QUÍMICA Y NUEVA COCINA. Part 1.

5 de juny de 2008. Autor: Triptòfan

(Nota del transcriptor. No estic segur que aquest text correspongui a una sessió d’APA. En tot cas, Triptòfan me’l va passar sense comentaris)

Louis_Camille_Maillard
Louis-Camille Maillard (1878-1936)

La Cocina ha evolucionado y sigue evolucionando; la Química no.

De todos los elementos de la Tabla Periódica, unos, muy pocos (carbono, oxígeno, hidrógeno, nitrógeno, azufre), se agruparon para formar moléculas que, a su vez, dieron lugar a una inmensa cantidad de combinaciones, entre ellas los alimentos.

Es sorprendente que se hable de Nuevos Alimentos cuando todos ellos, tengan la apariencia que tengan, están formados básicamente por 4 glúcidos simples, unos 15 aminoácidos y otros 15 ácidos grasos que, con la glicerina siempre, conforman todos los aceites y grasas conocidos. Y, en la digestión, los alimentos vuelven a desmontarse en 4 glúcidos, 15 aminoácidos, etc, para que, a través de complicadísimas reacciones químicas y bioquímicas configuren nuestros cuerpos y nos aporten la energía necesaria.

Serán nuevos cuando seamos capaces de digerir la paja o la arena. Recordemos que Química es la transformación de una sustancia en otra diferente, por lo que nuestro cuerpo actúa de reactor químico. Las reacciones químicas no han cambiado desde el principio. Cada vez que se encuentran dos moléculas con capacidad de reaccionar lo hacen siguiendo leyes inmutables. No es sencillo, pues la reacción depende de muchos factores: concentraciones relativas, presencia o no de agua o de catalizadores, pH y, sobre todo, temperatura. Es relativamente fácil seguir una reacción entre dos moléculas en un tubo de ensayo, pero los alimentos están compuestos de miles de moléculas que reaccionan simultáneamente, afectando muchas veces a las reacciones vecinas.

Las leyes a que me refería son, básicamente, los Principios de la Termodinámica y, aunque el Primer Principio ya ha cambiado (decía que ‘la energía ni se crea ni se destruye’… pero resulta que se encarece…), el que afirma que ‘todo sistema (el producto alimenticio es un sistema) tiende a situarse en el estado de energía libre más bajo posible’, sigue inmutable.

Resulta, pues, tremendamente complicado averiguar qué está pasando, químicamente, cuando se fríe un huevo o se cuece un pan. Cambios de textura, aparición de colores o aromas, resultado de reacciones químicas, nos ponen las cosas difíciles por lo que, muchas veces, hemos de recurrir a las hipótesis para buscar una explicación.

Se está avanzando, ciertamente, pero con muchas dificultades. Unas de las reacciones habituales en los alimentos son los llamados pardeamientos, enzimáticos (ejemplo: el ennegrecimiento de la manzana cortada en contacto con el aire) o no enzimáticos (la reacción de Maillard entre un aminoácido y un glúcido simple). Tenemos ya explicación química de estas reacciones, pero ocupan páginas y páginas de fórmulas enrevesadas y, al final, cuando tras la ‘degradación de Strecker’ y la ‘reordenación de Amadori’ aparecen las melaninas y melanoidinas, decimos que ya no tenemos tiempo o papel para dibujar sus estructuras.

Volvamos a la Cocina. Los aditivos se han calificado siempre como química cuando se relacionan con los alimentos. Son química pero no más química que las proteínas, los carbohidratos o los lípidos. Pero los que causan recelo son sus nombres (carboximetilcelulosa, polirricinoleato de poliglicerol…) de los que se desconoce identidad, propiedades, seguridad y beneficios y sí, en cambio, sus pretendidos peligros, señalados con tanta desfachatez como ignorancia por los anti-aditivos.

Un aditivo alimentario se define como ‘sustancia sin valor nutritivo que se añade intencionadamente a los alimentos para conseguir algún fin positivo’ (conservar, evitar oxidaciones, estabilizar, mejorar aspecto…). Esta definición engloba exactamente a la sal, al vinagre, al laurel, al perejil, a todas las especias… sustancias sin valor nutritivo, pero que el ser humano ha utilizado tranquilamente desde siempre.

(Nota adicional: Si todas estas sustancias hubieran tenido que pasar el examen toxicológico que han debido sufrir los aditivos, con seguridad hubieran sido prohibidas algunas, entre ellas prácticamente todas las especias).

