patrocinaven, essent aquest catalogats d’oportunistes incapaços de fer servir el mètode científic i per tant de treure conclusions vàlides de la observació de la realitat. Però, amb el pas del temps i després de nombrosos estudis, es va arribar a la conclusió que la presència de colibacils en el aliments provocava, en el cos dels habitants del planeta, la aparició d’una sèrie de mecanismes de defensa que feien augmentar la seva resistència enfront de determinades malalties.

Entenent tot això, el científics de l’Escola del Pensament Higienista, després d’una sèrie de xerrades en els passadissos, per telèfon, trameses d’articles especialitzats per telefax, reunions i congressos, van proposar als politics que dictessin les instruccions oportunes per a fer instal·lar, a totes les envasadores, unes maquinetes que dosifiquessin, en el moment del envasat, una certa quantitat de colibacils en l’aliment.

Ràpidament es van construir i posar a funcionar una sèrie d’empreses dedicades al muntatge de les MDC (maquinetes dosificadores de colibacils) i a la producció de xarop de colibacils

Les MDC ja han estat instal·lades en sis del vuit països més industrialitzats del planeta i, en el propers anys, es preveu que la seva instal·lació s’iniciarà en els països en vies de desenvolupament i subdesenvolupats. Per fomentar la salut i el benestar, el Banc Mundial del planeta ha obert una línia de préstecs, amb els corresponents interessos, per tal que aquest països puguin pal·liar la carència de colibacils en la dieta dels seus habitants.

Molècula de caseïna kappa

Micel·la de caseïna, amb els fils de la caseïna kappa sortint per la perifèria

DISCURS D’INVESTIDURA D’HESPERIDINA

 

Hesperidina. Fes clic per ampliar

SESSIÓ  IV, 29 de juny de 1990

REFLEXIONS ALIMENTOSES I ALIMENTÀRIES PEL PROFIT DEL ACADÈMIC-TIPUS-APA (“L’homo APA”)

Els aliments han de proporcionar a l’organisme un aport plàstic, energètic i protector que permeti a l’individu realizar les activitats físiques i psíquiques que corresponen a la seva idiosincràsia, la seva activitat profesional i la seva situació ambiental; dit d’altra manera, els aliments li han de procurar que dugui a terme una vida física, mental i socialment activa.

Això dit, s’entén clarament que ens alimentem no solament per mantener-nos físicament o sia per créixer, engreixar-nos, aprimar-nos,  engreixar-nos, aprimar-nos, etc. etc. com avui està de moda,  sinó per quelcom més. I així, amb un esperit menys individualista i egoïsta cal considerar l’alimentació dels grups de població humana, dels grans grups i dels petits grups fins arribar al cas de la persona aillada.

Val a dir que aquesta docta Acadèmia constitueix, sense cap dubte, un petit grup de població però molt selecte i molt gran per la categoría dels seus Membres de Número. Humilment, haig de dir que, pel que fa a la postulant que us parla, la cosa no està tan clara.

Retornant al petit/gran grup de l’Acadèmia, voldría fer una sèrie de consideracions que servíssin pel suport alimentós-alimentari de l’APA i, així, que el seu desenvolupament fos profitós i harmoniós.

Parlem, doncs, de necessitats nutritives. Hauríem de definir primer l’Acadèmic Tipus-APA. La definició és certament difícil. Recordaran que fa unes Sessions vaig demanar unes dades personals als Acadèmics i Postulants, cosa que torno a agrair molt cordialment. La finalitat era plantejar una petita enquesta per tal de disposar d’arguments per definir i establir l’Académic-Tipus-APA.

De tipus n’hi ha molts però, en aquest moment, ens interessa potser només l’Home Tipus de la FAO per veure si ens convé.

La FAO, segons l’informe del 2n Comitè  per a l’estudi de les Necessitats Calòriques (any 1957) diu:

“L’home tipus està representat per una persona de 25 anys d’edat que gaudeix de bona salut i té una capacitat física normal pel treball actiu.Pesa 65 kg, viu en una zona temperada amb una temperatura mitjana anual de 20ºC. La seva jornada laboral és de 8 hores d’ocupació no sedentària que no exigeix més que periodes ocasionals de treball intens. Fora del treball professional dedica 1 hora a rentarse, vestirse i pentinarse, hora i mitja caminant, altra hora i mitja per esbarjo actiu i treballs a la llar i 8 hores dormint”.

Un home així definit necesita 3.200 kcal/dia. Avui ja li han rebaixat a 3.000. Aclaparadora definició; no sé pas què ens ha passat a tots. Ara per ara les coses no van massa bé. Però no defallim, d’alguna manera ens en sortirem.

Veiem ara com resulta l’Acadèmic-Tipus-APA segons l’enquesta.

L’Acadèmic APA és una persona de edat mínima equivalent a dos homes tipus de la FAO +/- 5 anys i d’un pes com el del home tipus FAO +/- 5 kg.

Cal dir que hi ha algú que, en cert sentit, és molt més Acadèmic, tant per l’edat com pel pes.

L’alçada no l’he tingut pas en compte perque tampoc hi ha motius per presumir massa i respecte a la zona geogràfica on viu l’Acadèmic i Postulant, veig que ha pesat més la passió patriòtica que el precisar els graus centígrads de la temperatura ambient. Més informació n’hagués tret si m’haguessin dit: de la Terra Ferma, de la Banda de Ponent, de la Catalunya Vella, de la ratlla de França, etc. Peró, tal com van les coses i no crec equivocar-me, com tots patim Barcelona he introduït  un factor de correcció climàtic perque més aviat el nostre ambient es pot definir veritablement com un bany-maria, és a dir zona-tropical-humida i xafagosa.

