ALIMENTACION MONACAL EN LA EDAD MEDIA. RECEPTES DE ROSEGONS

Migas extremeñas, un típic plat de rosegons i alguna cosa més

Sessió XVI (extraordinària) a Sant Jeroni de la Murtra. Juliol de 1994.

Autor: Triptófano

 Los monasterios constituyeron Ia columna vertebral (cultural, polÍtica y económica) de la Edad Media. Saber cómo se alimentaban los monjes, que comían, por qué y para qué comían, cuándo, cuyo y concuyo, quiénes comían y quiénes ayunaban es el tema de esta investigación conjunta de la Academia.

Por supuesto, existe ya una amplia bibliografía sobre el tema pero este es tan complejo que quedan muchas Iagunas por desecar y sombras por iluminar. Por ejemplo, los investigadores pasan como sobre ascuas por las sopas que preparaba hacia 1450 el monje Basilio Valentin para Ia comunidad benedictina. Basilio Valentin, reputado yatroquimico, experimentaba el efecto de los metales en el cuerpo humano. Un caldo, enriquecido con el metal que hasta entonces se conocia como stibium, resultó particularmente Ietal para los monjes de tal forma que los pocos supervivientes rebautizaron dicho metal con el actual nombre de  antimonio (anti-moine = anti-monje).

********************

Canviem de canal; l’objecte de la meva investigació ha sigut I’anacoreta. Es a dir, el nucli, I’origen de tota associació conventual. L’anacoreta s’aillava en Ia soledat d’aspres muntanyes i feréstegues serralades, sense més aixopluc que una cova. Amb el temps i unes quantes canyes, bastia una capelleta; després, pedra a pedra, erigia una ermita l així assolia la qualificació d’ermità. A partir d’aquí, s’anaven aplegant altres ermltans i, quan estaven molt estrets, anaven eixamplant I’ermita, fins arribar a convertir-Ia en monestirs, mes o menys impressionants, segons l’Orde.

Estudiar, doncs, I’alimentació de I’anacoreta ens situa en el punt de partida de tot altre desenvolupament nutricional d’aquestes comunitats conventuals. Cuitem a dir que aquesta investigació ha estat ben àrdua. EI que a continuació exposaré és fruit de Ia síntesi metodologica de dues vies de recerca:

– investigació bibliogràfica, espigolant en les hagiografies.

Val a dir que les vides de sants no donen massa informació al respecte doncs o bé els anacoretes no arribaven a sants o els biògrafs eludien tot el referent als aliments per raons diverses.

– Treball de camp, dividit en dues àrees:

La paleo-recerca, és a dir, excavar amb una pala els assentaments d’anacoretes i analitzar les restes (ossos, pinyols, closques, raspes, clofolles) del que havien menjat.

La tradició oral, interrogant als anacoretes contemporanis el que mengen i el que recorden dels seus antecessors d’hàbitat.

 Aquíi donem les gràcies molt especialment a Fra Jaumet de Monistrol i a Fray Bendito de las Hurdes per Ia seva col·laboració, de Ia que n’hem eliminat fantasies febrolenques.

Què menjaven els anacoretes? Amb tota seguretat i tret d’una sola excepció (de Ia que ara mateix parlarem) el que podien trobar en el seu entorn, no més enllà de mitja jornada de camí a peu des de la cova i respectant els sembrats, doncs el pagès solia etzibar-los cops de roc i, si bé això augmentava la mortificació buscada, aquesta era involuntària i, per tant, no computable pel seu currículum.

Herbes, arrels, alguna fruita de temporada… Les móres les trobaven massa dolces i poc adients a I’austeritat i per això, quan les tastaven, ho compensaven rebolcant-se en una bardissa punxaguda.

L’excepció de que us parlava era el trosset de pa que, cada dia, els portava en el bec un corb negre. La tradició cita repetidament aquesta visita i precisa que, els diumenges, el pa era substituït per un bocí de formatge.

Així doncs, Ia dieta era exclusivament vegetariana, naturista i macrobiòtica, tret de quan Aconseguien enxampar el corb per enriquir-Ia amb cam de volàtil. Si ho analitzem nutricionalment, les necessitats d’hidrats de carboni quedaven cobertes pel pa; les proteïnes, fonamentalment vegetals, fora d’alguna granota escadussera i de corbs distrets. Els lípids eren el més escàs i això explica l’aparença magra dels anacoretes, prims i eixuts. L’aport de vitamines quedava assegurat per les fruites i, els minerals, pel grapat de terra que tiraven a Ia sopa per fer més mortificació. Per beure, aigua de Ia font, del rierol o de Ia bassa. En resum, doncs, una dieta baixa en sal, sense colesterol i rica en fibra, que explica Ia llarga longevitat de que gaudien.

