APLICACIÓN DE LOS SENTIDOS A LA ALIMENTACIÓN: EL OÍDO

Cruixent de parmesà amb ruca i carpaccio. Es menja per l’oida per la cruixència del parmesà.

Sessió XLVI  10 de juny de 2004.

Autor: Triptófano

Ciertamente, en la alimentación aplicamos los cinco sentidos. No incluyo el sentido común como sexto sentido porque generalmente está ausente. ¿Qué función desempeñan vista, gusto, olfato, tacto y oído?. Ante todo y sobre todo entrada del placer como premio y compensación a un acto obligatorio que, sin aquél anzuelo, postergaríamos hasta devenir anoréxicos. Y en segundo lugar, que no secundario, la identificación.

El permiso que concedemos a cualquier alimento antes de ser ingerido pasa por aprobar un examen de reconocimiento de todas sus características organolépticas, cada una en su sitio acostumbrado. Una leche de color verde o una manzana con sabor a queso serían rechazadas de inmediato aunque nos gusten la verdura y el queso. Pero no aceptamos sorpresas insólitas.

A través del oído identificamos la adecuada textura crujiente de las patatas fritas, de las galletas, de las crudités, de la piel curruscante del cochinillo asado…. Sirve también de alerta cuando todos los demás sentidos no han detectado el peligro como, por ejemplo, el crec-crec de la arena en la tortilla playera.

En cuanto al placer, se consigue a través de la íntima satisfacción de saber que somos nosotros los que provocamos los ruidos. Incluso hay quien encuentra placer en sorber la sopa ruidosamente o en masticar ostentosamente con la boca llena. Y también el eructo, como final de un buen ágape, considerado zafio en algunas civilizaciones pero signo obligado de huésped satisfecho y agradecido en otras. Citemos, muy de pasada, otros ruidos ligados a comilonas flatulenciales pero, así como las ventosidades orales son disculpadas e incluso provocadas (el regüeldo post-biberón del rorro), las anales sólo mueven a rechifla si sólo son sonoras o a un aleteo de manos si van acompañadas de notas olfativas.

Pero, antes incluso de llevarnos el alimento a la boca, el oído está atento a estímulos sonoros. Es forzoso citar aquí, en primer lugar, al perrito de Pavlov que iniciaba la salivación al oír la campana a la que se le había condicionado. Son estímulos el toque de cornetín que, en la mili, convoca a fajina; las doce campanadas que marcan la cadenciosa ingestión de las uvas en Año Nuevo y son estimulantes también las voces de “¡a comeeeeer!” o el “¡come y calla!“. Mayores dificultades se encuentran ante el bebé inapetente a pesar de “aquí viene uuuuun avioooon…. una para papaaa…. una para ma….¡pestes de crío, ya me ha vuelto a escupir la papilla!”

Jugando (“te como el alfil“) y cantando (“al corro de la patata… comeremos ensalada“…. “no me mates con tomates, mátame con bacalao“) rememoramos continuamente el acto de comer. En cada aniversario un coral “cumpleAños feliiiiz” acompaña al pastel, cada año más maculado con goterones de cera.

El silbido de la cafetera o el samovar, el estampido del cava descorchado. El tintineo de copas y cubiertos al poner la mesa y tantos otros sones y ruidos relacionados con la comida nos proporcionan una sensación placentera que, indudablemente, ayuda a una buena digestión. Quizás por esto los sordos sufren frecuentemente de inapetencia.

Aún sin ver los alimentos, a través del oído tomamos decisiones sobre ellos. Antaño, los vendedores ambulantes ofertaban el producto a voz en grito: “lecheeeero“… “a la rica mieeeeel“. En el mercado, aún hoy, somos traídos a distancia por los “¡mira guapa qué merluza tengo!“…. “¡sardíííína freeeesca!“. Es curioso que sólo las pescateras lancen voces; ni las carniceras ni las verduleras ni las legumbreras vocean mensajes acerca de sus mercancías.

Y citemos, finalmente, la letanía que nos recitan a pie de mesa en los restaurantes sin pretensiones: “Tengocallosalbóndigascostillasasadasrabodetoromerluzaalavasca…” y que finaliza con un estentóreo “¡Oído, cocina!” como coda final a nuestra elección.