Així que, arrodonint, les necessitats calòriques de l’Acadèmic-Tipus-APA són de 2.700 Kcal/día.

No els vull cansar amb el fàrrec de dificils càlculs matemàtics pels que he arribat a aquesta xifra bé que, si el Senyor President ho creu convenient, li lliuraré el document de càlcul, no fos cas que, dintre d’uns quants anys, nous coneixements en la Ciència de la Nutrició aconselléssin introduir les rectificacions corresponents.

La definició que proposo i poso a la consideració i aprovació és, doncs, la següent:

L’Acadèmic-Tipus-APA, l’ATAPA, és una persona que viu en una zona geogràfica quasi tropical; la seva edat mínima és la de dues vegades la del home tipus de la FAO+/-5 anys; pesa com l’home tipus de la FAO+/-5 kg i les seves necessitats calòriques són de 2.700 kcal/día.

(Nota: Si algún Acadèmic o Postulant, en el moment present no acompleix el requisit de l’edat que no passi pena perquè, si Déu vol, ja arribará a la perfecció de, al menys en edat = 2 vegades els 25 anys del Tipus-FAO)

Peró no tot és tan planer. Aquest càlcul tan acurat ¿ho soluciona tot? NO, NO HO SOLUCIONA TOT, NI MOLT MENYS !!

Per ser Acadèmic-Tipus-APA no solament s´ha de gaudir de l’edat i el pes definits ni han d’aconseguir les 2.700 kcal calculades; hi ha altres mèrits i obligacions ineludibles que es refereixen a:

• L’esperit (d’això no hi ha cap dubte)
• L’enginy (fins ara ho han demostrat amb la seva saviesa)
• El treball (tothom fa el que pot i més)

Peró, ¿i qué en diem de la MESURA?…. parlem-ne.

En un Estat  Democràtic com el nostre, hom és lliure d’oblidar problemes petits com, per exemple, la seva posible colesterolèmia, hipertensió, gota, acidesa d’estómac, diabetis, etc.  Tot aixó no té massa importancia però un Académic-Tipus-APA, un ATAPA, no pot ser mai un GOLAFRE.

Així, demanaría que el Senyor President i Senyor Secretari vetllin curosament en aquesta línea i que reflexionin sobre els habituals RESSOPONS de l’Acadèmia.

El nostre afany és la gloria de l’APA i perquè tots els Acadèmic puguin  portar una vida física i psíquica activa que correspongui a llur idiosincràcia hem d’assolir un equilibri alimentós-alimentari i aixó és tasca de tots.

Finalment, sugeriría una definició qualitativa complementària del ATAPA:

L’ATAPA és una persona de constitució harmoniosa, ni prim ni magre ni sac de mal profit, ni panxa-content; de gustos exquisits, bon gourmet, llaminer, no goliard ni llepafils; mesurat, no golós ni golut ni golafre ni melindrós;  d’esperit lliberal i obert a idees fermes; ni tastaolletes ni tastavins.

 TOT SÍA PER LA GLÒRIA DE LA NOSTRA ACADÈMIA

El flavonoide hesperidina

DISCURS D’INVESTIDURA DE SODI

Sodi. Fes clic per ampliar

HERÀLDICA I PSEUDÒNIM

L’element nº 11 del sistema periòdic, de pes atòmic mig 23, és el pseudònim pel que desitjo ser conegut en aquesta Acadèmia de Principis Alimentaris, facilitant el recordar-lo per la coincidència de les vocals a XXXXXX (nom de l’acadèmic) i SODI.

La meva preferència pel SODI ha estat motivada per dues raons, la primera és la dedicació professional a l’anàlisi de traça de metalls per Espectrofotometria d’Absorció Atòmica, tècnica que està històricament relacionada amb la clàssica Fotometria de Flama, que varen practicar personatges il·lustres com el Sr. Bunsen i el Sr. Kirchoff, i ho feren principalment amb el SODI, gràcies a la clara localització del doblet a 5890,0 i 5895,9 angstroms, fenomen que invito als Acadèmics a observar en aquesta experiència que he preparat. La acumulació d’observacions com aquesta va portar a l’actual Teoria Atomística sobre la constitució de la matèria, i així avui sabem o acceptem que el fenomen que acabem de veure és degut a la transició electrònica des d’un orbital 3p a un 3s, que allibera energia en forma de radiació electromagnètica. Precisament la coincidència entre la transició electrònica i les dues ratlles grogues, són una mostra de l’absurd en que es pot caure quan es pretén justificar amb raonaments teòrics els fenòmens naturals, l’absurd, en aquest cas, seria dir que les dues ratlles a 589 nm, són la conseqüència de la transició de l’electró més extern de l’orbital 3p a l’orbital 3s. A més acumulant un error històric al canviar l’ordre en el que es desenvolupà el pensament científic. Vull doncs aportar a l’APA un ordre lògic i coherent en el raonament.

La segona raó per la que he escollit el SODI com a símbol, és la seva qualitat com electròlit, ja que és el catió més abundant per compensar les cargues negatives en les dissolucions iòniques, mecanisme que molts principis alimentosos solen escollir quan es dissolen a l’aigua augmentant la seva mobilitat, i per entrar en reacció amb altres principis. Aquesta qualitat d’ajuda i col·laboració amb altres és també un oferiment que faig a l’APA, amb la mateixa discreció que té el SODI per no travessar les membranes cel·lulars.

Com a conseqüència de tot el dit fins aquí, l’escut, que marcarà els dominis del SODI serà una flama blau cel creuada per dues ratlles grogues amples i molt juntes, en un camp de creus vermelles, sobre una base daurada des de la que surt la flama.

La frase que recull les intencions manifestades serà:

 “GUTTA CAVAT LAPIDEM NON VI SED SAEPE CADENDO.”