Tot això, com tota investigació històrica, no té cap més utilitat que Ia d’apaivagar Ia nostra diguem curiositat, per no dir-ne xafarderia. Aquesta informació ha de servir per quelcom més i per això he preparat un receptari de plats, de fàcil preparació, que no els distreguin de Ia continuada oració però que els aportin l’ajut per combatre la inapètencia que tantes vegades ha avortat Ia continuitat professional de I’anacoreta.

************

RECEPTARI

Aquest receptari es basa en el rosegó. El rosegó ve definit per Ia Real Academia de la Lengua Española, sota I’accepció de mendrugo com: pedazo de pan duro y desechado. Aquesta definició no té equivalència significativa en altres Ilengües. En francés és morceau de pain; en alemany, stikbrot; en anglès, broken bread; en italià, pezzo di pane… Totes fan referència a tros de pa però sense definir-ne les característiques organolèptiques de duresa ni les valoratives de menyspreu. Això també explica que els anacoretes foranis siguin escassos i grassonets.

Discutir Ia etimologia de mendrugo (men drug = droga d’homes) ens portaria massa Iluny. Em sembla més adient que rosegó vingui de rosegar, de rossec, de remordiment.

SOPA DE ROSEGONS

Poseu un pot al foc amb aigua i un brot de farigola. Quan comenci a bullir, hi tireu els rosegons i ho deixeu tres parenostres (si ho voleu al dente) o un rosari sencer (si preferiu un puré).

AMANIDA DE ROSEGONS I GARROFETES TENDRES

Ingredients: Un grapadet de rosegons petits; dues o tres garrofetes novelles; una arrel de malví (malvavisco), una altra de cardo borriquero i una altra de sajolida; mig vaset de suc de figuera borda.

Preparació: Deixeu macerar els rosegons en Ia saba d’un dia per I’aItre. Talleu les arrels ben fines, barregeu-les amb els rosegons macerats i emplateu, posant les garrofes en forma de creu. Si la voleu amb un toc àcid, afegiu-hi una picadeta de formigues i, si Ia preferiu como amanida tébia, deixeu-Ia un ratet al sol.

ROSEGONS A LA BRAVA

Sobre una penca de cactus, que també us podreu menjar, disposeu els rosegons sobre un Ilit d’ortigues.

ROSEGONS A LA JARDINERA o TENTACIONS DE SANT ANTONI

Mulleu els rosegons amb rosada matinera i deixeu que s’hi facin fongs. Depenent del lloc, el borrissol del florit serà groc (Aspergillus), verd (Penicillium) o negre (Mucor). Disposeu-los amb gust, combinant els colors i serviu-los sobre un coulis de naps.

TRUITA BLANCA

Amb el guix o blanc d’Espanya que feu servir per endreçar la cova, prepareu una papilla en Ia que batreu ràpidament uns rosegonets sense crosta. Esteneu-ho en un lloc pla i deixeu que prengui.

ROSTIT DE CORB A LA ROSEGONÉ

Desplomeu el corb i reserveu-ne les plomes per escriure. Sense netejar per dintre (doncs tot atipa), emboliqueu-Io amb fulles de Ilorer i ho subjecteu amb atzavara esfilagarsada; atraveseu-Io amb un branquilló i socarrimeu-Io.

A part, es prepara una salseta d’engrunes: xopeu les engrunes fins que Ia textura devingui coriàcia; poseu-ho al foc fins que redueixi i escumeu de tant en tant.

Sobre un tros d’uralita que mantindreu ben calenta, emplateu el corb rostit dintre d’un niu d’herbes Ilombrigueres i amb una gla al bec. Cobriu amb la salseta d’engrunes i, just abans de servir, bufeu-hi per sobre una dent de Ileo.

ROSEGÓ A LA PEDRA AMB MOUSSE

Esclafeu un rosegó entre dues pedres planes. Serviu-Io sobre les mateixes pedres, espolsat de matafaluga i amb dues muntanyetes de mousse que haureu preparat mastegant un rosegó molta estona. (EI pa, ben ensalivat, es transforma en una pasteta dolça per efecte dels enzims de Ia saliva). Abans de menjar-vos-ho, espanteu les mosques.

Rosegons, dolços típics de Borriol, País Valencià

I CONCILI APASIÀ

Cartell de benvinguda del Conclave (la foto original deia PAPAL. Meravelles de Photoshop)

PRIMER CONCLAVE

 12 de gener de 2017.  

Cronista:  Triptófano – Pazsedente

Solemne ab initio.  Pariduri te salutant.