Siempre se han utilizado aditivos, aunque no se les diera este nombre: jugos de flores para mejor atractivo, mucha sal para conservar… los nitratos y nitritos, tan denostados, nos han llegado desde el Egipto de los Faraones, y los sulfitos que se incorporan a todos los vinos, incluido el de misa, desde la Roma de los Césares. Pero es la industria la que los precisa. En casa no se necesita ningún aditivo porque la preparación y consumo del alimento son inmediatos. Aún así, se sigue utilizando el bicarbonato para acelerar la cocción de las legumbres, es habitual la ‘levadura química’ o ‘polvos de hornear’ y gran cantidad de paellas domésticas se colorean con el E-102 tartrazina.

La Industria necesita que los alimentos que prepara lleguen al consumidor, después de un tiempo que puede ser prolongado, en las condiciones sanitarias y nutricionales exigibles y con el aspecto y apariencia que los haga identificables y, por tanto, aceptables.

Se iban conociendo trucos puramente por experiencia, sin saber nada de su substrato químico: el bicarbonato ya citado; el que las verduras, cocidas en recipientes de cobre, adquieren un verde más brillante; el que el vinagre conviene echarlo en la ensalada en el último momento pues, si no, decolora la lechuga; la eterna discusión inglesa de si es mejor echar el té sobre la leche o viceversa para disminuir el amargor… Y, por supuesto, no supimos, hasta que Pasteur inventó los microbios, quiénes eran los responsables de las intoxicaciones serias que siguen dándose a través de alimentos mal preparados higiénicamente o no protegidos con un conservante de una posible contaminación posterior.

(seguirà la part 2 i última)

colorants alimentaris

Tartrazina: E102. Azul brillante: E133.  Rojo allura: E129.   Amarillo ocaso: E110

LA CULMINACIÓ DE L’ERA DELS “DES-“: L’AIGUA DESHIDRATADA

 

XL Sessió   2-7-2002. Tema general: L’aigua.  Autor: Pirazina

 

Brassens

Georges Brassens (Seta 1921-Sant Geli dau Fesc 1981)

Horrorós va ser l’infern

que els déus van donar a Tàntal    

al no permetre que l’aigua  

li mullés la gargamella.  

Però ben segur, companys,

que si s’hagués fet amb vi

pitjor hagués estat la fi

(Adaptat lliurement de Georges Brassens)

Il·lustríssim, Honorabilíssim i Reverendíssim Cavaller President: No Senyor President sinó Cavaller President. Perquè quan la resta dels mortals han baixat, no només de l’estadi de Dames i Cavallers, sinó també del de Senyores i Senyors i només els queda l’esperança de que sàpiguen aturar-se en l’estadi de mascles i femelles, tu, timoner inimitable de la nostra conya, tant si és de mar com de riu, et mantens com l’únic veritable Cavaller.

Honorables Acadèmics i Acadèmiques. Soferts Catecúmens:

Em plau presentar, en aquesta 40ª Sessió, una primícia. Es tracta d’anunciar la propera culminació d’anys i anys de recerca, lluitant contra la incomprensió dels estaments oficials, insensibles fins i tot a la meva condició de membre d’aquesta Respectada Institució.

Es tracta de comunicar-vos el descobriment del procés d’obtenció de l’aigua deshidratada, per part meva i del meu equip de col·laboradors. (Ells han fet la feina i jo presento aquesta primícia).

El procés, que està detallat en la memòria que acompanya aquesta nota, consisteix en la separació prèvia dels sòlids de l’aigua, per un procés combinat de crio-dessecació seguit, per un cantó, de l’electròlisi del gel i del vapor que n’han resultat, i d’altra banda, de l’envasament dels sòlids i la biomassa pròpia de l’aigua.

El gel i el vapor es sotmeten a un procés d’electròlisi i, després, a una compressió fins 200160 atmosferes. Precisament aquesta compressió ha estat la solució per al punt més difícil de resoldre, ja que les teories acceptades fins ara establien limitacions basades en conceptes com les repulsions entre molècules, el volum molecular i altres.