 **********************************************************************

DISCURS D’INGRÉS  Octubre de 1989

ALIMENTOMETRIA

 Sres. i Srs. Acadèmics:

Vull aprofitar aquesta oportunitat per proposar la reorientació i unificació de les ciències i arts dedicades a estudiar la composició i els atributs dels aliments, acció del tot necessària doncs actualment el coneixement dels aliments està esbiaixat per l’aplicació exclusiva de determinades ciències com la Química, la Física i la Biologia, que els defineixen per allò que saben mesurar, tot i ignorant i devaluant sistemàticament les característiques que s’escapen a les metrologies convencionals.

Els tractats de Qualitat ens diuen que aquest atribut l’estableix el consumidor, però els que vivim la realitat sabem que la llibertat del qui consumeix està limitada a escollir entre les ofertes que rep, tot i que aquestes tenen en compte els desitjos de un  teòric consumidor, és a dir, que en realitat l’acceptació d’un aliment és el resultat d’un acord comercial entre la demanda i l’oferta.

Per exemple, prenem el cas de la llet de vaca, que com aliment bàsic, no solament ho és pels vedells sinó també pels humans; ha estat l’objecte d’aplicació dels avenços tecnològics pel benefici del productor, del transformador i del consumidor. Per atendre les necessitats higièniques de qualitat, la llet es sotmet a tractaments tèrmics tan enèrgics que eliminen part del seus components nutricionals; per atendre raons de dieta hi eliminen el greix o la lactosa, per reduir despeses de transport s’asseca modificant la funcionalitat de les seves proteïnes, fins i tot s’envasa en vulgars capses de cartró (fàcils d’apilar com si fossin totxos) cosa que ha estat possible gràcies a la tecnologia de l’UHT, però malgrat les devaluacions que introdueixen sobre el producte natural, aquestes practiques són ben acceptades pels consumidors d’arreu del món.

Això no és tot, ja que posats a fer modificacions a aquest aliment liquat, es prepara una beguda que té l’aspecte de la llet, però amb proteïnes de la Soja (3,3%), i amb Oli de Soja (2,9%) dispersat amb Lecitina, i amb Fructosa com a sucre, i que es l’alternativa vegetariana a la llet de vaca.

Cada un d’aquests productes “làctics” són aptes per l’alimentació humana, amb diferents valors nutricionals, i les Ciències de la Salut toleran  incorporar-los a la dieta  segons les necessitats de cada consumidor. Des d’un altre punt de vista la Química Analítica ens permet diferenciar aquests productes làctics  pels seus components. Però cap ciència actual permet identificar la seva funcionalitat o preferències entre els consumidors, perquè, Sres. i Srs. Acadèmics, els aliments són quelcom més que materials mes o menys modificables per la tecnologia, a més són història, cultura, estètica, fins i tot elements polítics i religiosos, com ha explicat l’acadèmic Lecitina, doncs l’home és un ésser omnívor que s’alimenta de carn, vegetals, minerals i sobretot d’imaginació.

Molts d’aquests atributs dificilment mesurables en diem que són sensorials i subjectius, (com si els mesurables no ho fossin també !!), i la seva característica es la de canviar en l’espai i en el temps, no solament per l’evolució natural dels propis aliments, sinó per la inacabable imaginació dels transformadors d’aliments i el fort instint de diferenciació dels consumidors. La manca de una referència objectiva i global per la qualitat dels aliments fa que la component psicosocial de la qualitat dels aliments sigui cada vegada més important i a més a més difícil de valorar, raó per la que cal fer un esforç per incorporar tots els paràmetres, que constitueixen la qualitat dels aliments, en una nova  ciència que proposo nomenar ALIMENTOMETRIA.

Altres ciències, per progressar i actualitzar-se, han incorporat l’estudi científic de  dades experimentals específiques. Així, l’Econometria treballa amb uns índex que són eines més potents que les dades comptables. La Biometria estableix relacions entre constants biològiques per situar els diferents estats vitals. La Quimiometria permet dissenyar i optimitzar processos químics, etc…. Aquestes i altres “…metries” han progressat en els darrers anys gràcies a la Informàtica que ha potenciat les aplicacions de l’Estadística. Cal doncs incorporar aquest corrent de progrés a les Ciències de l’Alimentació, objectivant totes les informacions que contenen els aliments, superant l’encasellament gremialista que acostumen a fomentar els col·legis professionals.

Considero que l’APA és el lloc adient per cercar nous horitzons des d’una perspectiva àmplia i realista, per això proposo a la consideració dels dignes membres d’aquesta Acadèmia el reconeixement de l’ALIMENTOMETRIA com la ciència dedicada a mesurar i relacionar aquelles informacions que intervenen en la confluència entre un aliment i un consumidor.

Permetin-me insistir en demostrar que els aliments, a més de matèria i energia, contenen informació, cosa que faré aplicant el model Tom i Jerry, nomenat així pel Prof. Margalef quan explica l’evolució de les relacions naturals entre el depredador i la presa:

L’estat actual de la ciència, ens explica que l’Anhídrid Carbònic i l’Aigua entren en reacció en els teixits vegetals, per donar molècules de matèria orgànica (Glucosa per exemple) i Oxigen:

CO2 + H2O  —>   C6H12O6 + O2

però a més la ciència ens diu que el procés invers també té lloc a la naturalesa i n’hi diem la respiració. D’altre lloc l’Estequiometria ens permet conformar l’equació química amb el principi de conservació de la matèria, resultant:

6 CO2 + 6 H2O  ß–>  C6H12O6 + 6 O2

Però això no és tot perquè aquest sistema funciona cap a la dreta o a l’esquerra, consumint o donant Energia, ja que l’energia de les radiacions electromagnètiques activen la funció catalítica de la clorofíl·la, i la respiració genera energia vital:

Energia + 6 CO2 + 6 H2O    C6H12O6 + 6 O2

En la naturalesa el procés es repeteix alternativament cap un sentit i a l’inrevés, com en les historietes entre el Tom i el Jerry, guanyant un cop l’un i altre cop l’altre, generant i acumulant experiència (energía), i així el gat cada cop és menys tonto i la rateta més llesta, per tant el sistema s’enriqueix amb cada historieta, evolucionant a una raça de supergats i de super-rates, que es diferencien dels éssers inicials en que han acumulat INFORMACIO.