Abans de tot és obligat retre homenatge a Glucosa, GRAN ARXIUTEXTE  APASSIONAT que ens ha portat al Gran Núvol de l’Univers. Els textos que va penjant al Blog viatgen per l’espai a la velocitat de la llum. Aviat arribaran  a Alfa Centauri i seguirán més enllà. Si hi ha alienígens s’adonaran que aquí hi ha SAVIESA i els treurà les ganes de venir a esbotzar i socarrar el que consideren involució: que el mono procedeix de l’homo stultus.

 Que consti ben constat que aquest Concili no és una paròdia ni, menys, una burla de qualsevol religió o creença espiritual. Es tracta de  “netejar” el tema de l’Alimentació de tantes lapes, larves i paràsits que s’hi han anat enganxant, tacant de dubtes i mentides la seva puresa.

Numeració: Les Matemàtiques descriuen un reguitzell de nombres: naturals, perfectes, racionals, irracionals, trascendents, intrascendents, cosins (primos), transfinits……

Em sorprèn que, en tot el Batxillerat, no ens parlèssin de racionals i sí, en canvi, de “quebrados “. Sembla molt més adequat dotar d’un quebrado a un Catecúmen: a un 3/4 ja es veu que li falta molt menys que a un 1/15 per ser acceptat com Acadèmic.

Un altre tipus de Numeració fa esment a Ordinals i Cardinals: és obvi que aquí no hi ha Ordinals ni, menys, Ordinaris i que tots els Acadèmics APA són Cardinals.

Casos especials: Com a Pazsedente m’atorgo el número e (número d’Euler) per les seves propietats particulars: és irracional, no pot ser representat com  a decimal exacte i és trascendent. També atorgo el títol de Nunci del Concili al Rvdssm. Sodi. I el Numerus Aureus serà una Distinció que, per ara, ha ben merescut Glucosa però que, tots els demés Cardinals, en són hereus.

********************

La Sessió va començar amb l’exposició del CODI DEONTOLÒGIC d’APA redactat per Sodi.

I vam encetar la declaración dels DOGMES: ¿Qué s’ha de creure en Alimentació sense cap posible discussió?

L’Aliment és l’ÚNIC que ens permet viure (víveres, que-viures) i per això cal definir-lo com la SANÍSSIMA TRINITAT ja que els necessitem com a sòlid, líquid i gasòs. I el component més important, l’aigua, com que es pot presentar també sòlida, líquida i gasosa, li pertoca la qualificació d’UNA I TRINA: “ni se crea ni se destruye, sólo se transforma y transita”.

Un altre Dogma que sembla incontestable: L’ésser humà és l’únic animal que cuina.

Hi va haver un amplíssim col.loqui sobre els temes proposats (entre ells el descuidat “Nanoaliments i Nanoalimentació”), destacant la dubtosa dogmatització de la ‘virginitat’ d’un oli o l’encarnació’ de la soia.

Es van llegir diversos textos (que ja van incorporant-se al Blog) i el Catecúmen P.C.E. va fer entrega de diversos curiosos llibres sobre curioses teràpies i que van ser arrabassats pels Cardinals més ràpids. ¿Qui els té i quin n’és el títol?

Acabada la veu del Pazsedente es va donar per acabada la Sessió i es va passar al Refectori per declinar el truita-truitae.

Capella Sixtina. Cardinals en uniforme de treball assajant la propera sessió del Concili Apasià.

 

 

NO A L’ÚS DELS ALIMENTS AMB HOSTILITAT!

Els tres gendarmes de la Trinca que intervenien en la Guerra de l’Enciam

XXVII  Sessió  20 de gener de 1998.   Autor: Sodi

Il·lustres Sres. i Srs. Acadèmics de l’APA:

EI punt d’inici del raonament que avui presento a la seva consideració és la

situació de privilegi de l’ésser huma sobre la Natura, per Gràcia de Déu, privilegi lligat

a Ia responsabilitat d’ús intel.ligent i respectuós amb els recursos naturals entre els

que els aliments, hi tenen un lloc especial. Ja a la Biblia es poden trobar nombroses

recomanacions del respecte que cal tenir als aliments.

Els mals usos i abusos dels aliments és quelcom mal vist. Aixi, per exemple, no és

gens recomanable deixar menjar en el plat, menjar fora d’hores, no compartir el pa,

etc. Però hi ha quelcom més greu, que reclama Ia sensibilitat de I’APA en favor dels

aliments, que és la utilització dels aliments com material hostil.