Alimentació saludable amb aliments de diferent cruixència

COM S’ALIMENTEN LES MUSES, I COM ELLES ENS INSPIREN LES ARTS

Dança de les Muses a l’Hélikon (Bertel Thorvaldsen, 1816) Alte Nationalgalerie, Berlín

 

Sessió 16 de juliol de 2011.   Autor: Àcid EicosaPentaeonic

Quan el nostre admirat, dimitit i com sempre reautoescollit president va proposar el tema de correlacionar l’art amb l’alimentació, el primer pensament va ser que no hi hauria art sense muses. La curiositat em portà a buscar què devien menjar, perquè sense elles que ens inspiressin, viuríem en un món que, mancat d’art, seria com un^–desert,…. amb títol d’entrada però buit per dins.

Per tant, primer cal identificar aquestes muses, i després descobrir què és el que mengen, per correlacionar-ho i definir quina és la seva influencia sobre les arts.

Per el que fa a les muses, hi ha una multiplicitat de llegendes que difereixen tant en identificar qui en són els seus progenitors, com en el nombre. Pel que fa als progenitors, la que té més coherència és la teoria que ens explica Pausanias, segons el qual, hi havia dues generacions de muses: unes filles de Urà i Gea, i les altres de Zeus, rei dels olímpics, i Mnemósine, deessa de la memòria. Respecte a quines eren filles de cada parella, és difícil identificar-les, i pel que fa a quantes eren, el nombre més freqüent es que n’eren 9, anomenades canòniques. Per evitar prioritzar-les les mostrarem en ordre alfabètic:

1. Calíope, la de la veu maca, de l’eloqüència, bellesa i la poesia èpica, incloses la cançó narrativa, representada amb una corona de llorer,
2. Clío, la que ofereix glòria, de la història, representada també amb una corona de llorer, un llibre de Tucídides i una trompeta
3. Erato, de la poesia lírica amorosa, representada amb una lira.
4. Euterpe, la molt plaent, de la música, representada tocant la flauta i amb una garlanda de flors.
5. Melpómene, la melodiosa, representada portant una corona d’or, una daga i un ceptre. És la musa de la tragèdia.
6. Polimnia, la dels himnes, portant un ceptre com a demostració del seu domini de l’eloqüència. També és musa de la memòria i l’art mímic. És per tant, la inspiradora i protectora dels actors, dels cant sagrats i la poesia sacra.
7. Talia, la festiva, musa de la comèdia, la poesia bucòlica i protectora del teatre. Porta un bàcul, mascara de pastor i una corona de flors salvatges.
8. Terpsicore, la que delecta amb la dansa i la poesia coral. Representada amb peus lleugers i fent un compàs aeri.
9. Urània, la celestial, musa de la filosofia, l’astronomia, la didàctica i las ciències Representada amb instruments matemàtics.

Com a resum es veu que les muses se centren en la poesia (en totes les seves vessants), la música (des dels cants sagrats fins al teatre), la dansa, història, tragèdia, ciències exactes í l’astronomia.

I a partir d’ara seguint les investigacions com ho faria en Kostas Jaritos, inspector creat per Petros Màrkaris, podem arribar a relacionar les menges que han sobreviscut fins avui amb els dons que afavorien cada una de les muses, i a partir d’aquí treure conclusions.

Començant amb els primers plats trobem:

• Dolmadakia o Dolmades, que són unes fulles de parra farcides amb arròs i verdures a la llimona.
• Spanakopita, pasta de full farcida d’espinacs, porro i feta.
• Tirópita, pasta de full farcida de feta i espècies.
• Saganaki, formatge feta fregit i arrebossat amb ametlles.

Pel que fa al tall, les alternatives són:

• Mousaka, que és el conegut pastís d’albergínies al forn amb carn picada al brandy i al vinagre balsàmic amb herbes, beixamel i formatge ratllat.
• Soutsoukakia, albergínia amb vedella al vi, salsa de tomàquet i vi.
• Carn cuita en un forn vertical que es serveix en un pa de pita o sandwich.

Tot regat amb un bon vi de retsina; les postres seran una karidópita, que es un bescuit de canyella amb nous. Com licors podem trobar l’Ouzo o la Metaxa.

Valorant el que sabem fins ara, quins aliments trobem a faltar? ous, pasta, peix i llegums.