El model Tom i Jerry  aplicat al sistema Fotosíntesi dels vegetals i a la Respiració dels humans, es complementa amb la evolució cultural del humans, segons el cicle del Carboni  que  seguint el procés de respiració i fotosíntesi,  alterna la seva situació entre l’Anhídrid Carbònic i la matèria orgànica, i així un mateix àtom de Carboni pot haver estat respirat per un Fenici, després per un Musulmà i després per una ciutadà de la CEE, es evident que amb cada repetició del procés aumenta el grau d’informació entre els humans que hi intervenen. Però, en l’equació química amb la que representem el procés: ¿on posem la informació?, ¿com mesurem i representem la informació?

La matèria i l’energia intervenen en cada repetició del procés amb les mateixes quantitats  (estequiometria), la qual cosa no succeeix amb la informació que s’acumula en el sistema, començant a zero en els primers cercles.

En un sentit ampli i ecològic, és clar que els aliments, generats en la fotosíntesi, evolucionen per un seguit de transformacions acabant amb la seva combustió alliberant energia, formant part important d’un procés d’acumulació d’informació pels seus consumidors. Així l’equació final seria:

Energia + 6 CO2 + 6 H20 C6H12O6 + 6 O2 + Informació

Fins aquí es una demostració de que els aliments contenen informació, que es genera i acumula consumint-los.

Un repte actual de la ciència és l’estudi de l’ informació, de tal manera que essent el Bit l’unitat de mesura per l’ informació, podríem assignar a cada aliment una quantitat de Bits per indicar al consumidor quelcom que no és matèria (greix, proteïna, sucre, vitamina, etc…) ni és energia (calories, joules,…), i que pot adquirir consumint-lo, i acumular-la sobre la informació que ja posseïa.

Cal doncs superar les limitacions imposades per ciències que, com la Química Analítica o la Bromatologia, donen una visió parcial dels aliments, des la perspectiva de matèria i d’energia, quedant els aspectes que no saben mesurar dispersos en altres ciències com l’Històrica, l’Economia, el Dret, o arts com la Gastronomia. Cal superar aquesta dicotomia entre lo mesurable i el que apreciem amb els sentit i sentiments,  valors que es troben en un aliment que pràcticament són indissociables i contemporanis.

La meva proposta a aquesta ACADEMIA DE PRINCIPIS ALIMENTARIS és la de dedicar atenció i reflexió per assenyalar les línies de recerca que facilitin incorporar en les ciències de l’alimentació l’estudi de la relació entre els aliments, els hàbits alimentaris i els progressos culturals dels consumidors.

No es tracta de conveniències com la “Data de Caducitat“, ni d’oportunismes com la “Denominació d’Origen“, per orientar al consumidor cap a determinats productes, tot i  escombrant cap a casa.  L’objectiu és complex, però no és “demanar la lluna en un cove”,  ja que les propostes que funcionen amb èxit, són aquelles que tenen visions àmplies i saben fer la suma dels termes que, en el cas proposat, formen part de les característiques que el productor i l’usuari esperen de l’aliment, assignant a cada terme el signe i un factor de ponderació.

Per concretar la proposta permetin-me Sres. i Srs. Acadèmics posar alguns exemples:

Exemple 1  Sobre les línies de recerca:

Es proposen els següents camps per fer l’estudi global de cada aliment.

– Matèria: aspectes químics i biòtics, que permeten estudiar la composició, evolució i mecanismes d’assimilació.

Sanitaris: relatius a percepcions sensorials i l’influencia sobre la salut.

– Sociològics: referents a la carga emotiva i culturals associada a un aliment en un entorn determinat.

– Econòmics: com element objecte d’activitat comercial i un component important en l’economia d’una societat.

Exemple 2  Sobre la identificació dels aliments

Es proposa adoptar una matrícula o número fàcilment informatitzable per cada aliment, facilitant, entre d’altres qüestions, la difícil correspondència entre idiomes. L’objecte d’estudi seria la composició de la matrícula, per exemple, amb els següents grups:

– Dos caràcters: naturalesa química (greix, proteic,…)

– Dos caràcters: per designar el poble o cultura que el va introduir (Xina, Itàlia, Catalunya…)

– Dos caràcters: pel lloc de conreu o de producció (Penedès, Califòrnia,…)

– Dos caràcters: pel tipus de consumidor (infantil, sènior, professional,…), per el que està orientada la identificació.

Exemple 3  Índex de carga tecnològica (IT)

Nombre de processos afegits al producte des que surt de la natura fins  arribar al consumidor. D’aquesta manera:

* Una poma a l’engròs, en el mercat: IT = 1 (transport).

* Una botella de Cervesa: IT = 7 (maltegat, extracció, fermentació, magatzematge, envasat, refrigeració i distribució).

Per tal de desenvolupar la ciència que proposo, cal incorporar d’altres bases científiques a més de les que utilitzem actualment, tot i fent-les coincidir en l’aliment com subjecte únic, sense divisions artificials, sinó integrant i relacionant conceptes en una única disciplina: l’ALIMENTOMETRIA.