La inspiració genial la vàrem tenir al veure cóm s’esfondren les conviccions dels pares si hi ha una pressió suficient. La llum es va encendre al veure unes cues de pares amb cares de resignats, desestructurats, fent cua amb els seus fills davant d’un cinema on feien una pel·lícula de les que fa ara la Disney. Es així com vàrem treure la conclusió de que, si la pressió és suficient, tot s’enfonsa, fins i tot les molècules més estudiades.

Avantatges:

  • Facilitat de transport: Un litre d’aigua es redueix a 10 cc aplicant-li la pressió de 200160 atm esmentada abans. Cal dir que un petit problema a resoldre és la resistència del material a emprar per aconseguir un aspecte atractiu i lleuger, semblant al d’un blister d’aspirines.
  • Versatilitat: Es poden fer servir total mena d’aigües. Per exemple, fredes, calentes, ardents, dures, toves, passades, que mouen molí, que no s’han de beure, que s’han deixat càrter, manses, mortes, vives, “chirris”, etc.
  • Variabilitat: Es pot combinar la part gasosa d’un aigua amb els sòlids i la biomassa d’altres aigües. Els nostres assajos no han posat de manifest incompatibilitats de cap mena.

Petits detalls pendents de resoldre:

  • La resistència del material per l’envàs, esmentada abans.
  • L’escalfament de l’aigua degut a la energia de la reacció. Calen uns 40 kg de gel per refredar un litre de l’aigua formada. S’està treballant per aconseguir que els consumidors acceptin mantenir aquestes quantitats de gel, mitjantçant unes accions comercials com regalar una cubitera amb cada envàs d’aigua deshidratada.

En una altra línia, l’Institut Dreamed Homelts, Co. està dissenyant un model d’acumulador de calor perquè l’energia de la reacció es pugui tornar al supermercat, que l’abonaria i l’empraria per fer anar els aparells de música ambiental.

  • Mesures de seguretat a les cases: Segons els nostres càlculs, caldrien uns murs de 80 cm entre la cuina on es fes la rehidratació i la resta de la casa. S’està treballant amb el BBVB per aconseguir una línia de finançament per tal què les famílies facin les adaptacions que calguin en els pisos i en els fonaments dels edificis. També s’està en converses amb les principals companyies d’assegurances.
  • Un problema, potser més important que els anteriors, és el fet de què, així com el procés de fabricació conserva la viabilitat dels microbis de l’aigua, els microbis s’inactiven en gran part i es perd l’efecte antagònic, cosa que pot ser molt perillosa per als infants. S’està intentant trobar una solució.

ESQUEMA DE l’ENVÀS

  1. Aigua deshidratada 1

CÀLCULS I DEMOSTRACIONS : Equació de Redlich- Kwong:

Aigua deshidratada 2

L’aplicació d’aquesta equació permet deduir que la pressió que cal per reduir 1 L d’aigua deshidratada a un volum de 10 cc és de 100000,696969 atm.

DIAGRAMA DEL PROCÉS

Aigua deshidratada 3

“Allò que fa bell el desert és que hi ha un pou en algun lloc

(Nota del transcriptor: Deu tractar-se d’algun error, però el diagrama del procés és d’una unitat de cràcking catalític en llit fluïditzat per a l’obtenció de gasolines…”)

Font de Maricel

Fonts d’aigua deshidratada del Palau de Maricel, Sitges. A l’esquerra “Aquesta aigua no és bona per beure(r)” A la dreta: “Aquesta sí, però no raja sempre” De fet, no ragen mai.

Aliments i Filosofia: la taquifàgia

Karl Popper 2007

Karl Popper, 2007

Sessió 2014  (17/01/2014)   Autor: Triptòfan

Aquest President que, com és tradicional, presenta la seva dimissió per un breu ratet …. que ja s’ha acabat sense ser acceptada, vol donar ànims als Catecúmens i comença la seva intervenció amb un dels deures que se’ls van proposar.

De la Literatura, un conte curt:

“Aquell senyor, a vegades anava amb boina i a vegades no. Es va cansar.”

La gran majoria dels lectors dirien: vaja niciesa!. Però els Ilms. Acadèmics i, confio, algun Catecúmen meritori, queden atrapats: “Aquell“… no és “un” señor del montón…. Pressuposa que el conec o n’he sentit a parlar….ara no hi caic, qui pot ser….

Al citar expressament “boina” exclou barretina, capell, tricorni, bicorni, chambergo, bombín, canotier, montera, casc, gorro (inclòs el frigi), gorra, teja, capelo, solideu, tiara, jipijapa, capirote, barret de palla, barret de copa, gorra de cop, salacot, sombrero de tres picos.….. Ho simplifica, redueix la possibilitat a basc o mozo de pueblo carpetovetónico.