L’estudi d’aquesta situació m’ha portat a identificar dos tipus d’aplicació dels

aliments per manifestar hostilitat: el tipus IMPULSIU, i el tipus INCULTE.

a) IMPULSIU és l’ús d’un aliment per posar de manifest una reclamació amb

violència i amb una reacció instintiva i irreflexiva.

Per exemple, quan els ramaders llencen Ia Ilet al vestlbul del Ministeri, en lloc de

demanar el Ilibre de reclamacions o quan els pagesos llencen les patates a les

carreteres, en Iloc de presentar Ia instància corresponent a la guixeta de

reclamacions.

Aquestos comportaments són resultat de Ia ira, que no és bona consellera sinó que

bloqueja el raonament de les persones que actuen impulsivament, utilitzen allò que

més tenen a mà i que, en els exemples anteriors, són evidentment els excedents

que no aconsegueixen vendre.

Una variant del tipus IMPULSIU és quan el que es Ilença és propietat de l’enemic o

contrincant, com solen fer els francesos amb els camions de fruita o verdura

espanyols. És una variant més maquiavèlica però igualment reprovable.

b)  INCULTE, correspon a una manca de cultura, sobre tot de llenguatge, que porta

a les persones a aplicar imatges senzilles relacionades amb els aliments.

Exemples:

– vaig fer-Ii una botifarra, en lloc de dir un “corte de mangas”.

– organitzar un cacau o una olla de cols, en lloc de dir que es va procedir

amb poc ordre o, fins i tot, amb desordre.

– enviar a fregir espàrrecs, en lloc de enviar a pastar fang o a fer

punyetes.

– pegar una pinya o una nata, en lloc de donar una bufetada.

– donar una notícia com si es tirés una galleda d’aigua freda, en lloc de tenir

poc tacte en la comunicació de les notícias desagradables.

 

Després de tenir ben identificats els dos tipus d’usos hostils dels aliments, cal

trobar-hi solucions.  Penso que sobre el tipus impulsiu poc podem fer desde la nostra

pacifica Acadèmia pero sí que podem patrocinar una campanya per corregir el segon

tipus de disfunció.

Màquina de fer botifarres, en sentit literal.

UNA CONTRIBUCIÓ ALIMENTARIA A LA SOSTENIBILITAT I EL RECICLATGE

 

Gasòmetre portàtil per l’aprofitament del gas metà de la digestió de les vaques.

XXVI sessió, 2 d’octubre de 1997. Autor: Âcid Glutàmic

Honorable Sr.President, benvolguts companys Acadèmics, senyores i senyors:

A aquesta Acadèmia, sempre preocupada per l’alimentació humana i el seu paper en el benestar i progrés de Ia civilització, em plau presentar els darrers estudis i projectes que donen un nou gir a la recerca per aprofitar tots els recursos disponibles, en un món de recursos limitats, i treure el suc de la nostra alimentació fins el punt final de màxim rendiment.

Bé es sabut que actualment es busquen llegums, bàsicament mongetes seques, que siguin el menys flatoses possibles. Pero aquesta tendència de recerca està fora de temps i de lloc. És irreal i per tant obsoleta en una civilització que busca Ia rendibilitat en totes les coses. Avui, buscar mongetes menys flatulentes es voler despreciar una capacitat productiva de biogàs d’enorme volum, atès el potencial nombre d’unitats productives de que es pot disposar. A més, les investigacions per  reduir Ia flatulencia, com que no busquen cap producció objectiva, son poc quantitatives i poc repetibles, aspectes bàsics de tota ciencia que es precii.

Per tot això volem que APA, l’Acadèmia més científica i boja a la vegada, assumeixi el lideratge de donar un tomb a aquest tema, canviant la metòdica de recerca i aplicant la producció a un reciclatge energètic sostenible.

Per la recerca es disposarà d’un conjunt de voluntaris estadísticament representatius en edat, sexe, condició social, etc. La recerca s’iniciarà amb una dosi mínima de 200 g de mongetes seques cuites. Evidentment es comprovarà si quantitats creixents augmenten el rendiment de gasos i l’efecte sinèrgic d’altres aliments. No cal dir que, en la població catalana, caldrà considerar la botifarra amb mongetes com un concepte específic de recerca, sobre tot amb la D.O. botifarra (de La Garriga) i mongetes (del ganxet).

S’ha desenvolupat un sistema d’actuar totalment quantitatiu per la mesura dels resultats. El muntatge es basa en el concepte teòric de “lavativa inversa”. Els fluids circulen en sentit contrari i el dipòsit de líquid es substitueix per una campana de recollida de gasos (un petit gasòmetre). El gasòmetre permet recollir quantitativament els gasos, mesurar el seu volum i convertir-lo en volum en condicions normals per aplicació de la llei deis gasos perfectes, i també prendre mostres per valorar el seu poder calorific.  Cal recordar que, com que la digestió és anaeròbica, no hi ha oxidació total i els gasos recollits son combustibles.