Recordem-ho!

Analitzem ara les arts.

Comencem pel fet de què, com ja sabeu, es classifiquen com majors i menors segons els sentits utilitzats per apreciar-les.

Són majors les que es poden gaudir amb la vista i mentre que les menors són plaents per al gust, l’olfacte i el tacte, és a dir, la gastronomia, la perfumeria i la caríciaria, un nom que no és excessivament popular, tot i que per nosaltres hauria d’ocupar el primer lloc dins de les arts menors ja que, vulguem o no, el tacte sempre està actiu i envia senyals del que ens envolta de forma més immediata.

Però centrem-nos en les arts majors, que són l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la música, la declamació i la dansa. La poesia queda inclosa dins del concepte de la declamació, mentre que la música abarca també el teatre. Com veiem, les arts clàssiques eren 6, fins que va arribar el cinema que per això va agafar el malnom, mot o àlies de setè art (NOTA DEL TRANSCRIPTOR: hauria de ser setena art?)

Quines d’aquestes són llavors les oblidades per les muses? l’arquitectura, l’escultura, la pintura. La deducció ens portaria per tant a relacionar aquestes arts-majors amb aquells aliments no consumits, és a dir, ous, pasta, peix i llegums.

És possible fer doncs aquestes parelles aliment-art?

*********************

En aquest punt, proposem que si els doctes acadèmics així ho recomanen, es continuï la investigació fins poder dotar cada art major, i posteriorment les menors, amb els aliments que potenciïn el seu desenvolupament. Gràcies per la seva atenció i estem oberts a les aportacions que els il•lustríssims acadèmics tinguin a bé fer.

La musa més vinculada a l’alimentació

DIMISIÓN IMPOSIBLE

 

La Bàrbara Celarent, figura mítica inventada per la Universitat de Chicago. Usen el seu nom quan els va bé per representar algun aspecte de les ciències socials.

Sessió XXVII   20 de gener de 1998.  Autor: President Triptòfan

                                   NOTA PRELIMINAR, TRETA DE LA                                      VIQUIPÈDIA, PER A ACADÈMICS JOVES O MANCATS DE MEMÒRIA:

El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s’obté una conclusió mitjançant dues premisses: premissa major, que inclou el seu predicat (P), i premissa menor, que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables o bé que una sigui veritable i l’altra falsa (mai no poden ser falses totes dues), però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, i també és impossible extreure una conclusió veritable de dues conclusions falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d’ambdues, ja que sense ell no se’n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d’aparèixer mai.

Segons el criteri de quantitat i qualitat, la classificació dels judicis és la següent:

CLASSE	DENOMINACIÓ	ESQUEMA	EXPRESSIÓ-EXEMPLE	Extensió dels termes
A	Universal Imperatiu	Tot S és P	Tots els homes són mortals	S: Universal P: Particular
E	Universal Negatiu	Cap S és P[6]	Cap home és mortal	S: Universal P: Universal
I	Particular afirmatiu	Algun S és P	Algun home és mortal	S: Particular P: Particular
O	Particular Negatiu	Algun S és no-P[7]	Algun home és no-mortal[8]	S: Particular P: Universal

En els sil·logismes s’hi identifiquen les quatre figures (en negreta el terme mitjà):

1. Primera figura: En la premissa major el terme mitjà va davant del predicat, i en la menor, va darrere del subjecte. Exemple: Tots els noruecs són europeus (Premissa major). Tots els ciutadans d’Oslo són noruecs (Premissa menor). Tots els ciutadans d’Oslo són europeus (Conclusió).
2. Segona figura: En les dues premisses el terme mitjà sempre va darrere Exemple: Tots els ciutadans d’Oslo són noruecs (Premissa major). No tots els europeus són noruecs (Premissa menor). No tots els europeus són ciutadans d’Oslo (Conclusió).
3. Tercera figura: En les dues premisses el terme mitjà sempre va davant Exemple: Els noruecs són europeus (Premissa major). Són noruecs tots els ciutadans d’Oslo (Premissa menor). Tots els ciutadans d’Oslo són europeus (conclusió).
4. Quarta figura: En la premissa major el terme mitjà va darrere del predicat, i en la menor, va davant del subjecte. Exemple: Tots els ciutadans d’Oslo són noruecs (Premissa major). Tots els noruecs són europeus (premissa menor) Tots els ciutadans d’Oslo són europeus (Conclusió).