 

Sodi metàl·lic

DISCURS D’INVESTIDURA DE PIRAZINA

 

 

 

XXX SESSIÓ  (19 de gener de 1999)

lntroducció

En primer lloc, haig de agraïr a  l’Excel.lentíssim Sr.President i  als Honorabilíssims Srs.Acadèmics que no hagin refusat seguir al front o pertanyent a una institució que sembla  disposada  a   acceptar-me com a membre seu. Confesso que jo, profundament respectuós amb els punts de vista del Sr. Groucho Marx, no sé si ho hauria fet.

El nom que he triat com a  membre d’aquesta Acadèmia és el de PIRAZINA i en aquest breu discurs d’entrada tractaré els motius pels que ha estat aquesta la  meva tria.

Al llarg d’aquesta  exposició intentaré posar de manifest que els esforços que s’han fet fins ara per trobar l’origen de  l’home han  patit de  mancances evidents i que, entremig d’aquestes   mancances,  hi ha precisament  el  no  adonar-se de les similituds entre el  comportament  d ‘aquest  grup de substancies anomenades pirazines i les pautes de conducta de l’especie humana,  tant des d’un punt de vista individual com social.

El  descobrir aquestes similituds  ens portarà  a considerar  com altament  plausible una teoria que ja ha estat apuntada per investigadors anteriors (1)  però que no ha rebut la atenció de la qual  els meus descobriments semblen  fer-la mereixedora. Estic parlant de que el pas de l’home per la seva fase de mico (que es evident,  per altra banda, a  la vista d’alguns exemplars que  encara  no  l’han  superada) és totalment  anecdòtica,  ja  que el  vertader  origen  de  l’home  no  és  altre  que  la patata. Les  similituds entre el comportament de  l’espècie humana  i  el de les pirazines,  que són el principi  bàsic  de gust de les patates,  són tantes que és molt difícil rebatre aquesta teoria. De totes maneres, en honor al esperit altament científic d’aquesta il.lustríssima Acadèmia, no em deixaré portar pel entusiasme i   la vehemència  dels conversos.  Enlluernat per  la  llum  del descobriment  que dóna un sentit  nou  a la meva vida  i n ‘explica  tants  i tants  aspectes que abans eren incomprensibles,  intentaré,  però no predicaré la nova  veritat amb aquell tarannà d’apòstol,  tan carregós pels qui encara van a palpentes per la  vida.  No donaré el meu descobriment com totalment provat,  sinó que, fent aquell paper que només coneixen els qui havent estat  tocats alguna vegada per la Veritat en majúscules, han hagut de callar, com Galileu i em limitaré  a exposar els fets.  La clarividència dels  il.lustríssims Srs. Acadèmics és  la que els farà  apreciar la  importància dels meus descobriments.

D’altra  banda, sé que hi ha aspectes  de la conducta humana per les que encara no s’ha  trobat equivalència en les pirazines. Estic parlant d’algunes  relacions estímul- resposta com, per  exemple, l’afluència de grans  multituds a  les botigues quan s’encenen llums de colors als carrers,  o l’efecte paralitzant d’unes caixes enllumenades de les que en surten uns sorolls estranys i unes figures més aviat patètiques.

Qué són les pirazines

No avorriré als il.lustríssims Srs. Acadèmics  amb explicacions de la química i les propietats de les  pirazines. Només recordaré que les pirazines son compostos amb un  nucli  aromàtic que té dos nitrògens en lloc de carbonis  en posicions  1  i 4.  La majoria  de les  vegades s ‘obtenen  com a resultat de les  reaccions d’enfosquiment no  enzimàtic o de Maillard.  Les pirazines  resulten  de la reacció  dels  compostos carbonil que resulten  de la degradació  de Strecker  amb els aminoàcids  presents; són substàncies que contribueixen a l’aroma de productes com el pa, la carn cuita i, sobre tot, de les patates.

En altres casos, les pirazines es troben de forma natural en productes crus com el pebrot vermell i  tenen el seu origen en la biosíntesi a partir d’aminoàcids. Encara hi ha altres vies d’aparició   de  les pirazines: microorganismes com Pseudomonas  perolans  i  Pseudomonas  taetrolans donen  aromes de florit al peix, als ous i als formatges.

En   els   annexes  d ‘aquest escrit hi   ha les fórmules d ‘algunes pirazines representatives. La que  es podria  anomenar pirazina pura o despullada, el nucli sense cadenes laterals,  existeix;  es quantifica ens les anàlisis però mai no es diu en què contribueix a les aromes. Ve a ser el que un consultor del Boston Consulting Group es diría producte Question mark. Tant pot ser que algun dia es descobreixi que cura fins i tot els peus plans, com que resti per sempre com  a curiositat  per  a  científics badocs.  Per això,  perquè  la  pirazina  a seques  és, igual que l’home,  un “ser en construcció”  he triat  precisament aquest compost com a nom propi dintre de l’Acadèmia de Principals Alimentaris.

Historia de les pirazines

L’any 1879 va ser un any memorable.  Un d’aquells moments sublims en el que la Humanitat  trenca  una  de  les  moltes  capes  sobreposades  d’ignorància  que la mantenen lligada a la  superstició i a la por, com closques  que creiem protectores però que la  veritat és que ens empresonen.  Moment gloriós que només pot comparar-se amb aquell altre instant en que Copèrnic,  muntat en els cavallets de la fira, veia girar al seu voltant aquell món fatal, esclafador i gelat que l’envoltava i va dir la seva famosa frase: “Verás que todo es mentira, verás que nada es amor,  que al mundo nada le importa, yira, yira“.