Havent desenvolupat una metòdica tan exacta, ens permetrà enfocar el problema d’una forma correcta. L’eslògan de “produiu, “produiu”… és el correcte i es podran definir quines són les mongetes seques més adequades, la seva dosi, dieta associada, etc ….. i el poder calorífic màxim de biogàs (metà i altres hidrocarburs).

Pero aquesta no és una recerca teòrica. En un món de recursos cada vegada més escassos en productes energètics i preocupat tant pel reciclatge, la cogeneració, etc., etc., imaginem l’aplicació pràctica: Una casa familiar a I’hivern, tota la familia a l’entorn de la TV, deglutint un snack de nova generació procedent de mongetes genèticament modificades per assolir la màxima producció gasosa i tots connectats amb la seva cànula al gran gasòmetre familiar que alimenta el cremador de la calefacció que els fa sentir a tots ciutadans d ’un món feliç.

*******************

En la discussió de Ia ponència hi va haver suggeriments tals com:

– Calcular els litres de gas (en condicions normals) que produeix 1 mol de mongetes

– Correccions que cal aplicar quan no es donen les condicions normals (quan es té febre, per exemple)

– Els gasos expel·lits per un aristòcrata sen gasos nobles?

– Aprofitament del poder propulsor. Problema: entrarien les mongetes a la categoria de “doping” si es fan servir per augmentar Ia velocitat als nedadors de piscina olímpica’? O per guanyar impuls els saltadors de perxa?

(Més informació sobre l’ús de flatulències i pets com a espectacle: http://www.mrmethane.com/)

Llibre sobre Le Petomane (Josep Pujol i Mauri, de Marsella) que acompanyava concerts musicals amb pets generats a partir de l’absorció d’aire per l’anus.

JUEGOS FLORALES

L SESIÓN APA (L de Lúltima)

13 de desembre de 2005. Autor: Triptòfan

En recuerdo de los entrañables Jochs Florals, con nombramiento de “Mestre en Gall-saber” y premio de la “Coliflor natural“.

“THE FLOWERING PENCIL” (¿EL FLORIDO PENSIL? )

Al estilo de Federico García Lorca

ROMANCE DEL DESPLAZAO

Kunta Kinté N’orongongo

hijo y nieto de mandingas

con un vale de la ONG

va a cenar a la tascuela.

Moreno de negra luna

anda despacio y miedoso

sus empavonadas rastas

le tapan casi los ojos.

A la puerta de la tasca

leyó un cartel que decía:

“Negros no, ni marroquíes“

que a la putacalle te envía.

Parado y desconcertado

vio acercarse dos figuras

que en la mitad de la noche

han bajado de su coche.

Erguidos como dos postes

simétricos hasta hacerse

daño los “mozos de cartabón”

piden los papeles del año.

Pudo ser un escabeche

pero resultó ser estofado

calentito le dejaron

antes de llevarle esposado.

Aquella noche durmió

con otros veinte africanos.

Por la mañana temprano

les embarcan en patera

y, más allá del rompeolas,

 

No voy a recordar en este momento al compungido Arias Navarro: “Académicos APA…. ha muerto….” sino a tomar los versos de Rodrigo Caro:

Ruines d’Itàlica, ai dolor…

“Ésta, Fabio, ay dolor, que ves ahora

aula en soledad, mustia y vacía

fue, en otro tiempo, APA la famosa.

¿Dó fueron los Académicos, dó el Presidente

dó catecúmenos y tortillas?

Sólo quedan memorias funerales

donde brillaron nombres de alto ejemplo:

En este sitial, Pirazina, en aquél, Sodio

y, a su lado, Tocoferol, Caseíno,

Glutámico, Pelargónico, Hesperidina,

Cafeíno, Teobromina y otros nombres

no citados aquí (pues el verso

se alargaba en demasía)

pero ya eternos en la memoria

inmarcesible de los Tiempos.

De todos apenas quedan las señales

en esta sala, huérfana de luces

Dejadme que aflore, por una vez, mi vertiente de alquimista y tomo, para terminar, el alfa y omega de la Tabla Esmeralda de Hermes Trismegisto:

“Lo que está arriba es como lo que está abajo

y lo que está abajo es como lo que está arriba.

Todo lo que tenía que decir, está dicho“

 

Y que alguien grite: ¡A APA muerta, APA puesta!

 

Una de les representacions d’Hermes Trismegisto