*******************************

Demostración LÓGICA, a través de todos los silogismos conocidos, de la ABSOLUTA IMPOSIBILIDAD de dimisión del Presidente de APA

(l^a FIGURA)

BARBARA (paraula mnemotècnica llatina per recordar un sil·logisme A A A, i així amb la resta)

Si todos los Académicos son eternos

y todos los Presidentes de APA son Académicos

entonces, todos los Presidentes de APA son eternos.

CELARENT

Si ningún Presidente de APA es una chispa

y todas las chispas son fugaces

entonces, ningún Presidente de APA es fugaz.

DARII

Si todos los Presidentes de APA son permanentes

y algunos Académicos son Presidentes

entonces, algunos Académicos son permanentes.

FERIO

Si ningún Presidente de APA es un botarate

y algún Académico es Presidente de APA

entonces, algunos Académicos son un botarate.

 

(2a FIGURA)

CESARE

Si ningún Académico debe dimitir

y todos los Presidentes de APA actuales son Académicos

entonces, ningún Presidente de APA actual debe dimitir.

CAMESTRES

Si todos los Presidentes de APA deberían ser perdurables

y ningún mameluco ni talibán son Presidentes de APA

entonces, ningún mameluco ni talibán debería ser perdurable.

FESTINO

Si ningún Presidente de APA es dimisible (ver prueba)

y algún Académico, Ilamado Triptófano, es Presidente de APA

entonces, algún Académico Ilamado Triptófano, no es dimisible.

(Prueba de no-dimisibilidad):

Presidente no es palabra dimisible por 2 (Presi-dente) como cienpiés, pasatiempo, pintamonas, matarratas, plenipotenciario, telaraña, laxante (que produce té laxante), etc.

No es dimisible por 3 (Pre–si-dente o Presi-den-te) pues la dimisión no es exacta. Es dimisible por 4 (Pre-si-den-te) pero el resultado es un galimatías sinsentido.

BAROCO

Si todos los borrachos dan pena

y algunos Académicos no dan pena

entonces, algunos Académicos no son borrachos.

 

(3a FIGURA)

DATISI 

Si todos los Presidentes de APA son pluscuamperfectos

y algunos Académicos son extraordinarios

entonces, algunos Presidentes de APA son extraordinariamente pluscuamperfectos.

FERISON 

Si ningún Presidente de APA es reprobable

y algún Académico se (lama Triptófano

entonces, ningún Triptófano es reprobable.

DISAMIS

Si algunos Académicos son inteligentes

y todos los Académicos están aquí

entonces, algunos de los que están aquí son inteligentes.

BOCARDO

Si algunos Académicos no son del Barça

y todos los del Barça son culés

entonces, algunos culés no son ni Académicos ni del Barça.

 

(4a FIGURA)

CALEMES

Si todos los Académicos son sorprendentes

y ninguna cosa sorprendente es vulgar

entonces, ninguna cosa vulgar es Académico.

FRESISON

Si ningún Presidente de APA piensa dimitir

y algunos de los que piensan dimitir son imbéciles

entonces, ningún imbécil es Presidente de APA.

DIMATIS

Si algunos Académicos son generosos

y todos los generosos pagan la cena

entonces, algunos Académicos pagan la cena.

DARAPTI 

Si todos los Principales Alimentarios son Académicos

y todos los Principales Alimentarios son perennes

entonces, algunos seres perennes son Académicos.

FELAPTON 

Si ningún Presidente de APA es una bombona de butano vacía

y todas las bombonas de butano vacías son inútiles

entonces, ninguna cosa inútil es Presidente de APA.

BAMALIP

Si todos los Académicos son presidenciables

y todos los presidenciables son Académicos

entonces, algunos Académicos son Académicos.

FESAPO

Si ningún Académico puede pedir, ni en broma, la dimisión del Presidente

y todos los que, ni en broma, piden la dimisión del Presidente son sublimes

entonces, algunos seres sublimes (en realidad, muy pocos) no son Académicos.