Però  qué  n’és  d’injusta  la Història!    Estic fermament convençut  que fins i tot els membres i  les  senyores d’aquesta 1l·lustre  Acadèmia  recorden l’any  1879  per fets com el matrimoni entre  Alfons   XII  i María   Cristina   d’Habsburgo-Lorena; per l’establiment del protectorat britànic a l’Afganistan; per la retirada del general Gordon com governador del Sudàn, on tornaria  cinc anys després per  morir en el setge de Jartum; per la  guerra  entre  els zulús i els anglesos, en que va donar-se la que potser ha estat la única victoria militar important, encara que infructuosa, de la raça negra sobre la  blanca; per la retirada de Cézanne del grup dels impressionistes;  per la firma del tractat que Bismarck va imposar a Àustria i al mateix emperador d’Alemanya i que havia de tenir conseqüències terribles el 1914; pels  primers assajos d’una  locomotora elèctrica, per Siemens  a Berlin; o pel descobriment, per Pasteur, del principi científic de les vacunes.

Però  qui, ai las,  recorda el fet més gloriós  del 1879?  Quí  recorda que el 1879  va  aillar-se  per  primera  vegada una pirazina, concretament la tetrametil-pirazina, de les melasses del sucre?

Que en fan poc, de soroll, els veritables miracles!  Perquè, fins i tot quan es van trobar alquil-pirazines al cafè el 1928, la Humanitat no va reconéixer la grandesa del descobriment. Va caldre esperar  fins a mitjans  dels anys 60  d’aquest segle perquè la seva importància com a components de les aromes i, per tant, la seva importància com a condicionant de la conducta humana fos reconeguda.

Pirazines i  Art

Arts plàstiques

El misteri de !’origen del  plaer estètic és un  deis temes  recurrents de la filosofia. Tradicionalment,  però, una de les  constants del plaer estètic  ha estat la  simetria.  I qui s’atrevlràá  a negar que  és  més que  probable  que  la  simetria  de monuments cabals de la Història de la Humanitat, com el Partenó, siguin  reflex en el cervell humà de substàncies de simetries tan admirables com la pirazina o la 2,5-dimetilpirazina?  I, quan contemplem  la  meravella  de tantes i tantes  catedrals  ¿com  no podem veure-hi  el reflex de la  2,6-dimetil  pirazina?.  I, si la  2,6-dimetil pirazina  es troba en la xocolata ¿creieu que Miquel Àngel hauria pogut crear la meravella de la cúpula de Sant Pere del Vaticà abans de que la xocolata hagués aportat al seu geni la gracia i l’equilibri d’aquesta substancia”.

I   si deixem l’escultura per centrar-nos en la pintura, la composició de tantes obres mestres en que un volum principal es va afinant i conduint la mirada cap a un centre d’atenció  ¿no és també el reflex de les  pirazines,  com per exemple la  2,5-dimetil-3-etil  pirazina?    Sense  l’influx  de les pirazines ¿com  hauria pogut Rubens  crear obres com “Diana i  les nimfes sorpreses  pels faunes“?  O “El jardí  de l’amor” o el Veronese pintar el seu “Moisès salvat de les aigües del Nil“?

Literatura

També en la  literatura trobem la  petjada  innegable  de les  pirazines  en la  conducta de l’home i  de la dona. Faré servir el famós episodi de la magdalena de Proust com exemple de influx positiu: “La  meva mare va fer anar a buscar un  d’aquells dolços  curts  i  molsuts  que en diuen magdalenes,  que sembla  que tenen  per motlle  mitja  closca  de  petxina de pelegrí. I  ben aviat,  fatigat pel dia trist que havía passat i per la  perspectiva d’un altre tan melangiós per venir, em vaig posar als llavis una cullereta de te en el que havia tirat un troç de magdalena. Però en el mateix instant en que aquell glop amb les  molles de la  magdalena  van tocar el meu paladar,  vaig estremir-me,  la  meva atenció  es fixà en quelcom d extraordinari que passava al  meu  interior. Un plaer deliciós va envair-me,  sense noció de què era allò que el produia. I ell va  convertir les vicissituds de la vida en indiferents, els seus desastres en inofensius i la seva brevetat en il·lusória, tot plegat de la mateixa manera que ho fa l’amor omplint-se d’una  esséncia preciosa;  però, millor  dit, no és que aquesta essència estigués en mi; és que era jo mateix. Vaig deixar de sentir-me mediocre, contingent i mortal.  D’on podia venir aquella  alegria  tan  forta?  (2)   Ah,  poder envejable de l’artista a qui la intuïció  li fa saber,  amb anys i anys d’anticipació,  allò de que “som el que mengem“!

Però ¿què en direu d’aquest passatge, reflex de l’angoixa infinita, de la set que no pot apagar-se d’aquell que ha tastat alguna pirazina que després ha perdut?  “¿ Te vas, caminante?…  La noche se ha callado y la sombra  se desmaya sobre el bosque. En nuestros balcones lucen vivas las lámparas,  frescas las flores y abiertos todavía los ojos de la juventud.  ¿Es  ya  hora  de  dejarmos?  ¿Te tienes  que ir, caminante? No queremos trabarle los pies con nuestros brazos deseosos.  De par en par tienes las puertas y tu caballo ensillado te espera en el umbral…  Si un momento quisimos cerrarte  la salida sólo  fue con nuestras  canciones. Si  te quisimos  detener un instante  fue  sólo  con nuestros  ojos.  Caminante,  no podemos  retenerte.  No nos queda más que nuestras lágrimas. ¿Qué  fuego  inagotable  te  quema  los  ojos?  ¿Qué  fiebre  inquieta  quema  en tu sangre? ¿Qué  voz de la sombra te hostiga? ¿Qué terrible enigma has descifrado en las estrellas que así entra la noche en tu corazón, silenciosa y extraña, con secreto mensaje? Si  no  te  es  grato  el  bullicio  de  la  fiesta,  si  quiere  paz  tu  corazón  cansado, apagaremos las lámparas,  dejaremos nuestras arpas,  nos sentaremos mudos bajo el susurro oscuro de las hojas y la luna doliente derramará sus pálidos rayos en tu ventana…  Caminante  ¿qué  espíritu  inquieto  se  ha  entrado  en  tu  corazón,  del corazón de la noche? (3)