Basc no, perquè no se la treuen mai i al mozo no li correspon el mot senyor.

Per altra part: ¿A què es deu el quita-y-pon? “a vegades” ¿quantes? ¿cada 2 x 3?… ¿cada 7 x 9?…

Es va cansar“…. ¿de portar boina” ¿de no portar-la, a vegades?…. Si hagués dit “se’n va cansar” ho referiríem clarament a la boina però com que no, hem d’entendre que es va cansar físicament i, en aquest cas, ¿quan la portava o quan no?

Totes aquestes deduccions semblen ximpleries nonsense però tenen encara molt entretinguts als estudiosos de la Lógica Proposicional, si bé Karl Popper ho va donar per tancat (carpetasso) amb el seu falibilisme: “mai s’arribarà a la certesa d’una proposició“, similar al teorema de la incompletud de Gödel: cap definició és perfecta per sí mateixa; prové d’una altra definició i aquésta d’altres anteriors i….

Res acaba, res comença; l’inici de qualsevol activitat (inclús mental) és conseqüència directa d’una altra prèvia. La sortida de qualsevol problema és l’inici d’un altre.

Ja entrem en Filosofia però potser que apliqui el Principi de KISS (Kelly Johnson, enginyer dissenyador, 1960) “Keep it simple, stupid“, “Manté, fes, digues, les coses senzillament, estúpid” per aplicar-la a la Alimentació.

De Filosofia a l’Alimentació ja n’anem ben servits: vegetariana, vegana, macrobiòtica, ying/yang, aiurveda…. Anem més enllà o, millor, més endins:

Constatem que, la necessitat imprescindible de menjar esdevé taquifàgia. Si la taquicàrdia és l’acceleració incontrolada del cor i la taquilàlia és parlar apressadament, barbotejar, la taquifàgia ens impulsa a menjar sense parar, si hi ha possibilitat, és clar. Nutricionalment, n’hi hauria prou amb un àpat al dia, inclús menys (milions ho practiquen, de bon grat o, generalment, a la força) però nosaltres, encara que haguem fet uns bons esmorzar, aperitiu, dinar, berenar, tapejar, sopar i fer el ressopó, encara “piquem” alguna cosa entre hores. ¿Per què? ¿Plaer? Certament però també, potser, per la intuïció subconscient de que menjar ens allunya de la mort.

Som l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir.

El lògic seria menjar quan tenim gana, quan el cos ens avisa que necessita recanvis per pal·liar l’estropía però, com que també ho fem quan no tenim gana i omplim el cos d’elements que no necessita i que, al processar-los obligadament, a contracor i contrafetge, donen lloc a les malalties metabòliques……

I això ho relliguem amb la Filosofia; el nostre cervell necessita coneixements, idees que li permetin raonar adequadament i amb sensatesa. Es va enriquint amb noves aportacions foranies i, sobre tot, amb la “digestió” cerebral, la reflexió, el “rumiar” que permet parir idees pròpies, llavors, que podrà transmetre als altres. És fàcil comptar les llavors contingudes en una poma però és impossible calcular les pomes que sorgiran d’una sola llavor.

Hi ha gent (masses, malauradament) que posen una “barrera”, un “mur” per impedir tot recanvi a la única idea que tenen com a Veritat Absoluta; són els fanàtics o els il·luminats.

És bo posar un “filtre” crític a tota novetat però si hi ha un tsunami constant d’inputs sense posar el filtre crític esdevé un desgavell i ja podem arribar a creure que veiem la llum al final del túnel.

l ara ja podeu interrompre’m: l’aplaudiment és la única interrupció que s’agraeix.

Taquifàgia Trinidad

Escena de “Le llamaban Trinidad”. Terence Hill protagonitza una escena de taquifàgia amb mongetes

In memoriam. Additius

L’acadèmic Alcohol Pelargonílic ha dedicat un dels seus articles habituals del diari Avui a la memòria del nostre President perpetu Triptòfan.

El reprodueixo aquí, convenientment modificat per respectar l’anonimat d’autors, de citats i d’homenatjat.

Tant de bo que no l’haguessis hagut de  dedicar, apreciat Pelargonílic.

Pelargonílic additius