Mural “L’escola d’Atenes” amb Plató i Aristòtil al centre. Plató, amb la cara de Leonardo da Vinci, assenyala el cel i el món de les idees. Aristòtil senyala el terra, el món de la realitat. Pintat per Rafael Sanzio. Palau del Vaticà, Roma.

MENJAREM PETROLI?

Concili APA, 12 de gener de 2017.    Autor: Glucosa

És ben conegut que entre les principals motivacions al vegetarianisme hi ha el benestar animal. a més d’ajudar a no contribuir al canvi climàtic (ventositats del vacum, menys consum d’aigua i energia) i els aspectes nutricionals, com la reducció de greixos saturats,  o de l’àcid úric a la sang

Està comprovat que la motivació pel benestar animal és proporcional a la mida de l’animal. Les balenes, els grans mamífers i els primats són al punt més alt de l’escala d’apreci. Vacum, després. Recordem l’anunci de la llet Ato Nature on sortien la Rita i la Ramona, vaques felices que anaven a  la pedicura, les feien massatge i tenien un jaç amb vistes a la muntanya.  Porcs, xais  i gallines són també força apreciats. Per cert que es deu donar un xoc de valors a la ment dels qui defensen la multiculturalitat i el benestar animal, quan ha de decidir  entre aquest darrer i el respecte a la tradició halal, en que es degolla l’animal sense atordir-lo.

Més avall de l’escala de respecte a l’animal hi ha conills, hamsters i rates. Els peixos i amfibis, de sang freda, no estan gaire alts a l’escala, i menys encara els artròpodes i els mol·luscs, tot i que molta gent no pot amagar una esgarrifança quan agafen un llamàntol viu i el submergeixen bruscament en aigua bullent, o quan algú es menja una ostra viva.

I no diguem mosques, mosquits i insectes diversos, cucs… però una vegada algú em va recriminar amb grans insults que havia vaig trepitjar conscientment una processionària del pi: “si la natura l’ha posat aquí, qui som nosaltres per no respectar-ho?”, em va dir..

Un cop siguem tots vegetarians, el pas següent serà evitar que els animals treballin per a nosaltres. Ja s’ha fet molt de camí: com a font d’energia s’han eliminat aquí els tranvies de sang, i anirem eliminant els cavalls perxerons de tir i els d’equitació. Mantindrem només els rickshaws on és una persona qui estira o qui pedala. També prescindirem d’ous, de llet, i de mel, tots producte d’animals esclavitzats. Òbviament ja hem prohibit els circs amb animals. Finalment, treurem els dofins, orques i foques,  i també els animals exòtics fora del seu hàbitat.

Dels organismes més petits, com que no es veuen, no sentim tant el seu sofriment. No hi ha , que jo sàpiga defensors del benestar d’aquests organismes: ens mengem de viu en viu certs cucs dels formatges, i els microorganismes.

Els microorganismes treballen per a nosaltres produint iogurt, kefir, mató, formatge, vi, vinagre, kombucha, choucroute o sauerkraut,  Els microorganismes estan en contacte amb l’aliment que han produit, van amb ell, i ens els acabem menjant vius. Si els pasteuritzem, ens en mengem els cadàvers.. Produeixen enzims (proteïnes) que fan les transformacions microbiològiques. No ens els hem de menjar, són o han estat éssers vius.

Hi ha una forma més subtil d’explotació:  les tècniques bioquímiques d’extracció d’enzims  sense afegir-hi els microorganismes: són les tècniques d’enzimologia industrial (que no extreuen només enzims dels microorganismes, sinó de peces anatòmiques com estómacs, pàncrees d’animals, o fruits de plantes).  Un exemple que m’ha caigut a les mans aquests dies: la palatinosa. És una marca registrada de l’isomaltulosa, una diosa C12H22O11 similar al sucre, dos cicles, un de fructosa i l’altre de glucopiranosa.  Però en lloc d’enllaç 1-2  és un enllaç 1-6.  Com el sucre té 4 kcal/g, és soluble, i blanc,. No genera càries,  es degrada més lentament i per tant l’índex glucèmic és més baix que la sacarosa. Una mica menys dolç.  Com es fa?: transformació enzimàtica de la sacarosa amb enzims despresos de cèl·lules immobilitzades. Éssers vius treballant per a nosaltres: no ho volem,.