D’altra  banda, Carles  Gardel, en el seu recital a Buenos Aires  del 30 de setembre de 1930,  cantava:  ” …  Para mí ya no hay consuelo y por eso mernburdelo … ” (4)

¿Algú  entre nosaltres  pot dubtar de que el secret del cor del caminant de Tagore i l’origen  del  desconsol de Gardel no pot ser  altre que alguna pirazina tinguda  i després perduda? I a cadascú de nosaltres: ¿No ens ha rosegat algun cop el desassossec d’una pirazina perduda?

¿No és de veritat esfereïdor el sentit  premonitori dels veritables artistes,  aquesta capacitat  de  preveure  el  pervenir  amb  una  capacitat  sobrecollidora?  (Ull  però: “Honni  soit  qui  mal y  pense“;  aquesta capacitat sobrecollidora que atribueixo a l’artista, no té res a veure amb la capacitat  sobre-collidora  -o sigui d’agafar sobres-, que podem trobar en altres estaments, amb més poder i molt sovint amb més respectabilitat). Deixo  per al paràgraf “Les  pirazines  amenaçades”  explicar el sentit d’aquesta capacitat de premonició dels artistes.

Les pirazines com models socio-econòmics

“Tots  som productors;  uns, de coses bones; altres, de coses dolentes; altres, només d’excuses” (5)

Com passa amb les persones, en una apreciació superficial podríem caure en la temptació maniquea de creure que hi ha pirazines que són bones i pirazines  que són dolentes. Podríem, per exemple, posar al cantó de les bones la 2-metil o la 2,5- dimetilpirazines que donen aroma als cacauets. I, en canvi, posar al cantó de les dolentes la 2-isopropil-3-metoxi que dóna mal gust de terra als ous, al formatge i al peix.

Però la veritat és que, igual que les persones, les pirazines, les males pirazines poden redimir-se i, així, la 2-isopropil-3-metoxi  que acabo de posar com exemple de mala pirazina,  contribueix al  gust de  les patates guisades.  ¿No és meravellosa la similitud  amb l’assassí,  que és un criminal en temps de pau però un heroi quan  mata en defensa d’uns interessos que s’ha decidit que són de la  pàtria?

Hi  ha pirazines que són fruit del treball, de !’energia, que igual que passa amb algunes músiques, no s’hi arriba sense esforç i és aquest esforç el que les fa bones, com l’aigua del pou, que treu la seva qualitat del esforç de pujar-la. Són com aquells homes i dones que s’han  fet a sí mateixos, que les seves riqueses, siguin materials o intel.lectuals són fruit de l’esforç.  Els hi devem l’olor del pa cuit en les nostres matinades i l’olor del xai a la brasa en les nostres excursions.

Com les persones, hi ha pirazines que s’ho troben fet. El pebre vermell es troba amb la 2-isobutil-3-metoxi pirazina de la mateixa manera que l’home es va trobar amb el foc; com un regal dels déus.  En   relació amb això,  deixo una pregunta a la gentil consideració dels Srs. Acadèmics:  ¿Hi ha  alguna relació entre el fet de que molts aliments que van trobar-se al Nou Món com la xocolata, la patata i el moresc, siguin rics en pirazines i que les cultures d’aquell continent no haguessin descobert la roda?  Una  altra  similitud  encara:  ¿Qui  negarà que en l’espècie humana es  dóna la utilització perversa d’uns grups per altres, que els fan practicar actes abominables i degradants, com per exemple veure determinats programes de televisió?

Doncs bé: les  pirazines també són objecte  d’utilitzacions  perverses.  Recordem els romans i la seva pràctica de regurgitar per poder perllongar el plaer.  I el mal pot anar molt més lluny. Dostoievski, que queia expressament, una vegada i altra, en el pecat  de  l’orgull, ho feia pel plaer de penedir-se i poder delectar-se amb la confessió. Es molt probable que hagués arribat a una  pràctica semblant prenent com a exemple els costums dels romans.

Es per això que:  Jo (també) acuso!!!

Acuso les campanyes de publicitat d’alguna marca de cafè de servir-se d’aquesta atracció gairebé fatal que les pirazines poder exercir sobre les persones, per induir a la seducció de veïnes indefenses  per italians sense escrúpols i per induïr també a que les noies, davant d’un engany amorós reaccionin fent avions de paper.

Il.lustríssims senyors, la nostra societat passa  per una crisi de valors gravíssima i l’escassedat de les vocacions religioses fa que s’hagin  d’importar religiosos  i religioses. I , en un moment  com aquest, ¿podem permetre que algú, fent cas  omís  de  les convencions de Ginebra  es serveixi d’una arma química tan poderosa  com són les pirazines per atacar els principis universals de la  nostra  cultura? No, ll.lustríssims Senyors  Acadèmics. No i mil vegades, no. El cafè,  amb  les  seves  pirazines,  s’ha de prendre a casa, amb la família o al bar, amb amics de fidelitat segura (certificada i validada  si pot ser) i no ha de servir de vehicle per les  maquinacions lúbriques dels veïns italians o de qualsevol altra nacionalitat, encara que visquin i treballin a Catalunya. l les  penes d’amor de les noies i  dels  nois,  s’han de resoldre  per la via del  convent o del  seminari, ja que la via del  suïcidi és incompatible amb la necessitat imperiosa de seguir sent sis milions.