Tot i això, per ara els microorganismes no han entrat a ser respectats pel benestar animal. El periodista, escriptor i pensador Joan Fuster s’enfotia de ls extrems d’aquesta ideologia: “El bacilo de la polio, esta criaturita de Dios“.

Ha quedat clar que el carnivorisme té mala peça al teler, i que ja podem anar-nos preparant. Haurem de passar al ovolactovegetarianisme, i després al veganisme.

Però també aquesta opció està cridada a acabar-se.  Prepareu-vos perquè han començat a trobar sistemes sensorials a les plantes (un sistema de comunicació similar a una primitiva visió…) Aviat anirem a abraçar-nos als arbres, com és habitual entre els new age, els treehuggers. Però no els podrem tallar, i també estarà mal vist explotar-los aprofitant-nos dels seus fruits i, pitjor, de la seva fusta. El veganisme també s’haurà de superar.

Només quedarà una opció: el mineralisme. Mentres tinguem un organisme orgànic, ens haurem d’alimentar de sucres, greixos i proteïnes, a més d’aigua, fibra, minerals i vitamines.  Per sort, tot són molècules no vives, i per tant sintetitzables mitjançant reaccions. Fins ara han estat reaccions bioquímiques, usant com a intermediaris animals i plantes. Haurem de desenvolupar reaccions químiques per tal d’aprofitar les fonts de carboni  minerals. Les ànimes menys fines pensaran que els fòssils com carbó, petroli o gas natural poden ser fonts de carboni  adequades, i de fet ja hi ha línies de producció de principis immediats a partir de fraccions de petroli,via microorganismes o sense.  Però ai, aquests tres tipus de minerals fòssils són derivats d’organismes abans vius de l’era secundària, i els més puritans diran que tampoc són prou vàlids. Només ens quedarà  el carboni de la roca calcària en forma de carbonats diversos. Però ai, que deriven en bona part de les closques d’animals aquàtics gasteròpodes o bivalvs, també vius, i no en podem tampoc fer ús.

Què ens quedarà? Només algunes formes de carboni inorgànic provinent dels meteorits, avui per avui insuficients.  Per viure aquesta vida, més val plegar. I sí, el canibalisme serà  la única opció. per tirar endavant un centenar d’anys, abans de l’extinció total, que és el final que ens espera  si no podem menjar res per raons ètiques. La pel·lícula Soylent Green ja ho vaticinava. La ingesta humana requerida és de 2000 kcal/dia i un humà de 70 kg (un 70% d’aigua) conté uns 20 kg d’aliment, unes 100000 kcal.  Per tant, cada humà adult ens duraria 50 dies. Uns càlculs inicials previs mostren que amb aquesta única opció, en uns 50 anys la població es redueix a la desena part i en 100 anys desapareix quasi del tot. I la mare natura quedarà novament protegida.

Sort que no ho veurem…

 

Soylent Green (que aquí es va dir “Cuando el destino nos alcance”), que preveia pel 2022 que aprofitariem cadàvers en forma de galetes.

NUEVAS TECNOLOGÍAS, LIMPIAS Y BARATAS (Part 2 i última)

 XXXVI Sessió, 17 de gener de 2001. Autor: Triptófano

(Final)

Grabado 10

Detección de radicales libres

Sabida es la creciente preocupación del consumidor por la presencia de los temidos radicales libres en sus alimentos grasos. En el GRABADO 10 exponemos un simple artilugio que, en el propio hogar y sin necesidad de costosos análisis (que, en todo caso, demoran la decisión de consumir o no el alimento), nos permite detectarlos.

En una cápsula de Petri de buen tamaño o, en su defecto, en la paellera doméstica, se vierte el aceite o grasa fundida a examinar. Una simple plomada nos sirve de referencia. La técnica se basa en la Ley de Lead: “Las cuerdas de dos plomadas se mantendrán siempre perfectamente paralelas, independientemente de sus longitudes y de la distancia que las separe”.

Bastará, pues, ir pasando otra plomada (pero, atención!, substituyendo el peso de plomo por otro de hierro) por la superficie de la grasa. EI micromagnetismo propio de todos los radicales libres provocará una desviación en la plomada de hierro con lo que el paralelismo entre los cordeles se verá afectado de forma clara y a ojo desnudo. Con un poco de práctica se puede llegar incluso a una satisfactoria cuantificación.