Les pirazines,  amenaçades

Un altre del arguments en que  puc  basar  la  meva  tesi  és  que,  igual que  algunes cultures  de I’espècie  humana,  com els aborígens  de  Nova  Guinea,  algunes  tribus de I’Amazònia i   les  persones  de bona fe en general  estan  amenaçades d’extinció, també  ho estan alguns tipus de pirazines ..

Abans,  en la meva exposició  he posat de manifest on la simetría  de les pirazines explicava  la bellesa dels monuments  més grans de l’home. Però ara que hem descobert  aquest  efecte de les pirazines sobre  la  evolució de les arts  plástiques,  podem   veure  que  fa  ja  molts  segles  que les pirazines  están amenacades. ¡Ah,  si es pugués  refer el camí que ja  hem  caminat!  ¡Que  clars  ens semblarien  ara els senyals!

Heu  reparat,  ll.lustríssims  Srs.Acadèmics que els escuts de guerra deis pobles primitius,  de formes  circulars, ovalades  o quadrades,  però  sempre  simètriques,  van ser substituïts,  a I’ Edat Mitjana,  per formes  pentagonals,  apuntades  per un extrem? I   a la  llum  de tot el que he exposat  ¿podeu  dubtar  de que tal cosa  no pot ser més que el resultat de la substitució progressiva de pirazines per altres grups com,  per exemple,  els pirrols?   ¿I  no hem estat, un cop  més, sords  i   cecs  als avisos  de les tragèdies  que s’apropaven?

El progrés tecnològic amenaça  les  pirazines  tant  com amenaça,  per exemple,  els indis  misquitos  de  l’Amazones.  Està  demostrat   que,  en coure  els  aliments  en els forns  de  microones,   es  perden  compostos   aromàtlcs  com  la 2-metilpirazina  i   que apareixen  compostos  com  la 2-metilpiridina  o el  4,5-dimetiloxazol,  que  generen aromes  més aviat de verdures en productes  com el pa i els pastissos  (6).

Peró  no  és  tan  sols  el  progrés  tecnològic   el  que  amenaça   les  pirazines  sinó maquinacions  molt més perverses.  Si, com a persones,  ens repugnen  fets com que les  dones  de  l’Índia   o  Pakistan  se  sotmetin  a esterilització,  ¿com  podem  quedar indiferents  veient   pràctiques   igualment  abominables,  com   les  de  bloquejar  de manera   selectiva  els  grups  N-amino  dels  aminoàcids  amb  la  complicitat,   per exemple,  de compostos  com el bencilidè o el salicilidè per obtenir artefactes com la epsilon-N-benciliden-L-lisina   o  la  epsilon-N-saliciliden-L-lisina   que  retarden  la reacció  de Maillard i redueixen  la producció  de pirazines? ¿No ens mou a pietat, Srs.Académics? ¿No és hora ja de rebel·lar-nos contra  tanta iniquitat?

Acabaré,  dones, aquest  discurs demanant al gran William  les  paraules  que a mi em falten: “Jo no sóc cap orador,  com Brutus,  només só un home franc … Només us dic allò que ja sabeu i  us mostro les ferides de les pirazines, ah pobres vaques  mudes i  els demano  que parlin en nom meu. Però si jo fos Brutus i  Brutus fos Antoni, tindríeu  un Antoni que us encendria els ànims: donaria una lengua a les ferides de les pirazines per moure a la  revolta les pedres de Roma” (7)

Conclusions

1.- La conducta  de l’home presenta similituds tan extraordinàries amb la de les pirazines que és difícil negar l’evidència d’un origen comú.

2.- Com que els compostos on les pirazines es troben en quantitats més elevades són les patates,  és indiscutible que aquest origen comú ha de ser la patata.

3.- Les pirazines estén sent objecte d‘usos  èticament objectables que caldría denunciar.

4.- Igual que alguns grups humans,  hi ha pirazines amenaçades d’extinció i calen campanyes urgents per sensibilitzar la societat sobre aquest risc.

5.- Al demanar ser admés com Acadèmic, prego humilment que no jo,  cosa que sería una postura egoísta,  sinó les pirazines en general,  siguin declarades principis alimentaris amenaçats i dotades de les subvencions necessàries per la seva supervivència.

 

Bibliografía

(1)   La Trinca  “Ara ja, la  llibertat:  La patata” Caixa d ‘Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, 1978

(2)  Marcel  Proust  “En  busca  del  tiempo  perdido  Vol.1 :Por  el  camino  de  Swann” págs.60-61  Alianza  Editorial,  Madrid  1982

(3)   Rabindranath Tagore “Obra escogida: El jardinero”  Editorial Aguilar,  1968  (He fet servir la traducció de Zenobia Camprubí, que alguns atribueixen al seu marit, Juan Ramón  Jiménez.  Ni  la  traducció  al català  que  he  pogut  llegir  ni  les  traduccions castellanes més recents poden comparar-se amb aquella)

(4)  Carlos Gardel “Mi  noche triste”  Recital a Buenos Aires, 24/03/1930

(5)  Anònim. Frase trobada en el paper d’embolicar un terrós de sucre, el 1982

(6)  Yeo,H.C.H. ,  Shibamoto,T.  (1991)  “Chemical  comparison  of flavors  in  microwave and   conventionally    heated   foods”   Trends in Food Science & Technology, Dec.1991; 329- 332

(7)  William Shakespeare “Juli César” 3er acte, escena 2ª  Ed.Vicens Vives  1984

 

La pirazina més simple