Grabado 11

Lectura del genoma

Durante toda la historia, el hombre ha estado luciendo muy variados fenotipos sin sospechar la existencia de un genoma interno que le marcaba estas expresiones externas. Gracias a Mendel y a pesar de que sus experiencias nos han dejado, ya para siempre, los guisantes arrugados, empezamos a interesarnos por la identificación de los genes.

Las primitivas observaciones (GRABADO 11) exigían lentas y pacientes esperas, no exentas de peligros. Obsérvese cómo, uno de los científicos, empuña un matamoscas en precaución del ataque de un gen recesivo ya que los genes recesivos son particularmente renuentes a ser observados y reaccionan agresivamente. Más adelante ya pudieron aislarse los genes de forma individual pero, el gran número de ellos y lo rudimentarios del trasluzógrafo (GRABADO 12) utilizado para su estudio

Grabado 12

particular, anunciaba un trabajo de muchísimos años antes de poder conseguir la lectura completa. Recientemente se nos ha anunciado a bombo y platillo que el genoma humano ha sido desvelado pero que falta aún mucho para conseguir una lectura correcta. El aparato que presento a continuación (GRABADO 13) puede facilitar grandemente esta labor.

Se trata de un simple proyector adaptado a una batidora. En dicha batidora se introduce la muestra orgánica y se la somete a una vigorosa trituración a fin de liberar los genes de los correspondientes cromosomas. EI ADN residual se colecta cuidadosamente en la parte inferior del aparato para una nueva extracción, si fuere precisa, mientras que el batiburrillo de genes pasa por un filtro sintáctico que los ordena adecuadamente, permitiendo así la lectura de su mensaje que un equipo de traductores oficiales irá trasladando a los diversos idiomas humanos.

Grabado 13

Y puesto que el asombro continuado produce fatiga por estupefacción y no quiero que los ilustradísimos Académicos tengan que ser reanimados de un estado catatónico, terminaré mi exposición con el

Aislador de priones

Este método, aplicable a cualquier semoviente vacuno, se inicia con la identificación del animal sospechoso de ser declarado priónico.

Un trabajo de campo, a cargo de veterinarios (que en el GRABADO 14 son dos, uno adscrito al Ministerio de Sanidad y el otro a Agricultura) selecciona aquellos animales cuyo comportamiento sea anómalo (ladran en vez de mugir, dan volteretas o rechazan la hierba y la emprenden a mordiscos contra el pastor).

Grabado 14

El GRABADO 15 detalla el kit de aislamiento de priones, basado en que el prión es una proteína que no se comporta como tal. Bastará eliminar todo el resto del material orgánico de la vaca para que quede, como residuo, el prión puro.

La tarima (T) sobre la que dispondremos al animal tiene un muelle (Mu) que, con el peso de aquél, cimbrea unos esquilones (Es). Ello tranquilizará a la vaca y así no dañará el delicado instrumental con coces o movimientos bruscos. Inmediatamente, se la electrocuta (E) y, mediante los diversos reactivos habituales (R) se van disolviendo los materiales grasos y óseos. La parte proteica se defeca (aprovechando para eliminar también las defecaciones de la vaca si se hubieren producido), se filtra (f), se centrifuga (c), se destila (d) y, finalmente, se separan con un imán (i) las partículas de hierro que, procedentes de la hemoglobina sanguínea, pudieran quedar en el residuo. Éste es el prión puro que se guardará bajo llave (II). Los prismáticos (pr) sirven para observar-el prión aislado, siempre a cautelosa distancia. Finalmente se redacta el dictamen “Esta vaca no era apta para el consumo humano“. Si, tras el proceso de aislamiento, no quedara residuo apreciable, el dictamen a redactar será “Esta vaca sí era apta para el consumo humano“.

Muchas gracias por su atención y no pongan ahora contención a sus aplausos.

***************************

La Sesión terminó con la declaración del Presidente, enternecido por las muestras de fervor y adhesión incondicional, proclamando el INDULTO y PLENA AMNISTÍA para todos los Cadémicos, Adémicos y Démicos presentes (que eran muchos), reinstaurándoles a los plenos derechos de Académicos.

Grabado 15